Bloc

dilluns, 12 gener 2015

Temps idealistes

Vagi per davant que, en general, sempre he desconfiat dels qui sobrevaloren la importància del futur. Una cosa és predicar i l’altre donar blat, diuen a Castella, i és evident que alguns parlen molt alt, però, ben mirat, encara no han fet mai res. Com va escriure Lewis Mumfort, la meva utopia és la vida real, aquí o a qualsevol lloc, portada, això sí, fins als límits de les seves possibilitats ideals.

 

Desconfio dels qui en nom d’un pretès futur millor no dubten a proposar decisions arriscades i fins i tot estan disposats a imposar sacrificis greus a les generacions d’avui, aquestes sí, ben presents i palpables. Dit en paraules de Todorov, salva’ns Déu meu dels qui ens voldrien fer caure en l’error, però estalvia’ns encara més si cap els qui voldrien imposar-nos la veritat, unívoca i incontestable. La història està plena de banys de sang, justificats sempre per alguna causa noble que no és segur que sense bullangues no hagués acabat arribant per la via de les reformes dialogades i paccionades, segons la més nostrada tradició.

 

Dit això, el procés sobiranista que viu Catalunya, en la mesura que pot ser inclòs en la família de les utopies reconstructores, em resulta simpàtic fonamentalment per cinc raons. En primer lloc perquè aquí i a tot arreu, somiar un futur millor sempre ha fet el quotidià més suportable, especialment quan aquest està ple de dificultats i sacrificis. Com sinó, aquest país hauria resistit els ajustos de més de 6.300 milions d’euros sobre el pressupost de la Generalitat d’ençà del 2010?

 

Segonament, les utopies, en la mesura que són crítiques amb el present i ambicioses amb el futur que projecten, sempre són instrument de progrés i canvi social. Són rebels i inconformistes i això, només pot ser saludat amb alegria pels esperits avançats. No ha de resultar estrany que en uns temps tardorals i d’esgotament del marc constitucional vigent, així com d’expectatives frustrades amb una economia de mercat incapaç de posar-se, novament, al servei de la societat, la independència de Catalunya sigui vista com l’oportunitat per a un veritable moment fundacional.

 

Del procés sobiranista m’interessa, també, la seva apel•lació a la responsabilitat moral personal, l’exigència de determinació i compromís cívic al conjunt de la ciutadania. Així, les contínues reivindicacions del paper de la societat civil enfront de les institucions i especialment enfront dels partits són una manera nítida de reclamar, per a la societat, la definitiva sortida de la seva autoculpable minoria d’edat.

 

En aquest sentit, i aquesta és la quarta raó que em fa empatitzar amb el procés, la utopia sobiranista és una oportunitat per fer net. Una bona manera de regenerar les institucions i de deixar enrere uns temps i unes pràctiques proteccionistes, caciquils i corruptes dels que no van sentir cap tipus de rubor a manipular els símbols nacionals més valuosos per a instrumentalitzar-los al seu servei i fins i tot per a l’enriquiment personal.

 

Finalment, i cinquena raó, vista la incapacitat de l’estat espanyol a l’hora de fer de la diversitat un valor i no un problema, dotar-nos d’un estat propi esdevé un imperatiu moral necessari per a protegir una llengua i una identitat de fondes arrels històriques que es nega a desaparèixer, malgrat les contínues envestides i discriminacions que pateix. Un imperatiu moral que no només ha de servir perquè el nou Estat defensi la nostra llengua i cultura, sinó que ha de ser garantia de diversitat i convivència entre les diferents comunitats que avui conviuen a Catalunya.

 

Certament, però, fer una truita sense trencar cap ou, com pretenen alguns, és missió gairebé impossible. És evident que un procés de ruptura amb Espanya només pot ser traumàtic, en la mesura que és evident que una Espanya sense Catalunya difícilment seria viable.

 

Però evolucionin com evolucionin els fets, el que resulta inqüestionable és que la mobilització ètica, estètica i veritablement èpica que protagonitzen centenars de milers de catalans és una oportunitat magnífica per deixar enrere el que ens fastigueja i refundar novament, el pacte entre ciutadans i institucions.

 

Ja ha quedat clar que no crec en el futur idealitzat ni en els xerrameques que prediquen el Cel a la Terra. És evident que de somnis no es viu, però sense somnis no val la pena viure ni és possible, segurament, millorar la pròpia vida i la dels nostres conciutadans. Per això reivindico vincular estretament la consecució de la utopia a la realitat, plenament conscients del que volem i el que tenim a guanyar i del que no estem disposats a perdre!

Article publicat al diari ARA el 5 de gener de 2015