Entrevistes

04/09/2018

Santi Vila a Catalunya Plural “Es va construir interessadament i amb diners públics la imatge d’un Santi Vila dissident, traïdor, espanyol”

CatalunyaPlural.cat

“Es va construir interessadament i amb diners públics la imatge d’un Santi Vila dissident, traïdor, espanyol”

“El matí del divendres 27, a primera hora, el Diari Oficial de la Generalitat va publicar la meva renúncia. Poques hores després, un Parlament desarborat declarava la independència de Catalunya. Les cares gràfiques i desencaixades dels seus protagonistes van commoure l’opinió pública i van deixar clars els límits d’aquell gest”. Així recorda Santi Vila el moment en què va deixar de ser conseller de la Generalitat, posant fi a una presència al govern català que havia començat el 27 de desembre de 2012 com a responsable de Territori i Sostenibilitat, havia continuat el 14 de gener de 2016, del departament de Cultura i el 3 de juliol de 2017, d’Empresa i Coneixement. En els dos darrers governs va estar a les ordres del president Carles Puigdemont. Va dimitir perquè no va poder convèncer-lo que no proclamés la independència de Catalunya. El paràgraf amb què s’obre aquest text forma part del seu llibre D’herois i traïdors (Pòrtic), de lectura imprescindible pels que vulguin entendre per què Catalunya està avui com està.

Acaba D’herois i traïdors dient que troba a faltar la descàrrega d’adrenalina consubstancial a la política. No hi ha hagut massa adrenalina a la política catalana, els darrers anys?

Sense cap mena de dubte. L’idealisme està sobrevalorat. Un discurs del tot romàntic i idealista, en el sentit pejoratiu d’aquesta paraula, ens ha dut a una situació que ens ha desbordat a tots i de la qual encara n’estem patint les conseqüències.

Baixarà aquesta dosi d’adrenalina, es mantindrà o augmentarà en els pròxims temps?

Vull pensar que ens hem asserenat tots força i, en aquests moments, si alguna cosa alimenta encara aquesta sobreexcitació és la reacció exagerada de l’Estat en relació als fets que van passar l’any passat. Si l’Estat fos una mica més madur, més serè, tot passaria més de pressa. En la mesura que reconeix com especialment greus aquells fets, la situació esdevé molt més complicada de gestionar. La càrrega de la prova la poso en la sobredimensió de la resposta de l’Estat.

Sembla que l’Estat està més tranquil. Mariano Rajoy ja no hi és. El govern espanyol és socialista.

El govern espanyol està més tranquil. L’Estat no ho sé. L’Estat té moltes branques.

El govern socialista ha estat possible gràcies al suport dels diputats del PDeCat

I van encertar, en contra del que diuen molts. Una de les poques decisions encertades que ha pres el meu antic espai polític en l’últim any ha estat fer president Pedro Sánchez.

Carles Puigdemont no ho volia

Segurament no

Cap al final de D’herois i traïdors també escriu que els temps convulsos que ha viscut li han servit per destriar els bons amics dels que ho eren menys del que es pensava. Ha tingut més desil·lusions o satisfaccions pel que fa a com l’ha tractat la gent del seu entorn?

Una lliçó moral que em va fer veure una persona propera: “A la vida, millor envolta’t de bones persones que d’amics, que de gent que diu que t’estima”. L’amistat no saps mai si té un punt d’interessada, de compartir una cosmovisió, interessos, un estil de vida. En canvi, una bona persona, en una situació extrema, es remet a la seva pròpia consciència i si creu que t’ha de fer costat te’n fa, li caiguis més bé o més malament. Jo tenia col·laboradors incondicionals que, en l’hora extrema, van estar més pendents de cap on bufava el vent majoritari que de mi.

