El bloc de Santi Vila

Si Antígona aixequés el cap..

santi_vila — Sun, 01 Apr 2012 17:42:23 +0000

La setmana que queda enrere ha protagonitzat una nova violentació dels drets més fonamentals en nom de les raons d’Estat. Així, els oprobis als morts a les localitats francesa de Tolosa i austríaca de Leongin, a propòsit de les reticiències de les autoritats franceses a permetre l’enterrament del jove Merah al seu cementiri municipal i de la retirada de les làpides dels pares de Hitler perquè s’havien convertit en santuari nazi, respectivament, confirmen que malgrat el pas dels segles la vella i liberal i humanista Europa no s’allibera de l’antiga tensió entre el que és just i el que és legal, entre la consciència i la raó d’Estat. En els temps dels grecs, ho va patir Antígona quan el rei de Tebas intentà prohibir els funerals de Polinices, com a càstig per haver-se aixecat en rebel·lió contra la ciutat. Fa dos mil cinc-cents anys, Antígona defensà el dret a honorar el seu germà difunt en nom de les lleis no escrites i immutables dels Déus. Avui, els pares de Merah i (si haguessin existit) els descendents de la família Hitler han quedat en la més absoluta indefensió. I no és excusa afirmar que els difunts eren terribles o apel·lar a motius d’ordre públic. Perquè amb les coses sagrades, amb els drets fonamentals ni els governs poden jugar-hi.

Benvinguda a Figueres als Reis d’Orient!

santi_vila — Thu, 05 Jan 2012 19:29:27 +0000

Reis generosos d ‘Orient, que dueu coses a la gent, benvinguts a Figueres!

Un any més fidels a la tradició, seguint l’estel que us guia heu arribat a la nostra ciutat per omplir-nos de presents i, encara més important, per recordar-nos que les ciutats que progressen són les que fan de l’amor, la pau i la convivència en llibertat els seus tresors més grans.

Gràcies, oh Reis magnífics de l’Orient, per haver llegit els milers i milers de cartes que petits i grans us hem escrit confessant-vos els nostres desitjos i il•lusions i gràcies també per venir amb els geps dels vostres camells carregats de joguets estrafolaris! Us prego que no us deixeu ningú, que passeu a totes les cases, les calentes i les fredes, les grans i les petites!

Tots els figuerencs i figuerenques hem sortit al carrer per donar-vos la benvinguda, amb fanalets i carregats d’il•lusió. A les cases, no patiu, que abans d’anar a dormir tots us haurem preparat menjar i beure pels vostres cavalls i camells i anís pels vostres patges i músics!

Nens i nenes de Figueres! Aneu a dormir d’hora i procureu no llevar-vos fins que l’Ajuntament hàgim posat de nou, com cada dia tots els carrers i places!

Pares i mares de la ciutat: sembreu al cor dels vostres fills la llavor de l’esperança que tot ho creu possible! Aprofiteu aquesta vigília del Dia de Reis per retrobar-vos amb el nen i la nena que vau ser, per renovar la vostra il•lusió i desig de viure i el vostre compromís per fer dels vostres fills i filles homes i dones de bé!

Us demano que les llàgrimes dels moments difícils que passem no ens impedeixin tenir ben oberts els ulls i veure els estels que ens parlen d’esperança. En la mesura que esteu aquí, amb les vostres famílies, amb els amics i conciutadans que us estimeu sou uns afortunats! Recordeu aquell figuerenc tan pobre.. que només tenia diners i procureu semblar-vos, en canvi, a aquell altre que era tan ric, tan ric que sense tenir euros ni propietats sempre regalava somriures i un caramel als més petits, petons i abraçades als més grans i que sempre tenia temps per escoltar als qui l’envoltaven.

Nens i nenes de Figueres! Homes i dones del cap dret! Cridem ben ben fort: Visca el Rei Melció! Visca el Rei Gaspar! Visca el Rei Baltasar! Visca la Nit de Reis!

Petites lliçons d’història per als temps de crisi

santi_vila — Fri, 30 Dec 2011 20:20:09 +0000

A propòsit de la commemoració dels cent vint-i-cinc anys de la creació de l’Asil Vilallonga i de la construcció de la coberta de la Plaça del Gra, voldria fer notar tres aspectes, per si ens poden ser d’utilitat, en els temps que ens toquen viure.

