Bloc

dilluns, 30 juliol 2007

Imperium

Després d’una setmana intensa i plena d’emocions, dissabte a la tarda baixo a Barcelona per passar unes hores disteses en companyia de gent que m’estimo. A la nit, incomplint una promesa personal, després de molts anys torno a un espectacle de la Fura dels Baus, Imperium, al Mercat de les Flors. Públic cosmopolita i incondicional, sumat d’algun turista despistat i de la típica parella intel·lectual i progre (com jo, deuen pensar alguns), que s’apunta a un bombardeig. Admeto que estèticament el muntatge em va agradar. L’escena final de l’obra, amb dues dones picant-se fins a l’extenuació, talment com el dol a garrotades, de Goya, la vaig trobar genial, trista i èpica alhora. Menys reeixit, en canvi, em va semblar l’intent de Jurgen Müller, el director artístic, d’aconseguir que "el públic surti amb una nova experiència". Per algú com jo, supervivent de matinades èpiques a Viladecans, que té molt per aprendre però que ja n’ha vistes i viscudes tantes i de tants colors.. els pressumtes grans impactes emocionals de l’obra van ser del tot compatibles amb anar mirant l’hora i, sobretot, amb maleir la decisió de fer-nos presenciar l’espectacle drets (en aquest punt sí que l’objectiu de fer-nos experimentar la fatiga va ser assolit ràpidament). Com no podia deixar de passar, també vaig veure més d’un i més de dos turistes molt més preocupats a immortalitzar amb el mòbil alguna de les escenes que no pas a veure-la i sentir-la en directe. Ben propi dels temps audiovisuals i postmoderns que ens han tocat viure. I és que als homes i les dones d’avui, la violència difícilment ens commou. Crescuts mirant en directe per la CNN la guerra d’Irak, no ha d’extranyar que ens resulti poc creïble contemplar diverses actrius simulant el caos i "el culte a l’abús i a l’imperialisme" i bla, bla, bla. I és que diguin el que diguin, per a tractar els grans temes… només funcionen els clàssics!