Bloc

diumenge, 19 juliol 2009

La força de la vida

L’estiu ha arrencat ple de vida, cultura i bellesa. Amb el permís de la crisi i de l’administració, la flama del Canigó ha omplert de nou els barris de totes les viles i ciutats de revetlles amb foguera, de petards, caves, coques i havaneres. Al Liceu, lluny del brugit popular i de les presses, La Balladère d’Àngel Corella va suposar per als uns el comiat de la temporada a Barcelona, per a d’altres, l’inici de l’estiu dedicat a la cultura com a exercici catàrtic i reconfortant. Impossible començar un bon estiu a la Mediterrània sense desvetllar els sentits contemplant -o vivint- amors profunds, gelosies i traïcions. Vuit dies més tard de l’èxit de la ballarina del Temple a Barcelona, assisteixo atrafegat al concert commemoratiu del centenari de la Costa Brava, a Sant Feliu de Guíxols, amb Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Noa, Franca Masu i un estrafolari Gino Paoli, sortit del túnel dels temps, però que indiferent al canvi de segle va tornar a aixecar somriures de complicitat amb el seu mític sapore di sale. Espectacular (i per a mi tota una descoberta) la veu de la grega Savina Yannatou, teòricament la menys protagonista de la constel·lació d’estels mediterranis concentrats arran d’aquella platja però esdevinguda tota una Ossa Major després d’interpretar Lullaby, sense orquestra, només al costat d’una flauta. I l’endemà, dissabte 19, estrena oficial de l’estiu a la Costa Brava Nord, al Castell de Peralada, de la mà de John Malkovich i la seva recreació de la història de Jack Unterweger, l’assassí de prostitutes que va commocionar l’Àustria i l’Europa dels anys norantes. I és que els europeus ja ho tenim això: som capaços, alhora, del millor i del pitjor. Hores abans, al matí, havia casat una parella de Figueres al saló de sessions de l’Ajuntament i, a la tarda, una altra al recès d’una olivera guarnida de sàlvies i labandes a Mas Terrats, a Pontós. Felicitats i els millors desitjos (o per ells faran, que dirien els descreguts, que de tot hi ha, sempre, en un casament). I el dia anterior, davant de l’Esculapi d’Empúries, porta d’entrada de la civilització clàssica a la península, les institucions ens havíem conjurat públicament i formal a fer del vi de l’Empordà, de la cultura i el paisatge que comporta estandarts de la nostra identitat. Que així sigui.

L’aforament i els vips d’aitals esdeveniments o els panxacontents que tiren petards i mengen coca segurament tenen poc a veure amb el català emprenyat o amb la Catalunya optimista dels uns i dels altres. Clar que com també hem fet sempre a la perfecció els catalans tampoc no és tan difícil estar emprenyats de dia, optimistes havent dinat i enamorar-nos sota les estrelles de la Costa Brava a les nits fresques d’estiu. O a la inversa, segons convingui o segons ens plagui. M’ho deu fer veure així allò del saludable escepticisme empordanès o pura i simplement la força de la vida, de la vida real, és clar.