D’improperis n’ha hagut d’encaixar molts

També he tingut sorpreses molt agradables. Hi ha hagut persones, gent diversa, empresaris, executius, que no tenien per què mostrar-me afecte i, sobtadament, m’han ofert feina, col·laborar amb ells, fer un nou partit, ajudar-me d’alguna manera… Gent sense interessos espuris. Això és compatible amb molts desenganys que, a mesura que va passant el temps, els vas deixant enrere i contextualitzant. Tots som carn, sang i ossos. La gent ha de portar la nòmina a finals de mes a casa. S’ha temperat molt tot això. Els mesos de novembre i desembre van ser especialment feridors. Els atacs estaven atiats per causes partidistes. No eren espontanis. Es va construir interessadament i amb diners públics la imatge d’un Santi Vila dissident, heterodox, traïdor, espanyol. Tot tenia a veure amb el combat polític arran de terra. Estàvem competint per la presidència del partit. Des del mateix partit es va alimentar la construcció d’un perfil molt determinat. És humà però molt despietat.

Li han dit coses grosses. Al llibre es queixa, especialment, que una persona que figurava a la candidatura de ‘Junts per Catalunya’, Ramir de Porrata, va acusar-lo de pactar amb Fiscalia perquè l’exculpessin a canvi de dimitir i carregar contra el govern de Puigdemont

Molt bèstia! Em posava als peus dels cavalls. Adolescents idealistes, nobles, em podien haver trencat la cara pel carrer. Quedes indefens. Després es va demostrar que era rotundament fals. Però ja no importava. Ja estava dit en un tuit. Estava construït un relat que servia per enfonsar un perfil i unes idees associades i potenciar-ne d’altres. Resignació cristiana. No queda altre remei!

Santi Vila, exconseller de Territori i Sostenibilitat

També diu al llibre que potser hauria d’haver dimitit abans. Ho hauria d’haver fet?

Sí. A pilota passada és fàcil dir-ho però el greu error que vaig cometre els darrers mesos va ser sobredimensionar la meva capacitat d’influència sobre el president Puigdemont. Estava convençut que en una hora greu em faria més cas del que em va acabar fent, per la relació amical que teníem, pel vincle sentimental que ens unia, per l’etapa que ell havia estat alcalde de Girona i jo, de Figueres. Ens havíem ajudat i estimat molt. Pensava que la meva opinió no seria comptada sinó pesada i que, en la mesura que em deia que em quedés, en el fons avalava les meves idees. Li recordava contínuament que posaríem en risc per una idea utòpica que no avalava la majoria de la societat catalana una societat magnífica, el seu entorn personal i intel·lectual ric, bonic, la família, Girona ciutat,…

Però va aguantar fins al final

Sí. A més, vaig estar en l’equip de persones que negociaven evitar el col·lapse. Per més pena meva ens en vam sortir, vam aconseguir l’acord. Però no ens vam atrevir a aplicar-lo. Ens va fer por el carrer, les xarxes socials, la lluita partidista,…

Què va pesar més en la decisió de Carles Puigdemont de no convocar eleccions el 26 d’octubre?

Se li ha de preguntar a ell. Van pesar moltes coses. En primer lloc, que el que ens deien en privat els negociadors de Rajoy, ell no ho va dir mai en públic. Hi havia en l’ambient una idea de desconfiança objectiva, justificada: “Aquests ens fotran. Quan haguem acordat que convoquem les eleccions ens aplicaran igualment el 155”. No ho sabrem mai. Estic convençut que no. No tenien marge per fallar-nos, però aquesta idea va calar molt.

Li hauríem de preguntar a Rajoy

Sí. Per no reconèixer, mai no han reconegut que aquestes negociacions van existir. Han tingut la decència de no negar-les. Les he explicat al llibre, amb noms de ministres i tot, però mai han dit que estiguessin disposats a arribar a un pacte. Tothom, nosaltres aquí i ells allà, jugava amb els respectius electorats. Allà, evitar el col·lapse no sumava gaire. Sumava aplicar el pal. Aquí, el que sumava era dir que no ens feien por amb l’amenaça del pal. També va pesar molt la dinàmica partidista de competència entre Esquerra i PDeCat i entre el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, dinàmica que feia que tothom competís per quedar més bé amb la parròquia sobiranista. A més, érem aprenents de mag des del punt de vista de les xarxes socials. El seu soroll ens va influir molt més del que ho hauria d’haver fet. Era un soroll arbitrat artificialment, amb digitals de la causa partidista, amb persones físiques estimulades degudament pels gabinets de comunicació.

