Bloc

dissabte, 9 març 2013

Trenta anys de política de muntanya: balanç i perspectives

Diari de Girona.

Catalunya és principalment un país de muntanyes, com bé assenyalava Pau Vila en la introducció de l’Assaig de geografia humana de la muntanya, elaborat a mitges per Raoul Blanchard el 1925. Un text que podem considerar ja clàssic i que descriu una realitat, en la seva vessant humana, que ha canviat enormement amb el pas del temps. Ja des de l’època de Vila, el gran geògraf català del segle XX, existí un propòsit que es trobava a la base de l’ideal noucentista de la Catalunya-ciutat; un propòsit que va resumir molt bé el conseller Joan Vallès i Pujals amb el lema “Cap poble sense camí, sense telèfon, sense llum elèctrica, sense aigua potable”. Vallès, un home de la Lliga, va voler traduir el seu lema en fets mitjançant el malaguanyat Pla d’Obres Públiques de 1935. Calia que “el dret a la ciutat” s’estengués arreu del país, fos a la plana, al litoral o a l’alta muntanya, mitjançant un seguit d’actuacions en obra pública. L’autonomia de Catalunya havia de servir per a això: una eina de construcció nacional en el sentit més pràctic i noble del terme, que no és altre que dotar el territori d’un seguit de serveis i infraestructures perquè els seus habitants puguin desenvolupar-se i prosperar.
El llarg hivern del franquisme va significar una aturada de tots els propòsits que, des del catalanisme, s’havien anat formulant i sovint executant. La tasca va quedar incomplerta i no és fins a la recuperació de l’autonomia, el 1977, que es reprenen els treballs. De seguida que és possible, s’aproven un seguit de lleis per part del Parlament de Catalunya que tenen com a rerefons la noció d’equilibri territorial.
Una d’aquestes lleis és la Llei 2/1983 d’alta muntanya, centrada en revertir la regressió, en termes socioeconòmics i demogràfics, que aleshores patien les zones de muntanya de Catalunya. La diagnosi era clara: la muntanya catalana, amb les seves particularitats físiques i humanes, patia d’un fort despoblament, d’un baix nivell de renda per càpita, d’un empobriment humà i cultural, d’una dependència absoluta de l’agricultura o d’una insuficiència en la dotació de serveis públics i equipaments, entre d’altres. L’objectiu manifest era assegurar unes condicions de vida adequades i fomentar el desenvolupament a les zones de muntanya.
Per aconseguir-ho, es van crear noves estructures administratives, el consells comarcals de muntanya (embrió del que després foren els consells comarcals de les 41 comarques catalanes); un òrgan de consulta i assessorament, el Consell General de Muntanya; i eines de planificació adhoc, els plans comarcals de muntanya, entesos com els instruments bàsics per al desenvolupament i l’aplicació de la política de muntanya. Evidentment, els plans determinaven un seguit de mesures i inversions públiques, la suma de les quals, en aquest període de 30 anys, han arribat a la xifra de 3.919 milions d’euros.
Ara, en ple 2013, podem constatar que les comarques de muntanya han canviat molt, fins al punt que les motivacions de la llei del 1983 han quedat obsoletes. La suma de les actuacions de l’administració, juntament amb el canvi de pautes econòmiques, socials i culturals, han provocat que l’escenari socioeconòmic de la muntanya catalana hagi fet un tomb. Ja no hi ha retrocés demogràfic, sinó guany de població. Una població que s’ha rejovenit i ha guanyat poder adquisitiu. No en va, la renda per càpita de les comarques de muntanya és superior a la mitjana catalana. El turisme ha substituït a l’agricultura i la ramaderia com a motor econòmic, canviant la fisonomia d’un paisatge, natural i cultural, que s’ha revaloritzat i esdevingut també factor de competitivitat. Pel que fa a la dotació de serveis i equipaments, hem vist com s’equiparava a la del conjunt de Catalunya. L’evolució global ha estat positiva, cosa que no significa que no hi hagi problemàtiques a resoldre: el cofoisme no és mai opció. Encara queda feina per fer, com ara en estendre la connexió en banda ampla a Internet.
Que la realitat hagi canviat implica que també cal canviar les regles del joc. És necessari repensar quina ha de ser la política de muntanya i les eines necessàries per afrontar els reptes del segle XXI. Per començar, una reforma de la llei sembla ineludible, tot emmarcant-la dins d’una renovació a fons del conjunt de lleis territorials de Catalunya. És una tasca que s’ha de fer amb la màxima concertació, tot escoltant atentament totes les parts implicades. En la línia del principi de cohesió territorial que s’ha formulat des de la Unió Europea, hem de saber establir estratègies de desenvolupament territorial concretes per cada lloc i actuar de manera àgil i flexible. Potser ja no calen plans rígids i burocratitzats sinó projectes concrets que facin una funció tractora.
Ara com ara ens trobem a l’inici del procés de definició de la futura política de muntanya de Catalunya, el qual, repeteixo, requereix de les aportacions i participació de tots els actors implicats. La prioritat última ha de ser generar i atraure activitat econòmica i llocs de treball a les comarques de muntanya. D’aquesta manera, aquestes comarques tindran una població resident viva i seran capaces de maximitzar els actius territorials del lloc, sempre dins d’un marc d’innovació i de sostenibilitat. La suma d’antics i nous principis inspiradors es trobarà a la base d’una nova política que podem anomenar vintiuncentista. En base a un relat unitari de país, les antigues perifèries són i seran més centrals.