Arxiu de mesjuliol, 2009


L’accés nord de l’AP-7 a Figueres: de les paraules als fets

divendres, 24 juliol 2009

L’anunci per part del Govern de l’Estat que els trams d’ampliació de l’AP-7 entre Vilademuls i Figueres sud, per una banda i entre Figueres sud i La Jonquera, per l’altra  estan en fase de licitació i que, en conseqüència, està previst que les obres l’iniciin aquest proper mes d’octubre obliga a la ciutat de Figueres a exigir que, d’una vegada, el Ministeri de Foment i la Generalitat compleixin amb els seus compromisos i s’aprofitin les obres per completar d’una vegada l’enllaç nord de l’Autopista.

A la reivindicació històrica de la comarca sobre la necessitat de resoldre aquest dèficit, ara s’hi ajunta el repte de preveure correctament (i donar-hi resposta) a l’augment de la mobilitat que el territori haurem de soportar com a conseqüència de la posada en funcionament de la nova presó del Puig de les Basses, la presó de la regió de Girona, a partir de finals de 2010. Sense l’enllaç nord de l’AP-7, per on preveu el Govern de Catalunya que es resolgui la mobilitat del nou macrocentre penitenciari? Pel centre de la ciutat de Figueres?

Més enllà de les raons pressupostàries, sembla que les reserves del Ministeri a donar resposta a aquest dèficit històric tenen a veure amb la temença que si es completen aquests enllaços la ciutat podria exigir la gratuïtat d’aquest tram,  fonamentant aquesta reclamació en la seva nova funcionalitat com a ronda periurbana, equiparable a l’anella circumvalatòria que jugarà el tram entre Fornells i Valademuls.  En aquest sentit, i com a solució de compromís, aquestes darreres setmanes he fet saber a les autoritats del Ministeri de Foment la disposició del Govern de la ciutat de Figueres (que estic segur seria compartida pel conjunt del territori comarcal) a renunciar durant els propers anys a la reivindicació de la gratuïtat del tram entre els accessos Figueres sud i Figueres Nord  sempre i quan s’aprofitin les obres d’ampliació del tercer carril per resoldre d’una vegada aquest dèficit d’enllaços.

És l’hora de deixar enrere, definitivament, aquest dèficit infraestructural que tants perjudicis ha creat a la mobilitat i l’economia a la comarca. Ja no valen més excuses! Cal que el Ministeri de Foment passi de les bones paraules, a l’execució dels seus compromisos.


L’estat d’ànim polític a Catalunya

diumenge, 19 juliol 2009

Repasso la premsa de la setmana i constato, consternat, que els aparells de propaganda dels partits polítics es disposen, a propòsit del nou finançament, a publicitar fins a l’extenuació,  els seus motius per a l’optimisme o el malestar. Al marge que ni al cafè on esmorzo cada dia, ni dinant amb la meva família ni amb cap dels meus amics la qüestió del finançament ha estat objecte del més mínim interès, l’efervescència aparentment viscuda en els cercles polítics i periodístics m’ha desconcertat profundament. Especialment si penso que, ben mirat, fins i tot les persones més desinformades i desinteressades per la política haurien escrit a la perfecció des de fa més d’un any el desenllaç d’aquest serial del finançament: l’oposició rigorosa i maximalista i el govern seguint la tradició del peix al cove, que tan terrible sembla sempre als qui estan a l’ombra i que sempre apliquen els qui volen romandre al sol. El més curiós és que malgrat que tothom sabíem com acabaria aquesta qüestió, ara tothom sembla sorprès i excitat: els uns per l’èxit històric que diuen haver assolit i els altres per la traició que creuen novament perpetrada.

Mirat així, no es fa difícil constatar que, en general, l’opinió ciutadana sobre la política catalana sigui francament molt negativa (he incoporat en aquest mateix blog una enquesta per quantificar aquesta percepció) i que la famosa desafecció augmenti a velocitats galopants. S’ho guanyen tan a pols!  Personalment, em sembla evident la contradicció entre els acords estatutaris (bliateralitat, ordinalitat, correcció de desequilibris en base al pes de la immigració) i l’acord subscrit entre els Governs espanyol i de Catalunya. Segurament, però, desacreditats com estem, la valoració que puguem fer els quadres dels partits d’aquest acord és del tot irrellevant!  Arribats en aquest punt, doncs, em conformaria amb què els polítics patriotes d’aquest país reflexionéssim serenament sobre el que hem fet fins ara, i el que estem disposats a fer en un futur (si realment volem que algun dia la majoria sobiranista d’aquest país serveixi per alguna cosa).