I la plaça Sant Jaume?

Va ser una tercera causalitat. La plaça de Sant Jaume plena d’adolescents i persones grans, motivades, amb estelades, insultant el president Puigdemont, dient-li covard i traïdor, tenia a veure amb una campanya rigorosament orquestrada des de les xarxes socials i des de gabinets pagats amb serveis públics.

Hi va haver dimissions abans que la seva. Una de les que s’ha parlat poc és la del director general dels Mossos d’Esquadra, Albert Batlle. Va marxar dient que “això pot acabar malament o molt malament”. Estem malament o molt malament?

Estem malament. El problema és que el pronòstic és reservat. No sabem la magnitud que tindrà la repressió via judicis. Refer i recuperar la normalitat institucional i social a Catalunya amb gent a la presó serà molt complicat, com es va veient. És lògic i inevitable que sigui així. O hi ha un sentit d’Estat, una generositat i una lucidesa molt gran per part de qui té la posició de força o pel resistent, aquí, serà molt difícil tenir actituds centrades, moderades.

La majoria dels observadors polítics creu que les sentències seran dures, de força anys de presó

Ja ho veurem. Massa mesos de presó preventiva avalen aquesta tesi pessimista. Com s’acredita davant el món que han tingut persones un any a la presó i després queden absoltes? Cada trimestre que passa en aquesta situació el despropòsit augmenta. Més que anar encarrilant la situació, es fa crònic el despropòsit. Tots hi hem ajudat. Hem esparracat moltes coses. Uns i altres. Per regenerar això, cal que des d’aquí es generi de nou un discurs que doni una oportunitat a la reconciliació. Aquí es dibuixa la idea d’una Espanya negra, pseudofranquista, amb només petits oasis de democràcia. És una imatge injusta i ofensiva. O retoquem aquest discurs o parlar de reconciliació serà molt difícil.

Què n’espera del president Quim Torra?

Espero que sigui conscient que hi ha ciutadans de Catalunya a la presó. Espero que sigui conscient que Catalunya no és un país independent sobretot, no per la repressió espanyola, sinó perquè la majoria dels catalans no ho vol. Per tant, la feina que ha de fer el sobiranisme no és renunciar a cap ideal sinó senzillament empoderar-se més i guanyar majors complicitats. Hi ha un error de diagnosi que com més aviat corregim, millor. Esquerra l’ha corregit des de la campanya electoral.

Esquerra fa ara aquesta diagnosi però no tenia gens clar que Puigdemont convoqués eleccions avançades i, fins i tot, va pressionar perquè no ho fes. Vostè ho explica al llibre

Esquerra va ensopegar en el tacticisme. Van dir “farem un pols i al final els del PDeCat aplicaran el criteri de Santi Vila, convocaran eleccions i hi anirem a una situació confortable on quedarem bé davant la ciutadania més abrandada, maximalista, i els pragmàtics quedaran, com sempre, en l’espai convergent”. Els va sortir malament perquè el president Puigdemont també va ser molt idealista i no va convocar les eleccions.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, va ser una de les que més es va oposar a la convocatòria d’eleccions, sempre d’acord amb el que vostè escriu a D’herois i traïdors

Els fets ens han anat situant a tots allà on ens han de situar.

És a Suïssa i no fa gaire declaracions

És a l’auto exili

Tampoc no li donen peixet a TV3 o Catalunya Ràdio

Només faltaria!

Vostè continua sense passaport, s’ha de presentar cada quinze dies als jutjats, està pendent de judici…

He d’anar al jutjat dos cops al mes, no puc sortir d’Espanya i tinc una fiança dipositada que van pagar entre quatre amics.

