Bloc

dissabte, 13 desembre 2008

El d’ahir, un dia intens…

Començo el dia presidint un consell d’administració de l’empresa que gestiona diversos serveis municipals: són temps difícils, cal fer ajustos i procurar que ls retallades no vagin en detriment del servei. Després assisteixo a un funeral i vaig a la inauguració d’una nova escola per a la ciutat, que duia sis anys funcionant amb aules prefabricades. Amb nens i nenes originaris de vint-i-cinc nacionalitats diferents i un alt grau d’interinatge docent, l’escola s’ha constituït en comunitat d’aprenentatge i aposta fermament per buscar la complicitat de pares i veïns del barri en el seu projecte educatiu! En la intervenció, destaco el repte de convertir la diversitat en un punt fort i no en un llast, l’encert d’apostar per un model d’escola inclusiva (on les aules d’acollida només s’utilitzin les primeres setmanes) i l’ambició d’extendre el projecte educatiu del centre més enllà de l’aulari. També faig un elogi de l’aposta el centre per la llengua i tradicions catalanes! Significativament, un grup d’alumnes reben el Conseller interpretant una cançó de Queen, a toc de gralla!  Estic temptat d’afegir-hi que l’escola que tots volem ha d’apostar igualment per l’equitat que per l’excel·lència, però em temo que a hores d’ara tothom ha pres consciència d’aquesta imperiosa necessitat. Tot seguit inaugurem l’ampliació i les reformes d’un institut de secundària, amb importants cicles formatius. Per fi l’escola i empresa han deixat de donar-se l’esquena! No tot és positiu, però, ja que segons m’expliquen els professors bona part de l’alumnat arriba sense coneixements bàsics i, pitjor, sense motivació ni actitud positiva! Massa anys parlant d’Estat benefactor, potser caldrà tornar a explicar que sense esforç personal.. no hi ha futur (ni a la pretesa Arcàdia feliç europea!). Dino amb "la penya del Xai Màgic" i surto ràpidament a una roda de premsa de denúncia del retard de les obres del TGV. A partir de primers de febrer, l’Estat començarà a pagar un canon de 5 milions d’euros mensuals a l’empresa concessionària que ha construït el túnel transfronterer, amb la paradoxa que, de moment, no tindrà trens en condicions de circular-hi perquè falta el traçat de Figueres (el més sorprenent és qui aquest fet no costarà cap dimissió, evidentment)!  A les set de la tarda, tanco l’acte de presentació de la denominació d’origen de l’Oli de l’Empordà, un reconeixement que arriba després de molts anys de buscar-lo! Afortunadament, els trulls i les cooperatives empordaneses, la societat civil, em recolcilien amb la vida i em retornen l’optimisme. Acabo el dia sopant a l’Hotel Empordà, en el marc dels sopars col·loquis promoguts per Tribuna Oberta de Figueres. En aquesta ocasió, el conferenciant és L’Amadeu Petitbó, expresident del Tribunal de defensa de la competència i amant empedreït del pastís de llebre a la royale, entre moltes altres coses! Després de tanta acció, senta bé cloure el dia reflexionant al voltant d’una bona taula sobre la pressumpció de bondat que hauria de tenir l’administració envers els emprenedors i, més encara, sobre el compromís que tots hauríem de tenir amb la defensa del mercat, la competència i la força de l’optimisme. Tot, pensant en l’interès públic, que no sempre és coïncident amb el de l’administració! Prop de la una de la nit, arribo a casa! Demà (que ja és avui) serà un altre dia!