Primer. Les coses sempre costen molt de tirar endavant. Les obres de la coberta de la Plaça del Gra es van iniciar el 1886 emmig de crítiques burletes de la premsa republicana de l’època i van tenir un procés de licitació tortuós i ple de dificultats. Finalment, en tercera convocatòria, l’obra es va adjudicar. Avui la coberta de la Plaça del Gra és una de les icones de la ciutat.

Segon. L’aposta per una coberta de ferro per a la plaça del Gra, l’any 1886, just a les mateixes dates en què es projectava la Tour Eiffel a Paris, corrobora novament la històrica vocació de Figueres com a ciutat moderna i delerosa d’estar sempre a l’avatguarda de les idees, dels avenços tecnològics i científics.

Tercer. L’asil Vilallonga, la pròpia plaça del Gra van ser una iniciativa de marcat interés públic, però sorgida de la societat civil i molt especialment de l’acció d’un benefactor: Mariano Vilallonga. Just ara que les administracions exhiveixen la seva incapacitat per arribar a totes les exigències i reptes que planteja la nostra societat potser és bo recordar que els grans projectes, a més del concurs i lideratges dels poders públics necessiten de forma imprescindible del compromís i responsabilitat social de la societat civil.

No ens hi podem resignar!

santi_vila — Sun, 20 Nov 2011 16:12:05 +0000

S’acaba una campanya electoral on els socialistes han lluitat entre la derrota i la humiliació i els populars entre guanyar o arrassar. L’espai convergent hem afrontat la campanya enmig d’una tensa dialèctica que em temo que caldrà resoldre definitivament en els propers mesos: ens sentim còmodes renovant el nostre històric paper de partit xarnera, amb agenda espanyola o definitivament ens disposem a liderar el principi del final en la relació entre Catalunya i Espanya. I no menys important, podem resistir ser una formació nítidament progressista i liberal en l’acció quotidiana de govern amb mantenir lideratges, actituds i gestos en campanya propis d’espais reaccionaris?

En les setmanes que vindran, em temo que haurem d’afrontar noves i difícils reformes i mesures d’ajust. Seria bo tenir present, però, que en els moments de dificultats que ens toquen viure hi han confluït quatre tipus de crisis: l’econòmica i financera; la institucional que afecta la credibilitat dels governs i dels partits; la del pacte constitucional que ha bastit l’encaix entre Catalunya i Espanya durant aquests darrers trenta anys i, finalment, una forta crisi de valors, de sentit, si es vol. Més d’un milió de persones es van mobilitzar a Barcelona, fa més d’un any exigint respecte a la dignitat de Catalunya. Milions de persones arreu del món ens exigeixen, indignades, regeneracionisme polític. Com recuperava Màrius Carol d’Alain Touraine, demà al matí, passat el soroll de la campanya i davant l’agenda de reformes urgents -locals, estatals i mundials- a empendre seria bo recordar que “si acceptem sense reserves la decadència de la política, el mercat regularà la vida comunitària.” No ens hi podem resignar!

Quan les escombreries ho inunden tot

santi_vila — Thu, 27 Oct 2011 09:08:35 +0000

Posats a analitzar les arrels profundes de la crisi que ens toca viure, més enllà de les urgents reformes polítiques, institucionals i econòmiques que cal emprendre cal situar correctament el marc referencial que ens ha dut a aquesta situació de col·lapse. La meva generació, denominada en el seu moment “generació X” hem crescut entre escombreries del tipus “fast food”, programes televisius grollers i sense escrúpols, polítics sense valors ni idees pròpies i contractes laborals temporals, precaris i mal pagats. Si no ens rebel·lem contra aquest veritable estil de vida-escombreria les reformes que endeguem no seran sinó simples pedaços, que únicament alentiran el nostre ensorrament en el pou de la crisi de sentit, aquesta sí, realment letal i corrosiva per a la nostra realització personal i comunitària.

De pau, justícia i amor, a propòsit de la mort de Companys.

santi_vila — Sat, 15 Oct 2011 08:31:23 +0000

En temps de crisi i de dificultats, just quan entre nosaltres arrela el fanatisme i la intolerància cap als qui pensen o vesteixen o parlen o resen o estimen diferent, una bona manera de retre homenatge al President Companys pot ser el record dels mots de perdó que va escriure a Montjuïch, poques hores abans de morir i amb què va correspondre l’odi dels seus botxins: “A tots els qui m’han ofès perdono, a tots els qui hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi ni l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals [..] Per Catalunya, i el que representa de Pau, Justícia i Amor.”

