Bloc

dilluns, 8 desembre 2008

Sapere aude!

Gairebé al final del primer acte d’Els Nois d’Història, Alan Bennett descriu en boca d’Héctor, un vell i extravagant professor de Lletres, la força i el sentit de la lectura (del teatre, de les arts en general):  "Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva."  De fet, Héctor ho explica per defensar-se dels qui l’acusen d’ensenyar coses poc útils, conceptes aprarentment no avaluables. I això que deu ser justament aquesta inabastable però irrenunciable recerca de complicitat, l’origen del desig de saber, per a comprendre, del desig de viure dotats de sentit. No sembla poca cosa.

 La tarda d’ahir diumenge, al Goya, a través d’Els nois d’Història Josep Maria Pou va regalar-nos una excel·lent reconciliació amb els grans temes de sempre: la recerca de la saviesa, la idealització de la joventut i la bellesa per contrast amb la decadent senectud, l’èrotica de la transmissió del coneixement, l’ambivalència moral de la condició humana, igualment sublim i prosaica dins la mateixa ossada. Dues hores de teatre divertit i intel·ligent, altament recomenables especialment per als qui continuem creient que més enllà de la curiositat i el desig de conèixer només hi regna la tristor de plom i l’avorriment de tot i de tothom.