Arxiu de mesmaig, 2010


Governs a la deriva, país contra les cordes.

dilluns, 31 maig 2010

Als despropòsits del Govern espanyol en matèria econòmica, sembla ser que aquesta setmana s’hi afegiran les mesures que prepara l’executiu català. Pel que s’ha publicat, les intencions del tripartit són augmentar a Catalunya l’impost de transmissions patrimonials, incrementar l’impost d’actes jurídics documentats i l’impost de matriculació de vehicles. A més, malgrat les resistències del Conseller Castells, desbordat pels equilibris polítics del President Montilla, sembla ser que també s’augmentarà l’IRPF de les rendes majors de 100.000 €. Tot això, a les portes d’un semestre marcat per l’increment de l’IVA, la reducció del salari dels funcionaris i la congelació de les pensions. Si fins fa uns mesos els governs semblaven conjurats a procurar sortir de la crisi estimulant el consum, ara assistim a un canvi d’orientació de 180 graus i sembla que la única preocupació ha de ser reduir el dèficit. En clau domèstica, a més, si aquestes mesures progressen s’accentuarà el contrast entre el marc fiscal a les diverses comunitats autònomes, un element que novament ens farà menys atractius i, per tant, menys competitius.

En un intent de tranquil·litzar l’opinió pública davant de tants despropòsits, l’Artur Mas es va comprometre ahir a Gurb a no dur a terme cap d’aquestes mesures si és el nou President de Catalunya. És evident que, els mesos que falten per a les properes eleccions es faran eterns i agreujaran encara més, si cap, la precarietat de l”economia catalana i, per tant, el patiment de les famílies i de les empreses.


Nova llei per a la protecció de la llengua dels sords

dimecres, 26 maig 2010

El Parlament de Catalunya aprova avui la Llei de la llengua de signes catalana, una llei per reconèixer i protegir la llengua dels sords i sordscecs a Catalunya.  Amb anterioritat, el Parlament de Catalunya ja havia mostrat la seva voluntat de protegir i difondre la llengua de signes catalana (Resolució 163/IV de 30 de juny de 1994). Enmig de la bronca i els despropòsits en matèria econòmica dels Governs socialistes a Madrid i Barcelona, el Parlament culmina, avui, una bona feina, que denota sensibilitat cap a les minories. El diputat Carles Puigdemont ha elogiat explícitament la bona feina de la relatora de la Llei, la Maria Mercè Roca, que amb el consens assolit en aquesta llei culmina exitosament la seva carrera parlamentària.

Ara cal que el Govern de la Generalitat comprometi els recursos econòmics necessaris per tal que, tal i com passa massa sovint, l’acció política no esdevingui únicament un joc de reconeixements, paraules i paraules.


A propòsit dels vint-i-cinc anys de la mort d’Espriu

dilluns, 24 maig 2010

En plena commoció per l’agressivitat, desaires o indiferència amb què bona part d’Espanya segueix l’evolució del recurs contra l’Estatut de Catalunya, ara que s’acaba de reeditar La pell de brau  d’Espriu ressonen  amb sorprenent renovada vitalitat alguns dels seus versos: “Escolta, Shepharad: els homes no poden ser / si no són lliures.” I és que sembla que a Espanya, novament (o potser hauríem de dir fatalment) la sort de la convivència de tots els seus pobles té més a veure amb la sensibilitat i paciència dels peninsulars perifèrics que amb la responsabilitat dels propis espanyols, congènitament incapaços d’entendre -ni elogiar- la diversitat.


Figueres davant del mirall, a propòsit de les fires i festes

dimecres, 12 maig 2010

La ciutat de Figueres va estrenar les fires i festes d’enguany amb un dels pregons més audaços i intel·ligents dels darrers anys, a càrrec de Vicenç Pagès, dedicat en bona mesura a descriure un dels costums més paradoxals i habituals dels figuerencs, criticar Figueres.  L’escriptor de Els jugadors de whist va arribar a proposar fins i tot un nou concepte, el de la “figueresa”, per referir-se a aquesta crònica i malsana afició de criticar fins a l’extenuació la ciutat.

