Entrevistes

16/10/2019

Santi Vila: “Vaig sobrevalorar la meva capacitat d’influència”

Diari Ara

Antoni Bassas entrevista l’exconseller Santi Vila l’endemà de la sentència al Procés

 

Santi Vila, condemnat per delicte de desobediència, multa i inhabilitació d’1 any i 8 mesos.

Com està?

Contrariat i trist, perquè encara no em crec que els meus companys hagin pogut patir unes conseqüències penals tan terribles, amb una sentència injusta, per desproporcionada.

¿I el judici ha sigut just?

Hi havia massa actors polítics interessats en fer impossible un judici serè. Ja era una anomalia l’acusació de Vox i que hi hagués un senador del PP que expliqués que podrien manipular la sala sense més dificultat, i que no li costés la dimissió!

¿Va intentar pactar amb la Fiscalia alguna rebaixa de la petició de pena?

En contra del que s’ha publicat, no tinc constància que cap dels acusats fessin la més mínima aproximació a la Fiscalia. Jo sí que vaig fer contactes polítics amb amics que tinc, tant del PSOE com del PP, per fer-los veure que ens havien d’ajudar a minimitzar els danys de la sentència, però un cop es va haver obert la vista oral, i com que vaig veure que la posició de l’Oriol Junqueras era decidida a afrontar les conseqüències sense intentar una aproximació que suposés un reconeixement de culpa, vaig pensar que els que ens hi jugàvem molt menys que l’Oriol no podíem fer altra cosa.

Com va ser la seva relació amb els altres onze encausats?

Els primers quinze dies la nostra relació personal estava molt deteriorada. Ens dèiem el mínim. Alguns dels meus companys estaven molt disgustats amb mi, i quan van veure que la meva declaració no era inculpatòria per a ells, ens vam fer molt més colla. Vam acabar molt més amics que quan vam començar.

¿Té algun retret per a algú?

Doncs miri, com que peco d’autocrític amb Catalunya, no hem d’oblidar que des del 2010 no hi ha hagut mai una proposta objectiva del govern d’Espanya per encarrilar la situació de Catalunya. ¿Jo què vaig fer pitjor, en aquella època? Sobrevalorar la meva capacitat d’influència en els quadres del meu propi partit i sobre el president Puigdemont. I, encara pitjor, enviar un missatge equivocat a alguns dels meus interlocutors a Madrid.

Perquè, vostè, de què es veia capaç?

La nit de l’1 d’Octubre, de dir: “Convoquem eleccions”. I ho vaig veure viable fins al dia que vaig dimitir, quan el president ja em diu desolat que no s’hi veu amb cor, una decisió que ara veig més comprensible.

Per què?

Perquè sense la DUI ara vostè m’estaria preguntant: “¿I si alguns països del món ens haguessin reconegut?” Recordaré tota la vida que un polític molt important de Catalunya -prefereixo que ho expliqui ell algun dia- em va dir: “¿T’imagines que per culpa nostra tot això no fos possible?” No vaig fer mai ni un sol dinar amb Soraya Sáenz de Santamaría, per exemple, del qual no tingués autorització prèvia del president ni despatx posterior.

¿I la proposta que els portava quina era?

La proposta més audaç que vam posar sobre la taula partia de dues premisses: per part espanyola, no es pot qüestionar la sobirania nacional, i, per part catalana, és innegociable que els catalans hem de poder votar el nostre futur. Doncs vam arribar a articular una possible votació de la ciutadania catalana.

Com?

Votar una proposta de reconeixement de Catalunya com a estat, però a l’americana, una millora de l’autogovern i de reparació de tots els incompliments que s’havien anat cronificant en el temps.

¿I on era l’audàcia?

L’audàcia es trobava en el fet que, finalment, els catalans valoressin el grau de compliment dels compromisos per part del govern espanyol, i, si deien que no, això comportava necessàriament la convocatòria d’un referèndum d’independència.

¿I hi van estar a prop, d’això?

Sí. No se’ns va dir mai que no, sinó que no es donaven les condicions de confiança. Auguro que acabarem aquí. Quan? No ho sé, perquè ara estem a punt de tornar a cometre un error històric que ens porti a comprometre el benestar i les llibertats que hem tingut.

0