Nota. No voldria que cap ciutadà ben intencionat sortís d’aquest post i d’aquesta emocionant i històrica setmana amb la sensació que l’ambient polític a Catalunya està especialment enrarit: que CiU ha decidit separar-se de la centralitat que la caracteritza i enarbolar la lluita cap a la independència; que el reducte de catalanistes del PSC té mala consciència per l’espanyolització definitiva de Catalunya que suposa veure el President fent de comparsa al Comitè Federal del PSOE; que els d’ERC dubten sobre si pot resultar poc coherent votar en contra de l’Estatut perquè es quedava curt i a favor del nou finançament encara que es quedi a distància dels articles estatutaris que s’hi refereixen. Per a tranquil·litat de tothom, es bo saber que, com explico en el post que precedeix aquestes ratlles, els mateixos prohoms del país aparentment tan excitats per les qüestions del nou finançament han tingut temps per a coincidir, plàcidament i alegres als concerts i festivals que marquen l’inici de l’estiu.  I és que per favor, una cosa no treu l’altra!


La força de la vida

diumenge, 19 juliol 2009

L’estiu ha arrencat ple de vida, cultura i bellesa. Amb el permís de la crisi i de l’administració, la flama del Canigó ha omplert de nou els barris de totes les viles i ciutats de revetlles amb foguera, de petards, caves, coques i havaneres. Al Liceu, lluny del brugit popular i de les presses, La Balladère d’Àngel Corella va suposar per als uns el comiat de la temporada a Barcelona, per a d’altres, l’inici de l’estiu dedicat a la cultura com a exercici catàrtic i reconfortant. Impossible començar un bon estiu a la Mediterrània sense desvetllar els sentits contemplant -o vivint- amors profunds, gelosies i traïcions. Vuit dies més tard de l’èxit de la ballarina del Temple a Barcelona, assisteixo atrafegat al concert commemoratiu del centenari de la Costa Brava, a Sant Feliu de Guíxols, amb Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Noa, Franca Masu i un estrafolari Gino Paoli, sortit del túnel dels temps, però que indiferent al canvi de segle va tornar a aixecar somriures de complicitat amb el seu mític sapore di sale. Espectacular (i per a mi tota una descoberta) la veu de la grega Savina Yannatou, teòricament la menys protagonista de la constel·lació d’estels mediterranis concentrats arran d’aquella platja però esdevinguda tota una Ossa Major després d’interpretar Lullaby, sense orquestra, només al costat d’una flauta. I l’endemà, dissabte 19, estrena oficial de l’estiu a la Costa Brava Nord, al Castell de Peralada, de la mà de John Malkovich i la seva recreació de la història de Jack Unterweger, l’assassí de prostitutes que va commocionar l’Àustria i l’Europa dels anys norantes. I és que els europeus ja ho tenim això: som capaços, alhora, del millor i del pitjor. Hores abans, al matí, havia casat una parella de Figueres al saló de sessions de l’Ajuntament i, a la tarda, una altra al recès d’una olivera guarnida de sàlvies i labandes a Mas Terrats, a Pontós. Felicitats i els millors desitjos (o per ells faran, que dirien els descreguts, que de tot hi ha, sempre, en un casament). I el dia anterior, davant de l’Esculapi d’Empúries, porta d’entrada de la civilització clàssica a la península, les institucions ens havíem conjurat públicament i formal a fer del vi de l’Empordà, de la cultura i el paisatge que comporta estandarts de la nostra identitat. Que així sigui.

L’aforament i els vips d’aitals esdeveniments o els panxacontents que tiren petards i mengen coca segurament tenen poc a veure amb el català emprenyat o amb la Catalunya optimista dels uns i dels altres. Clar que com també hem fet sempre a la perfecció els catalans tampoc no és tan difícil estar emprenyats de dia, optimistes havent dinat i enamorar-nos sota les estrelles de la Costa Brava a les nits fresques d’estiu. O a la inversa, segons convingui o segons ens plagui. M’ho deu fer veure així allò del saludable escepticisme empordanès o pura i simplement la força de la vida, de la vida real, és clar.


Sigueu heroics!

dissabte, 11 juliol 2009

".. sigueu heroics; però hi ha moltes menes d’heroïsme. Jo llegia aquests dies el cas d’un jove que, tot fent de carreter, estudià amb deler i profit la carrera de magisteri. Dalt del carro, atent al seu humil ofici, repassava les lliçons i els programes. Quina bellesa moral! Doncs, aquest jove és un heroi. Ho és també el qui treballa fervorosament per a fer-se una personalitat pròpia, i arriba a reeixir, amb una força interior invencible de tots els obstacles [...] Ho és el qui no canviaria el seu treball conscient i honrat per totes les riqueses del món, si hagués de deshonrar-se; ho és el qui s’oposa amb braó serè a la fúria de la naturalesa o a la malvestat del homes; ho és finalment, tot el qui, per modest que sigui, sap veure, segons l’expressió kantiana, els estels sobre el seu cap i sentir la noció del deure en el fons de la seva ànima." Amb aquests mots de Carles Rahola, escrits el 1933 al seu Breviari de ciutadania. Paraules a la joventut avui he tancat l’acte d’atorgament de beques als millors estudiants de secundària i batxillerat de la ciutat.

