Bloc

divendres, 10 setembre 2010

Provarem d’alçar en la sorra el palau perillós dels nostres somnis.

Coincidint amb l’inici del segle XXI, Catalunya ha experimentat canvis transcendents en la seva fesomia demogràfica, social i econòmica. Conscients que el repte és continuar essent un sol poble, liberal, creatiu, pròsper i  fraternal, sabem que mai la nostra comunitat nacional havia estat tan diversa i tan sotmesa als perills de la despersonalització, de la deshumanització, com ara. Aquest moment transcendent, coïncideix amb la constatació, després de la sentència del Tribunal Constitucional, que s’acaba un època en les relacions entre Catalunya i Espanya. És el final del marc autonòmic paccionat el 1979. Desenganyats, els catalans hem constatat, una vegada més, que per a la majoria de la població espanyola, la diversitat no és un valor, sinó un problema.

 

A propòsit de la diada Nacional, enguany que fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu m’ha semblat oportú manllevar alguns dels seus versos de La Pell de Brau per tal que ens serveixen d’estímul, potser de far, per als anys que vindran.

 

Provarem d’alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l’última victòria damunt l’esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”