Encara que el text va ser certament intel·ligent i divertit, em temo però que segurament tampoc no escapa a una certa imatge tòpica de la representació del què passa a la ciutat, massa condicionada per alguns opinadors, les opinions dels quals són tan discutibles -i acceptables- com les de qualsevol ciutadà de peu. Així, per exemple a propòsit del balanç de les fires, certament ha aflorat una sensibilitat crítica que ha tendit a amplificar la lletjor de la setmana viscuda: el mal temps, la reducció pressupostària, la incapacitat de programar activitats d’interès supralocal, etcètera. Tan cert com això, però, ho és que també ha existit un corrent d’opinió, igualment solvent i ben informat que ha fet un balanç notablement positiu de les fires i festes: posant l’accent en la massiva participació de la gent a molts dels actes organitzats, en el lideratge del Casino Menestral, dels clubs esportius, de les Ampes, de les associacions veïnals, en la potència del dia 1 de Maig..

Respectant com procuro respectar a tothom, convençut que ambdues maneres de ser tenen les seves raons, certament em sento francament còmode amb la línia interpretativa que, per exemple, proposava Francesc Cruanyes en un recent article a l’Empordà (www.emporda.info/opinio/2010/05/06/figuerencs-podrits/76299.html), setmanari que ha abanderat la interpretació positiva del que està vivint la ciutat d’ençà de l’entrada al nou segle.  Perquè com avisa Cruanyes als negatius amb Figueres, “un dia es faran vells i s´adonaran que la ciutat són ells. Només ells.”   Tenir unes Fires pensades com a element de promoció exterior de la ciutat o com a pretext per a afavorir la diversió, l’autoestima i el reconeixement dels propis actius cívics i socials locals són dues maneres diferents d’encarar les celebracions, no necessàriament incompatibles.  El que seria una pena, però, és que per indefinició, tornés a imposar-se el tòpic de la figueresa, que és el de l’autoodi.


Nou reconeixement del llibre Figueres en primera persona

divendres, 7 maig 2010

El llibre institucional Figueres en primera persona, de Manel Gràvolos i Josep Algans rep aquesta nit un nou reconeixement, en aquest cas de la mà del Gremi d’Indústries gràfiques de Catalunya. Aquest premi d’avui a la impressió, s’afegeix a les distincions obtingudes durant el 2009 per part de la prestigiosa revista Visual, que en va reconèixer la creativitat gràfica, el disseny i la fotografia.

Tot plegat confirma que malgrat les seves dimensions, Figueres és una ciutat talentosa, amb dissenyadors i creatius d’alt nivell que, recolzats per les institucions poden assolir totes les fites que es proposin.


Cosi fan tutte

dijous, 6 maig 2010

Just en plena efervescència de les declaracions i contraclaracions pròpies dels contextos de precampanya electoral; just després d’haver passat, en menys d’un mes, de ser titllat d’ “alcalde patriota, abanderat del separatisme”, només pel fet d’haver estimulat la participació dels figuerencs i figuerenques en la consulta popular sobre la independència de Catalunya a ser considerat (de fet des dels mateixos mitjans) com a martell del nacionalisme català, en aquest cas per haver dit que CiU és i ha de continuar essent un moviment polític amb moltes sensibilitats i tendències ideològiques, sempre amb un denominador comú, el catalanisme, però no necessàriament independentista; just en aquest ambient tan paradoxal, aquesta setmana hem gaudit, a Figueres, de Cossi fan tutte l’òpera bufa de Mozart per excel·lència. Del divertit llibret de Lorenzo da Ponte em quedo amb la recomanació final de Don Alfonso als dos joves desenganyats davant la infidelitat de les seves promeses: fortunato l’uom che prendre ogni cosa pel buon verso! Certament, ditxós aquell que sap agafar-se les coses bé! Malgrat el soroll mediàtic i la pluja, sortint de l’òpera, estic segur que tots els presents ens havíem reconciliat, novament, amb l’alegria de viure!