Es queixa que ni l’Assemblea Nacional Catalana ni Òmnium van fer cap gest per ajudar-lo a pagar la seva fiança

Encara sóc militant d’Òmnium. I ho sóc des d’adolescent… el procés s’ho ha d’emportar tot per endavant? També el meu compromís amb la llengua i el país? No em dóna la gana. Jo no tenia aquells diners i emociona quan estàs engarjolat que hi hagi amics que et facin aquest favor.

Santi Vila, exconseller de Territori i Sostenibilitat

Es preveu que els judicis siguin a la tardor

Em costa d’imaginar que el Tribunal Suprem obri el judici amb una tardor calenta. Es veuen a venir que si hi ha la Diada forta, l’1 d’octubre commemorat, el 26 d’octubre amb actes reivindicatius, obrir el judici el setembre o l’octubre sigui una temeritat. La temptació és deixar que passi la tempesta i després fer el judici serenament. Però cada mes que passa amb gent a la presó tot és més estrany.

El va casar Carles Puigdemont

És l’únic retret de fons que li puc fer. El meu primer matrimoni va ser molt dissortat.

L’únic retret?

Sí, perquè empatitzo molt amb el president Puigdemont. El va desbordar la realitat. El meu entorn privat no és només sobiranista, independentista. Quan vaig a Figueres els meus amics són independentistes però els meus amics, la meva família a Barcelona, a Granollers, el meu marit, la seva família, no ho són. El meu entorn personal és molt més matisat que el seu. Abans de dedicar-me a la política estava a la universitat de Girona, on hi havia una ombra ‘nadalista’, de tradició socialista, de tradició maragallista. És molt diferent. Per mi, no és tan traumàtic posar els punts a les is. En el cas del Carles, la seva família és d’Amer, estava a la plaça del Vi, a Girona, tots els seus amics eren d’El Punt… Desairar-los era canviar d’amics, de família, de tot. Per ell, la decisió era més traumàtica que per mi. Jo puc anar diumenge al cinema o a l’Auditori amb la mateixa gent que hi anava abans de prendre les decisions que vaig prendre. Si ell hagués pres les decisions que jo li recomanava hauria hagut d’anar al cinema amb mi.

Vostè que el coneix bé, com explica que a vegades faci afirmacions que no són certes? Fa uns dies deia en una entrevista que ja havia advertit que cap país europeu reconeixeria Catalunya com a país independent. Però mai no ho havia dit

No hem d’oblidar que és periodista. Dit amb tots els respectes. Entén la política com la capacitat de construir i imposar una realitat. Si ho aconsegueixes, tens molt de guanyat. Són els temps que ens toca viure. La digitalització de la societat, l’accés a la informació de la manera que avui ho fem ho fomenta molt. Tendim a tenir els nostres compartiments estancs on els proveïdors d’informació són gent que confirma les nostres tesis.

Acaben de sortir informacions segons les quals Carles Puigdemont hauria acordat amb els seus consellers que,  malgrat l’aplicació de l’article 155, anirien als seus despatxos el dilluns següent. Ell, però, va marxar a Brussel·les. Què ha pensat quan ho ha llegit?

Tot molt trist… la confirmació que d’ençà de la nit de l’1 d’octubre a Catalunya es va imposar la confusió, la improvisació i el desgovern.

L’escenari de la comunicació a Catalunya està farcit de mitjans que són més de propaganda que d’informació

Jo que sóc un lliberal, en el bon sentit de la paraula, celebro la crítica, fins i tot la crítica injusta i la mentida. Una societat oberta ha de resistir-ho i ser resilient a tot això. El que s’hauria de combatre és que això es faci amb diners públics. Si no hi ha mercat per la mentida, no l’alimentis des de l’Administració. És xocant i costa d’entendre. Si algú té una línia editorial que consisteix a ensorrar les idees moderades i lliberals-progressistes de Santi Vila, que ho faci. El que no pot ser és que aquest mitjà s’aguanti amb diners públics perquè no té mercat, no té públic. A què juguem? Estem construint una societat artificial que condiciona decisions polítiques.

