“empordanès, català i
ciutadà del món”

Bloc

dimecres, 7 setembre 2016

Desenfocats

Fa massa temps que els europeus ens mirem al mirall i no ens agradem. Com Mel, l’entranyable personatge de Woody Allen a Desmontando a Harry, ens notem desenfocats. Preocupant és l’evolució de la política catalana, on per a desconcert dels partits convencionals i de bona part de la societat civil, a Barcelona, una ciutat històricament progressista, culta i liberal, el populisme ha acabat fent-se amb l’alcaldia i, al Parlament, bastió del catalanisme institucional i rigorós, durant tot el 2016 els vots radicals han condicionat sense rubor, la investidura i (de moment) els no-pressupostos. El sobiranisme té treballs en complir la difícil quadratura de voler ser, alhora, garantia de llibertats i seguretat jurídica per a ciutadans i empreses, i de necessitar al mateix temps vots extremistes per mantenir el full de ruta del procés independentista.

No menys inquietant és el panorama polític espanyol on, de nou el maniqueisme i les lluites fratricides pròpies del segle XIX, sembla que volen tornar a imposar-se per sobre del projecte de modernització que semblava consolidat  amb el canvi de segle. Decidits a no aprendre les lliçons de la història, sembla que de nou atrauen més els cants de sirena apassionats i sectaris que la serenitat i la calma de l’avorrit patriotisme constitucional.

Com més esfereïdora resulta encara, si cap, l’evolució de la política francesa, amb conservadors i socialistes competint per veure qui és més populista, qui és més xenòfob. Que diversos alcaldes i el propi Manuel Valls avalin la prohibició del burquini utilitzat per una minoria de dones musulmanes confirma la seva desesperació histèrica i la seva rotunda desorientació ideològica. En nom d’un catecisme pretesament progressista, la República francesa disposada a prohibir l’ús d’un banyador (sic) a les seves platges?

A Catalunya, a Espanya, a França (per no parlar d’altres contextos menys propers) el populisme s’obre camí a dreta i esquerra i els partits i institucions convencionals no saben com fer-hi front. La raó de fons de tot aquest malestar i desenfocament segurament és econòmica, sens dubte,  però també és moral. Tan cert com que la recessió econòmica ha quedat enrere, ho és que el creixement econòmic no està resultant suficient per aturar un augment de les desigualtats, especialment marcat entre els sectors de població amb rendes més baixes, un fet que desacredita radicalment l’economia social de mercat i la democràcia de base liberal.

Més enllà de la raó econòmica, però, penso que la raó íntima del malestar és moral: quan una societat democràtica roman insensible als centeners de ciutadans que diàriament perden la vida a la Mediterrània, el mateix mar on els seus fills es banyen i juguen durant les vacances, aquesta societat emmalalteix. Quan una societat que es vol justa aprèn a conviure indiferent a l’augment de les desigualtats, ja no entre continents, ni entre països, sinó entre barris d’una mateixa ciutat, la cohesió d’aquesta societat es trenca. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, sobre una mitjana de 100, que els ingressos dels veïns de Pedralbes siguin 257, mentre que els de Trinitat Nova siguin de 34 hauria de resultar-nos inquietant. Quan es fa públic i es demostra que el ministre d’un govern abusa del poder democràtic per perseguir els ciutadans que no pensen com ell i no passa res; o quan un ministre que ha hagut de dimitir per comportaments èticament reprovables era proposat per representar Espanya al Banc Mundial, la societat es gangrena.

Com emmalalteix aquella República que sent tan febles les pròpies conviccions, que té por de les dels altres. Hem superat tots els límits. S’imposa el retorn al desordre, va escriure Carles Hac Mor. Sí, el desordre de les llibertats civils i socials que no té remeis màgics ni poders taumatúrgics, que no promet el Cel a la Terra però que respecta la iniciativa ciutadana, creu  en els valors de la llibertat, la fraternitat i la tolerància i treballa perquè prevalguin en una vida social, que es vol meritocràtica. El demés?, angoixa existencial, arrogància sectària o eurocentrisme malentès. L’inici de curs promet.

FullSizeRender