A l’entorn del sobiranisme dels temps que ens toca viure

dilluns, 3 maig 2010

En una cursa que de vegades pren certa connotació adolescent, el catalanisme polític contemporani ha tendit a embardissar-se en una dinàmica de continus retrets sobre el grau de compromís dels qui fem política respecte del fet nacional, en general jo diria que tirant a força estèrils i atemporals (s’assemblen molt als que s’havien de sentir contínuament Prat de la Riba, Cambó, els propis Companys i Macià o fins i tot el President Pujol a la seva darrera legislatura).

Com he intentat explicar en les meves darreres intervencions públiques, penso per exemple que el que ha fet gran el Barça de Guardiola són les seves sis copes i no la bandera al coll que exhibeix la samarreta de l’equip. Lògicament, quan el Barça esdevé el millor equip del món,  Catalunya en surt reforçada, talment com qualsevol altra iniciativa personal, empresarial o social catalana que excel·leix millora l’autoestima col·lectiva i la projecció nacional. Agafant l’exemple del Barça, però, sorgeix ràpidament una pregunta: quina ha de ser l’obsessió d’un bon Govern per a Catalunya? Aconseguir l’excel·lència com a país (guanyar les sis copes) o garantir la inconografia nacional i els discursos contínuament abrandats a tort i a dret?

Afirmar, com afirmo, potser massa sovint, que centrar els discursos polítics en retòriques essencialistes ens distreu dels veritables reptes estratègics que han de fer, aquests sí, grans al país i sobretot a la seva gent (la lluita contra l’atur, el foment de l’excel·lència, la formació, el compromís amb el medi ambient, la superació del dèficit d’infraestructures, la cohesió social) no crec que hagi de ser vist com a senyal de tebiesa patriòtica. Ans al contrari, si se’m permet la immodèstia, crec honestament que és el que el país necessita, especialment després de set anys de mediocritats polítiques i falta de rumb! Com no ho hauria de ser, tampoc, reivindicar que el que ha fet de CiU el partit més important de Catalunya és la seva capacitat de sumar sensibilitats ideològiques diferents, des de la democràcia cristiana i el liberalisme fins a posicions socialdemòcrates; des del catalanisme moderat fins al decidit independentisme. Penso que justament és aquesta capacitat de ser “casa gran”, que sempre he entès com a senyal inequívoc de pluralisme, el que ens fa grans i ens enriqueix, com ens faria petits i ens empobriria que el nostre espai polític quedés identificat amb una única d’aquestes sensibilitats per molt que fos la més majoritària o fins i tot la més desitjable!

És des d’aquest marc referencial que no veig cap incoherència en fer compatible sentir-me honorat encapçalant una candidatura amb declarats independentistes i afirmar, alhora, que personalment continuo creient que un estat plurinacional ha de ser possible! A més, posats a prendre posició en la conjuntura que ens toca viure, com vaig explicar a Europa Press, resulta evident que mai com en els darrers temps els catalanistes centristes  havíem tingut tants pocs arguments per justificar l’Espanya plurinacional, quan indistintament els governs del PP-PSOE i fins i tot els estaments judicials i mediàtics ostentosament semblen alegrar-se de les humiliacions a la diversitat cultural, lingüística i nacional que lamentablement no aconseguim que sentin com a valuosa i encara menys com a pròpia!

Lamento tenir criteri propi i estar decidit a dir les coses com les veig (que no vol dir encertadament). És el mal dels liberals, que abans que lleials a tots els “ismes”  i a les dinàmiques partidistes ho som a la nostra humanitat, que vol dir honestedat intel·lectual i, per tant, política.