Becats per anar a Londres a consolidar l’anglès o a València per estimular la curiositat intel·lectual, les "Beques excel·lents" busquen reconèixer la cultura de l’esforç i, igual d’important, el grau d’humanisme i civilitat dels joves figuerencs. Perquè aspirem a tenir ciutadans que excel·leixin en la seva carrera acadèmica i professional però que destaquin, també, pel seu grau de civilitat i d’amor i compromís amb la ciutat i amb els seus conciutadans. Als nostres millors joves d’avui, l’alcalde els ha demanat, doncs, que siguin heroics! Els ho demana pel seu bé i pel de la comunitat a la qual pertanyen.


José Tomàs en defensa de la llibertat

dilluns, 6 juliol 2009

La Monumental de Barcelona va acollir ahir a la tarda, una històrica festa taurina protagonitzada pel cèlebre i temerari José Tomàs, “el torero de Barcelona”. Davant d’una plaça plena fins a la bandera, amb prop de 20.000 persones d’arreu (personalment vaig tenir ocasió de conversar amb el President de la Penya taurina de Milà) i havent pagat preus veritablement desorbitats per accedir a l’espectacle, l’esdeveniment va voler sortir en defensa de la tauromàquia a Catalunya, just quan una iniciativa legislativa popular reclama que al nostrés país els toros siguin prohibits.

Sense ànim d’entrar en el fons del debat sobre la dimensió cultural dels toros i el seu arrelament a la mediterrània en general i a Catalunya en concret, constato que en els darrers anys, al nostre país perden força les notícies que ens situen com a terra d’innovadors, d’inventors o com a país de llibertat i tolerància i, en canvi, guanyen protagonisme els decidits a prohibir això o allò sovint motivats, exclusivament, per la força de la seva pròpia ideologia.

Posats a prohibir, proposo per exemple que comencem prohibint la boxa, aquest sí, un espectacle indigne de la condició humana. Podríem seguir, també, conjurant-nos a evitar que ni una sola persona s’hagi de jugar la vida per creuar el mar a la recerca d’un futur que li és negat únicament pel fet de no compartir la mateixa adscripció nacional, o impedint que una persona gran pugui morir sola, a casa o que un estudiant pugui complir els setze anys sense llegir i escriure correctament. Em temo que els nostres temps són tan decadents que ens conformem en aserenar la nostra consciència epidèrmica per estalviar haver d’atendre els dilemes morals realment profunds. I a més ens agrada fer-ho jutjant les actituds i aficions dels altres, sense ni preocupar-nos a contextualitzar-los. Que febles que deuen ser les nostres conviccions, quan ens sentim en la necessitat de perseguir i prohibir les dels altres!


Joan Solà alerta que el català està en perill i el Parlament n’acusa rebut

dijous, 2 juliol 2009

Aquest dimecres el filòleg Premi d’Honor de les Lletres catalanes Joan Solà ha comparegut davant del Parlament de Catalunya i ha alertat (res de nou) que el català no té bona salut, ni política, ni social ni filològica. Fent ús, per primera vegada, de la possibilitat que recull el reglament de la Cambra de convidar a alguna personalitat rellevant a intervenir davant del Ple del Parlament, el President Benach va considerar oportuna la intervenció de Solà.

En acabar el discurs de Solà, alguns diputats ens vam qüestionar sobre l’encert de promoure iniciatives com aquesta, des de la tribuna del Parlament, essent plenament conscients que de la seva realització no se’n despendrà cap iniciativa concreta. No té un punt de cínic convidar a algú en seu parlamentària, aplaudir-lo fins a l’extenuació fins i tot quan qüestiona bona part de les polítiques lingüístiques del Govern i que després.. no passi res?

El de Solà va ser un bon i compromès discurs. De nou, però, com deia aquella sèrie d’humor britànica, el Parlament de Catalunya i el seu Govern exhivim que sabem ser més cínics que en Pere el cínic, de cal cínic, que va guanyar el concurs de cínics de l’any passat.  Govern i parlament vam felicitar-nos de la gran intervenció de Solà, en vam acusar rebut i vam procedir.. al següent punt de l’ordre del dia. I a sopar, que són dos dies!