L’altra cara de l’entusiasme emancipador..

santi_vila — Sat, 10 Sep 2011 08:37:52 +0000

Entretingut en el magnífic treball de la Montserrat Tudela i Pere Izquierdo sobre La nissaga catalana del món clàssic, ensopego amb la semblança de Joan Mínguez, escriptor i llatinista casat amb la figuerenca Dolors Defís, mort a Barcelona el 1960. Retornat de l’exili el 1941, Mínguez es negà a publicar en llengua castellana, posant així final a la seva prometedora carrera literària, que fins a la guerra havia assolit reconeixements i diversos premis. L’afirmació i emancipació nacional és una qüestió política col·lectiva, és veritat, però també d’actitud i compromís personals. Mirant al futur serà bo tenir present les gestes heroiques i els moments gloriosos dels que ens han precedit i configurat com a poble però també les seves doloroses renúncies, mesurar bé si estem disposats a viure-les en carn pròpia.

Perdonin.. en aquest país queda algú a l’esquerra?

santi_vila — Wed, 07 Sep 2011 09:55:21 +0000

Heiner Flassbeck, director de globalització i estratègies de desenvolupament de l’ONU ha alertat contra l’excés de zel antidèficit dels governs i a favor de les polítiques públiques d’estímul del creixement. Més enllà de l’encert o no de les seves recomanacions keynessianes em reconforta que, finalment, a banda dels qui ja ho han fet des de l’àmbit acadèmic comencin a sortir veus disidents respecte de l’ortodòxia oficial dictada pels mercats i seguida disciplinadament per polítics destres i sinistres. És realment insòlit que la única objecció de calat que s’hagi plantejat a la reforma constitucional espanyola sigui procedimental i de signe autonomista. En aquest país ja no hi queda ningú a l’esquerra? Fins i tot des de plantejaments estrictament liberals, ens hauria de ruboritzar l’imperi d’aquest pensament únic de vol de gallinaci, aparentment omniscient i inapel·lable.

Una altra Espanya és possible?

santi_vila — Wed, 31 Aug 2011 06:51:23 +0000

La reforma de la constitució pactada entre PP i PSOE deixa novament contra les cordes el nacionalisme català possibilista. Després de la Sentència en contra de l’Estatut de Catalunya de l’any passat i de la modificació exprés de la Carta Magna iniciada aquesta setmana, queda palès que lluny de creure’s que una altra Espanya és possible, populars i socialistes estan decidits a reproduir les errors clàssics de la història contemporània d’Espanya: programa recentralitzador, quixotades i sortides oportunistes a discreció, sempre compatibles amb les lluites fraticides i bàrbares. A més, com ha confirmat l’acord entre els dos grans partits espanyols, en els temes que consideren d’Estat el concurs del catalanisme només és vist com un valor quan ho imposa l’aritmètica parlamentària. Amb la reforma constitucional cauen molts dels tòpics que han permès bastir els consensos mínims imprescindibles per fer de la història recent d’Espanya una experiència d’èxit: cau el mite del consens constitucional; s’enfonsa la sacralització de la Carta Magna i, més greu encara, en la mesura que s’incorpora una limitació del dèficit a la Constitució, s’atempta contra la sobirania del poble espanyol (un criteri econòmic d’ortodòxia liberal s’incopora com a marc de referència indiscutible) i s’humilia sense ni escrúpols formals la pretesa sobirania del Parlament de Catalunya. Desolats davant de tanta incomprensió, sembla inevitable certificar que l’estratègia possibilista del catalanisme va morir amb el segle XX. Que el nou segle reclama, doncs, inexorablement, obrir el camí de la secessió. Per una qüestió merament formal, resta només d’esperar l’inici de la nova legislatura i el fracàs del pacte fiscal.

Em faig gran..

santi_vila — Sun, 07 Aug 2011 17:14:34 +0000

Des de la distància que dona la calor i el mar amable, llegeixo una entrevista meva que acaba de publicar l’Agència Catalana de Notícies i m’adono, perplex, que les manifestacions que hi faig són plenament coïncidents amb la posició oficial de cdc, així com en la línia de la conferència de l’expresident Jordi Pujol “Residuals o independents?”, del proppassat mes de març. Em dec estar fent gran.. o potser és que els arguments que ens fan trobar clamen fins i tot al cel dels heterodoxos!