Com el tracten Catalunya Ràdio i TV3?

Tot pateix de la mateixa malaltia. Ni recordo l’última vegada que he trepitjat Catalunya Ràdio. A TV3 hi vaig anar just quan vaig dimitir. I vaig patir una entrevista de ‘sumaríssim’.

Manté una bona relació amb l’expresident Artur Mas

Hi mantinc una relació excel·lent, molt cordial i amical. En l’etapa final també defensava la tesi que havíem de convocar eleccions, que havíem anat massa lluny. Allà s’exhibia el polític professional. Pots ser més o menys murri, més tàctic o més estratègic, però hi ha moments que veus que una decisió pròpia no pot comprometre el progrés, el benestar de tots. “No m’ha sortit bé la jugada, el farol, doncs he de parar”. L’admiro molt perquè en aquell moment era un acte de valentia. I ell la va tenir.

Vostè és independentista?

No ho havia estat mai. Estava en la frontera entre la tradició del maragallisme i del catalanisme de base lliberal. Estic convençut que Catalunya és una nació, però em sentia molt incòmode quan em presentaven en algun acte com a ‘polític nacionalista’. En un moment donat vaig donar suport a la idea independentista per una raó racional i instrumental. Si no hi ha manera que reconeguin que som una nació, que tenim a dret a construir un projecte polític compartit però finalment propi, perquè ens hem d’autolimitar? En el meu fur intern sempre vaig pensar que això desllorigaria una negociació. No ha passat. Defenso ara les idees independentistes? Només dic una cosa: abans de tornar-les a defensar calibrem bé el dolor que hem causat entre tots i valorem bé si compensa. Potser ens compensaria més tornar a jugar la carta de la reconciliació i intentar de nou assajar l’encaix en el marc d’una Espanya plurinacional. Valorem-ho bé. El que sí que sé, i ho tinc encara a flor de pell, és el dolor que pateixo i que patim la meva família, el meu entorn, amics que ens hem deixat de parlar, una societat enrarida, amb conseqüències econòmiques i socials… Hem d’estar 51 a 49 molts anys o què?

Ha dit societat enrarida. Fracturada?

Fractura és una paraula molt grandiloqüent, molt forta. La societat afortunadament és madura, resilient. És evident que no podem parlar de política com fa uns anys. Ara, en un dinar o en un sopar has de ser molt caut. N’hi ha que tenen gent a la presó. I d’altres que creuen que n’hi haurien d’haver més. A mi m’ho han dit: “Vostè també hauria de ser a la garjola pel que ens han fet patir i per contemporitzar molt amb tot això”. Pensem-ho abans de tornar a engegar una maquinària generadora d’aquesta tensió en la nostra societat que, d’altra banda, tothom enveja.

Què en pensa de la guerra dels llaços grocs?

En el terreny estrictament personal no només respecto la gent que els porta sinó que crec que els honora, perquè vol dir que es comprometen amb el dolor de polítics i activistes que treballaven pel bé comú. En el terreny de l’ocupació de la via pública, tinc les meves reserves i ho he dit i escrit. Precisament perquè les places són de tots “no podeu dir que sempre seran ‘nostres’”. Si són de tots, una certa neutralitat estaria bé. I més encara des del punt de vista institucional. Hi ha hagut casos de partidisme injustificables.

Veu futur a la Crida Nacional per la República que impulsa Carles Puigdemont i a la qual s’ha sumat el PDeCat?

És una opció partidista, legítima com qualsevol altra. Els ciutadans hauran de calibrar bé què ofereixen i si estan disposats a assumir les conseqüències d’aquesta oferta.

