Bloc

dimecres, 17 octubre 2007

La cançó de l’enfadós

Ahir al vespre vaig tenir ocasió d’assistir a un sopar col·loqui de presentació de les activitats del Centre d’Estudis sobiranistes, amb els interessants López Tena i López Bofill al davant. Una vintena de quadres de CDC i d’ERC, juntament amb alguns joves bàsicament juristes i professionals liberals vam debatre a l’entorn del futur del catalanisme i, especialment, a propòsit de la tesi defensada per López Tena en el seu darrer llibre que, per resumir, constata l’exhauriment del model autonomista i fa una crida a obrir el camí cap a la Independència política. Com acostuma a passar en aquests casos, ràpidament l’eufòria d’alguna de les intervencions hauria fet pensat a més d’un despistat que això de la independència és una qüestió imminent. De fet, però, i al marge que lamentablement em temo que la diagnosi del llibre és correcta, no és menys veritat que aquesta percepció almenys jo no la trobo enlloc. Ningú no em parla il·lusionat del nou pla sobiranista d’Ibarretxe, que fa compatible al mateix temps fixar dates de referèndums i pactar pressupostos; i menys gent encara, a Catalunya, veu en el projecte independentista d’ERC ni credibilitat ni cap tipus de clarividència estratègica. La darrera crisi Carod- Bargalló a propòsit de la Biennal de Venècia, confirma novament el que de fet ja és vell. Que al conseller de la Vicepresidència el vestit li va molt gran. Per acabar-ho d’agreujar cal admetre que no és menys complexe el panorama dins l’espai convergent. Frustrats davant la constatació que guanyant les eleccions perfectament et pots quedar a l’oposició la temptació de posar-se en llibres de cavalleries sembla inevitable. Jo només voldria recordar, però, que el que Catalunya semblava esperar de la nova generació liderada per l’Artur Mas era situar el país en la modernitat, en la cultura de l’esforç i l’excel·lència, en una nova societat del benestar apropiada als nostres temps moderns. A veure si distrets per cabòries d’ahir i de sempre, per situar-nos davant del segle XXI haurem de tornar a llegir Simon Bolivar. Uff!