Arxiu de mesnovembre, 2010


La tarda de les eleccions..

diumenge, 28 novembre 2010

Després d’un matí intens de visita als col·legis electorals de la ciutat i de dinar amb els apoderats de ciu, aprofito uns minuts lliures per posar-me al dia del que passa al món. Just quan falten pocs minuts perquè es coneguin els resultats de les eleccions catalanes, es confima que els suïssos han votat majoritàriament per l’expulsió dels immigrants que abusin dels ajuts socials o que cometin delictes. A Suïssa, per segona vegada en un any, la por s’imposa per sobre de la llibertat i els valors profunds d’Occident. En un moment marcat per la crisi i la pèrdua de confiança, m’alegra pensar que d’aquí a poca estona, una força serena i positiva,  que ha fet una campanya basada en el retorn als valors fundacionals del país, estarà cridada a agafar novament el timó de la nació. Perquè un país que es deixa atrapar per la por o per la desafecció no té futur. El que passi avui a Catalunya vull pensar que serà bo per al país i  confio, també, que pugui resultar exemplar per als que des de la resta Europa s’han tornat a deixar véncer per la por, caient en mans de l’extremisme. Per als que hi han caigut i per als temptats de caure-hi.


Deu anys de l’assassinat de l’Ernest Lluch

diumenge, 21 novembre 2010

No vull que s’acabi el dia sense tenir unes paraules de record pel malaguayat Ernest Lluch, un home intel·ligent, culte, educat, compromès, catalanista i socialdemòcrata. Antic professor meu a la Universitat de Girona, d’ell vaig rebre inoblidables lliçons sobre el jansenisme (feu dels vicis privats virtuds públiques, ens recomanava sorneguerament a cada classe) i sobre el pensament econòmic del segle XVIII en general. Quina pena que els qui tant diuen estimar aquest home tan gran vulguin fer-lo petit amb frases sectàries del tipus “era nostre, l’Ernest, només nostre!” Nostre? I qui és aquest “nosaltres”? Segur que en LLuch no voldria tenir res a veure amb els qui avui diuen “gilipolles” als seus adversaris o amb els qui fan spots simulant orgasmes.. en comptes d’explicar la seva obra de govern i els seus projectes de futur. L’home amb qui vaig descobrir el “sapere Aude” de Kant, estic segur que es ruboritzaria davant d’alguns dels qui en aquests temps postmoderns en reivindiquen la memòria, per molt que exhibeixin el mateix -i envellit- carnet. En fi, a totes les cases hi deu haver de tot, homes petits i grans homes! L’Ernest Lluch, com en Josep Pallach va ser gran, molt gran! In memoriam, des del catalanisme.


La biblioteca de Pannikar llegada a la Universitat de Girona

dimecres, 17 novembre 2010

No voldria que el soroll de la campanya electoral deixés en silenci l’excel·lent notícia que suposa el llegat de més de 12000 llibres i revistes de Raimon Pannikar a la biblioteca de la Universitat de Girona.  Amb aquesta nova incorporació la Biblioteca del barri Vell de Girona confirma la seva vàlua i vitalitat. Com la confirma, també, la Càtedra Ferrater Mora, que ha demostrat que des de una universitat petita també es poden fer contribucions importants a escala universal, en aquest cas en relació al pensament contemporani.

Capaç d’abraçar cristianisme, hinduïsme i budisme, l’exemple intel·lectual i ètic de Panniker és una bona vacuna pels temps de sectarisme que corren. El seu testimoni també confirma la possibilitat de conciliar fe i raó, modernitat i sentit de Transcendència. Dissabte passat, en el marc de la Trobada interreligiosa convocada per Vivarium a Cadaquès, un bon cadaquesenc em va dur fins al rellotge de sol de la façana de l’Església. Allà, discretament instal·lat al darrere de dos presumits xipressos, un mosaic resava: jo necessito tant el Sol com vosaltres tenir fe! Umm.. Justament és d’això que plora ara el país, de la pèrdua d’esperança! Veurem si som capaços de retrobar-la.


Apunts per al balanç de la visita de Benet XVI a Bcn

dilluns, 8 novembre 2010

La visita de Benet XVI ha estat un èxit: per al catolicisme en general, per a la visibilitat de la singularitat eclesial catalana, per al sosteniment de la imatge de Barcelona com a ciutat moderna, per a la projeccció de Catalunya al món. Políticament, és legítim que el Sant Pare expliciti quina és la seva visió sobre la família o sobre el dret a la vida o que reivindiqui la dimensió Transcendent de la condició humana. En la línia del que vé passant d’ençà de mitjans de segle XIX, la visita del Papa també ha confirmat que l’Església institucional sap adaptar-se i fer-se seves molt millor les noves formes d’expressió i sociabilitat política dels nostres temps moderns que entendre – i acceptar- els canvis de fons en els costums i relacions socials de la gent. Lamentablement, l’actitud pueril del President Rodríguez Zapatero també ha confirmat la incapacitat de determinades cultures polítiques d’alliberar-se d’una vegada dels tòpics recorrents de l’anticlericalisme decimonònic.

Com a cristià membre de l’Església entesa conciliarment com a poble de Déu, únicament m’agradaria haver-li pogut fer saber a Benet XVI quin ha estat, en massa moments, el gran error de la seva Església institucional a Espanya i a Catalunya: li ha sobrat fe i la ha faltat pietat. Convençut que la seva posició dogmàtica no necessita el contrast amb la realitat, el Papa potser algun dia descobrirà que aquells a qui diu voler servir i estimar, simplement han deixat de tenir-lo com a referent. Com diu aquell, davant la seva crida ni hi van ni se’ls espera. Tot plegat, ben poc evangèlic.


What will survive of us is love

dilluns, 1 novembre 2010

El que ens sobreviurà és l’amor va escriure Philip Larkin. Avui, dia de Tots Sants, començaré plorant els morts de casa i seguiré amb l’homenatge als de la ciutat, a les víctimes de la guerra civil, de l’horror de la guerra mundial. Joan Margarit, a propòsit de la mort de la seva filla Joana va escriure  “del que sento envers el demà, el més semblant a una certesa és que la Joana i jo no ens tornarem a veure. Com seria de diferent la vida si la mort fos esperar molts milions d’anys per poder-nos retrobar, encara que només fos durant uns breus instants. Però l’abisme que ens separa és l’abisme del mai més.” Davant la desesperança de la mort implacable, em temo que només ens queda la tossudesa de la vida viscuda amb amor.