Bloc

dimarts, 21 juny 2016

Catalunya Ciutat(s): l’actualització del somni noucentista

Els temps de crisi provoquen sempre el sorgiment de discursos utòpics, idealitzadors de velles arcàdies i paradisos perduts en uns casos o, més interessant, generadors de canvis i reformes sistèmiques sobre el present en d’altres. En uns anys marcats per la recessió econòmica i el descrèdit de tantes institucions i persones, pot resultar interessant revisitar el mite noucentista de Ciutat i molt especialment el seu projecte ordenador per a la Catalunya-ciutat, avaluar-ne les consecucions i, sobretot, procurar actualitzar-lo i projectar noves fites. Confiança cega en el progrés a través de la raó i l’educació, enlluernament pel fet urbà i la modernitat, així com fidelitat a la tradició clàssica i la sensibilitat mediterrània van ser les columnes sobre les quals es va bastir el somni ètic i estètic dels Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Puig i Cadafalch, Rubió i Tudurí o Maria Montessori. Un projecte ambiciós i progressista, ben vigent fins als nostres dies. Amb aquesta exposició, no estem doncs davant d’un exercici historicista ni nostàlgic, sinó davant de la renovació del compromís dels valors liberals, modernitzadors i reformistes que han inspirat el catalanisme del darrer segle i que han contribuït decisivament al progrés del nostre país. Catalunya, que amb Barcelona al davant d’un ampli estol de ciutats mitjanes vertebradores del territori ha assolit la civilització del món rural, afronta avui la ruralització del món urbà i els desafiaments de la postmodernitat. “Avui, posada al mig del paisatge, la gran ciutat moderna llança als quatre vents les seves enormes secrecions, que són mortals per als camps i viles veïnes. En la guerra de la ciutat contra ço que la volta, les armes ciutadanes són fortes: les legions de cases avancen com a carros d’assalt, a rengleres espesses i formidables, que tot ho aixafen i esmicolen; com un gas de combat, les onades de barraques s’esmunyen de la gran ciutat i es fixen als vessants de les muntanyoles suburbanes; lluny, vora els rius, les instal·lacions industrials es claven com a dards verinosos que la ciutat llança al damunt del paisatge; i fins i tot la gran ciutat engega com unes grosses Bertes, en forma de colònies estiuejants, que fan més mal que pedregada al lloc de fora on porten llur estrall urbà. Aquest quadro bèl·lic, literari i terrible, retrata la conducta de la gran ciutat el creixement de la qual no és sotmès a control superior, sinó al seu sol egoisme. Es la ciutat contra el paisatge.” “Si donem al mot paisatge una significació complexa, que comprengui plans, boscos, aigües, indústries, mineria, agricultura, habitació, tràfec, etc., etc., direm, amb els urbanistes moderns, que la ciutat de demà no ha d’ésser més que un element del paisatge. Damunt d’aquest paisatge, damunt d’un país, pot haver-hi més d’una gran ciutat. Cada una d’elles no és més que un element del paisatge. Segurament, si dins un territori extens no hi ha més que una gran ciutat, centre d’atracció, no faltaran ciutats importants a certa distància de la principal, endemés de viles i llocs que tenen llur vida pròpia. Cada un d’aquests nuclis és element del país com ho són els rius, les muntanyes i els horts: elements que han de tenir relacions mútues.”

Santi Vila Vicente
conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya

“La qüestió fonamental de l’urbanisme: el país-ciutat” NICOLAU MARIA RUBIÓ I TUDURÍ Revista de Catalunya, IV, núm. 20 (febrer de 1926)

 

—————————————————————————————-

La iniciativa Catalunya Ciutat(s) impulsada pel polític i historiador Santi Vila -exposició al Museu Marítim de Barcelona, edició de llibre-catàleg i cicle de conferències- es va emmarcar dins els actes del centenari de la Mancomunitat i del Tricentenari de Catalunya – 1714. Estava comissariada per l’arquitecte Roger Subirà i comptava amb la sotscuradoria del paisatgista Joan Nogué, el crític d’art Ricard Planas i del també arquitecte Fernando Marzà.

Catalunya Ciutat(s) barrejava l’art, l’urbanisme i el paisatgisme a través d’obres en diferents suports tècnics d’artistes i arquitectes com Perejaume, RCR, Marcel·lí Antúnez, Olga Felip Arquitectes o Joan Fontcuberta, entre d’altres.

La mostra recorria el desplegament de la complexitat humana, urbana i paisatgística de Catalunya des del Noucentisme, tot reflexionant sobre els reptes actuals i abordant els nous paradigmes de futur. Tota la iniciativa disposava del suport d’una desena d’entitats culturals i socials del territor. Les activitats educatives gratuïtes adreçades a escolars de primària, secundària i batxillerat també foren un altre eix conceptual.

més informació