Bloc

dissabte, 15 febrer 2014

Tornar als valors fundacionals

Ara que sembla que l’economia es decideix a donar-nos raons per a l’esperança, el descrèdit de les institucions tradicionals s’agreuja i ens retorna a l’ensopiment. Així, la mateixa setmana que l’ONU acusa severament l’Església catòlica d’haver anteposat la defensa de la seva reputació a protegir les víctimes de pederàstia, el COI tolera sense rubor l’homofòbia de les autoritats russes a qui ha assignat l’organització dels jocs de Sotxi, malgrat el seu nul esperit olímpic. En clau local, mentre els partits convencionals tenim fugues torrencials de suport electoral -absolutament noquejats per la percepció ciutadana que ens veu com a incapaços de ser inflexibles amb la corrupció o d’abordar els seus problemes reals-, nous partits populistes incrementen els seus adeptes a costa de la demonització dels immigrants o dels pobres en general. En aquest sentit, el panorama polític davant les properes eleccions europees a França, a Anglaterra, a Itàlia, a Espanya.. és esfereïdor.

Davant aquesta realitat, la resposta ciutadana només pot venir d’un retorn a la radicalitat dels principis fundacionals que expliquen que al llarg de la història -segurament malgrat i no gràcies els seus representants institucionals-, milions de ciutadans hagin seguit practicant el cristianisme; que malgrat les incoherències i polititzacions, ciutadans d’arreu del planeta hagin continuat seguint amb entusiasme les celebracions olímpiques o que, malgrat els abusos i degeneracions, milers de persones hagin continuat militant ingènuament en partits convencionals.  Tornar als valors fundacionals d’aquestes velles institucions i instruments, convençuts de la seva utilitat per al progrés i la felicitat ciutadanes.

Que ningú s’equivoqui. La major part de la ciutadania és plenament conscient que el cel a la terra no existeix i que, en conseqüència, la imperfecció de la condició humana, la capacitat de fer alhora el bé i el mal, ens són consubstancials. El que ens enfonsa fins a la depressió, per desoladora, és la constatació que els qui haurien de liderar amb autoritat moral el combat contra la corrupció, quan ensopega un dels seus, en comptes de ser-hi implacables, li renten la cara! El que fa temptadora la renúncia és comprovar que quan augmenten les dificultats, els qui haurien de mostrar-se com a referents i veritables autoritats morals, en comptes d’exhibir noblesa d’esperit i filantropia, busquen bocs expiatoris i receptaris populistes.  En definitiva, davant les apropiacions indegudes i les adulteracions, ni immobilisme ni revolució: radicalitat cívica i compromís personal amb els valors fundacionals que un dia van donar sentit a les institucions que ens han dut on som: al millor dels móns possibles, d’ençà que Déu ens va fer fora de l’Eden.