Intueixo que l’aturada de país que proposa l’Assemblea Nacional Catalana no li agrada

A veure com es concreta. La situació és anòmala. No podem fer veure que oblidem que hi ha gent a la presó i que la política catalana no es pot normalitzar mentre hi siguin. Ho comprenc i empatitzo amb aquesta idea. Les accions concretes? S’ha de valorar cadascuna. Com a conseller vaig condemnar els boicots als caixers automàtics. Era un deliri. Cal veure com es concreta aquesta proposta i quina complicitat té amb la patronal i els sindicats. O si és només una ocurrència d’alguns.

Sempre ha marcat molta distància amb la CUP, que ara proposa que en 9 mesos es faci efectiva la República proclamada el 27 d’octubre

La ideologia i la idea del món importen. La cosmovisió de la CUP i la del PDeCat, no lliguen gens. Una bandera col·lectiva no justifica anar junts quan les visions que tenen del món són tan diferents. Els respecto molt. Són nobles, honestos i conseqüents. Ara bé, no els votaria mai i políticament els combato, perquè si ells guanyen tots anirem malament.

S’ha de fer efectiva la República? Hi ha un mandat de l’1 d’octubre que hi obligui?

L’1 d’octubre va ser una gran mobilització però no justifica emprendre cap decisió políticoinstitucional. Va ser reconegut per dos milions llargs de catalans però uns altres més de dos milions llargs de catalans no es van sentir interpel·lats i es van sentir vinculats a l’ordenament constitucional. Quan això passa, quan cap país del món t’ho reconeix, quan Espanya no t’ho reconeix, quan la sindicatura electoral cau la setmana anterior, què va ser l’1 d’octubre? Una gran expressió de compromís polític amb una idea. I punt. És un aval als que defensen aquelles idees. I prou. Només els permet seguir batallant políticament per aquestes idees.

Creu que algun dia Quim Torra pot tornar a proclamar la República com li reclama la CUP? Ho tem?

Em preocupa més la reacció de l’Estat que les possibles ocurrències que es puguin tenir des d’aquí. Si l’Estat sap tenir la racionalitat, la sang freda pròpia d’un estat democràtic madur, gestionarem això i el que sigui necessari. Ara, si l’Estat sobreactua, alimenta la confrontació, qualsevol tipus de decisió, per molt ocurrent que sigui, ens pot complicar la vida a tots.

Voldria tornar a la política?

He estat molt feliç com a servidor públic, com a polític, com alcalde de Figueres, el meu poble, com a conseller del meu país. En el terreny personal estic bé. M’agradaria que les meves idees predominessin però no puc posar-me en política. Estic pendent de judici. Em poden acabar inhabilitant. Imagineu que arbitro una candidatura, un espai polític absolutament necessari a Catalunya, de catalanisme positiu, progressista, i que del judici se’n desprèn una condemna d’inhabilitació. Com quedo?

Les eleccions municipals seran el mes de maig. Es faran en clau local o independentista?

Els ciutadans ens mereixem que a les eleccions municipals es parli de les ciutats. És una falta de respecte brutal a la ciutadania i a les ciutats que el que presideixi les campanyes polítiques siguin temes extra mur. Dediquem dos minuts a parlar del procés però a Barcelona jo vull saber què volen fer els candidats amb l’Eixample, la mobilitat del carrer Provença, l’habitatge, el mercat de Sant Antoni, el Port…

Com veu el futur de Santi Vila d’aquí a uns anys? De president de la Generalitat, ministre a Madrid, alcalde de Figueres un altre cop?

No. Això últim no. Mai segones parts han estat bones. A més, ja fa molts anys que visc a Barcelona. Tornar a la política? Ja es veurà! No s’acabarà el món si no hi torno. M’he reincorporat a la universitat i estic molt feliç preparant les assignatures d’aquest curs, treballo de directiu en una companyia d’aigües petita, deliciosa, amb bona gent, professionals molt macos. La vocació hi és però les coses són com són. Han anat així i no d’una altra manera. Sempre ajudaré les idees de la gent progressista, moderna, que s’estima el bé comú, l’interès general, honesta intel·lectualment i moralment, que no s’inventa realitats virtuals. No tinc per què incorporar-me necessàriament enlloc. Ja ho he fet!

0