Bloc

dijous, 27 novembre 2014

Iguals, tanmateix

És un lloc comú que gràcies al disseny intel·ligent, l’enginyeria biològica, cibernètica i fins i tot la ciència aplicada a la vida inorgànica, els sàpiens sàpiens occidentals hem evolucionat més en els darrers deu anys que segurament no ho havíem fet en tota la història de la humanitat. Certament, durant els processos de revolució industrial viscuts a Occident durant el segle XIX, fills de la fe cega dels il·lustrats en el progrés a través de l’avenç de la raó i la innovació tecnològica, el convenciment que el Cel a la Terra ens era abastable ja va estar al pensament dels homes i les dones més inquiets del segle de les revolucions, el segle de Tocqueville i Marx, però també de Frankenstein i Dorian Grey.

Des d’aleshores i fins ara els humans ens hem sentit semidéus capaços de desafiar les lleis de la natura, buscar l’eterna joventut -sense haver de pactar amb el dimoni- i jugar a crear i destruir vida segons la nostra voluntat. Tot això, ha estat compatible, certament, amb la pervivència d’una forta dosi d’insatisfacció existencial, aprenent no sense traumes que el progrés material no guarda necessàriament relació amb el progrés moral i que, com ens va ensenyar implacable el segle XX, és possible ser alhora la societat més avançada i la més sanguinària, la més culta i alhora la més infeliç. En els nostres temps moderns, alliberats certament de les cadenes de la ignorància i dels prejudicis que ens impedien sortir de l’autoculpable minoria d’edat, que hauria dit Kant, seguim tenint el repte de donar resposta a les grans preguntes que han sacsejat la consciència humana des de l’inici dels temps. Qui som? Per què estem aquí? I, anant a coses pràctiques, on està escrit que finalment ens hàgim de morir?

I és que per molt que evolucionem tecnològicament, penso que en l’essencial els humans ens assemblem molt, a banda dels temps i el lloc on ens ha tocat viure. Això és el que explica que fa més d’un milió i mig d’anys una colla d’homínids protegissin un membre de la seva comunitat, malgrat que pel fet de ser vell i desdentegat els resultés més una càrrega que un benefici. O que, per molt tecnològics que siguem, continuem emocionant-nos amb una obra de Shakespeare que ens parla d’amor, d’orgulls ferits o d’ambicions infinites; o que ens seguim sentint interpel·lats quan Sèneca, fa dos mil anys, advertia que l’home hauria de ser sempre sagrat per a l’home. I això és el que explica, penso, que un mateix polític sigui igualment intel·ligible davant d’un auditori al cor de Manhatan que quan parla entre els veïns d’un petit llogarret del Pirineu. En l’essencial, els humans compartim sempre les mateixes pors i les mateixes esperances. Aspirem a una vida en llibertat i segura, per a nosaltres i per als nostres.

Què passa però quan prenem consciència que al segle XXI per primera vegada els avenços científics ens permeten trencar les nostres pròpies limitacions biològiques? Si arribéssim a poder crear homes realment millors que nosaltres, cognitivament més llestos, més ràpids, però també emocionalment més estables, menys violents, més nobles.. ho hauríem de fer? Estaria a l’abast de tothom tenir la memòria d’un elefant, la força d’un lleó, l’audàcia d’una fura, la bondat de Jesús?

Davant d’aquests dilemes transcendents, es fa imprescindible actualitzar el nostre posicionament ètic davant els grans conceptes que han referenciat el nostre model de convivència fins ara: l’humanisme, la democràcia, la idea de bé comú. Gens partidari de limitar la ciència ni la curiositat infinita dels homes, penso però que els únics murs infranquejables al Jardí que cuidem i que hem heretat han de ser els què imposen la ètica de la reverència per la vida on, com diria Sant Francesc homes, animals i plantes, el Sol, la lluna, la terra, l’aigua i l’aire som germans i on sabem que res del que decidim hauria de comprometre la possibilitat de transmetre aquest llegat a les generacions futures. Amb aquests límits somiar que algun dia vencerem la mort o si més no el dolor i que el Cel a la Terra  finalment serà possible em resulta realment estimulant i fins i tot, un bon argument pel qual val la pena viure!