Arxiu de mesmarç, 2009


Sobre la despenalització de l’avortament.

dilluns, 30 març 2009

En una reunió de coordinació parlamentària em confirmen que el Govern de l’Estat té intenció d’impulsar la despenalització de l’avortament. De fet, pel creixent soroll que s’escolta a través dels mitjans, ja fa setmanes que els aparells de propaganda política destres i sinistres han començat a fixar ostentosament posicions. D’entrada, potser és bo recordar que actualment a l’Estat espanyol l’avortament està castigat amb penes de fins a dotze mesos de presó. Només en el supòsits que l’embaràs pugui suposar transtorns psíquics per a la mare,  que sigui la conseqüència d’una violació o que existeixin indicis que el fetus naixerà amb greus tares físiques o psíquiques el legislador permet que l’avortament es pugui dur a terme.

Davant la determinació governamental de reformar la llei, penso que seria propi d’una societat moderna i madura poder analitzar aquesta qüestió sense estridències ni jocs partidistes. Aquest és un tema prou important, que afecta al més transcendent, que és la vida humana, sobre el qual els tacticismes, el soroll i els dogmatismes es fan especialment repugnants. Penso que la segurament necessària reforma de la llei, si vol ser justa ha d’encarar el tema tenint en compte tres perspectives: el dret inalienable a la vida i el deure de l’Estat de dret de protegir-la; la perspectiva i el context dels progenitors i, finalment, atesa la dimensió moral del tema, el dret dels metges a objectar davant aquesta pràctica, si finalment els seus propis principis hi són contraris.

Segur que aquesta no serà una reforma fàcil. És important però que si finalment el legislador ha d’emprendre aquesta reforma, ningú pretengui autoinvestir-se d’una pretesa superioritat moral, ni en nom de Déu ni en nom de semblants dogmatismes sexistes! Perquè el que és segur és que el que menys necessita una adolescent de setze anys embarassada i el mandril irresponsable que l’ha prenyat són discursos moralitzants! No podem corregir la nostra incapacitat social per fer crèixer ciutadans responsables, només a cop de condemnes i reprovacions!


Figueres, ciutat republicana?

dijous, 19 març 2009

Un dels tòpics més recurrents dins l’historiografia i cultura política locals és la convicció que Figueres és una ciutat republicana. A propòsit de la recent visita dels Reis d’Espanya a la ciutat, algunes veus han reiterat el seu malestar per la presència reial. Certament, no sembla fàcil acreditar el monarquisme dels figuerencs. Clar que tampoc no em sembla evident ni intrínseca a la personalitat local l’adscripció republicana.  Els prop de 300 ciutadans que van rebre ses Majestats al peu de la Torre Galatea segurament tenien més de curiosos que de monàrquics, certament. En els temps descreguts que corren, però, no hauria passat el mateix si en comptes d’un Rei ens hagués visitat un President?  He obert una enquesta al bloc per rependre aquesta reflexió d’aquí a unes setmanes. Veurem..


Després de la Sagrera… Figueres!

dimecres, 18 març 2009

Ahir l’alcalde Hereu i Víctor Morlan, secretari d’Estat dinfraestructures, van finiquitar definitivament el repte d’impulsar la transformació de l’àrea de la Sagrera i la conseqüent concreció de l’anomenada “Estació d’Europa”  a través, fonamentalment, d’un conveni urbanístic. És una evidència que amb l’esclat de la bombolla immobiliària, cap Ajuntament no estarà en condicions de generar prou aprofitaments urbanístics per aprofitar els canvis en el servei ferroviari per a dur a terme transformacions urbanes transcendents. Perquè per molt sòl que transformem els Ajuntaments, a curt i mig termini cap operador estarà en condicions de materialitzar-lo.

Apuntada la fòrmula dels propis pressupostos de l’Estat per garantir la viabilitat econòmica del projecte de l’estació de la Sagrera, el Ministeri de Foment es queda sense arguments per no finançar, també amb recursos propis, la transformació urbana que suposa la nova estació a Figueres i l’alliberament de les vies del centre! L’al·lusió a la disposició adicional tercera de l’Estatut, que obliga a l’Estat espanyol a invertir en infraestructures a Catalunya una quantitat no inferior al 18% del PIB, pot ser una bona fòrmula per atendre aquestes legítimes reivindicacions d’interès social, local i regional. En aquest punt, però, és imprescindible que el Govern de la Generalitat faci costat a l’Ajuntament i que no es faci còmplice de les reticències del Ministeri! Perquè si el Conseller de Política Territorial avala la teoria del finançament de l’actuació transformadora a través d’un conveni urbanístic el que estarà fent és, en definitiva, deixar la solució ferroviària de Figueres sine die, talment com ha estat des del restabliment de la democràcia.


Pressupostos en un context de crisi

dilluns, 9 març 2009

Per primera vegada a la història de Figueres, 3362 persones es troben a data d’avui en situació d’atur. En una ciutat de 44.000 habitants aquests dada significa que el context de crisi ha arribat d’una forma directa o indirecta a totes les cases. A més, 870 d’aquestes persones tenen més de 45 anys i, un nombre similar, 865,  tenen menys de 30 anys. La construcció ha vist devallar la seva activitat i les petites i mitjanes empreses (botigues, tallers, lampistes, fusters..) pateixen la reducció del consum i les dificultats per mantenir finançament per al seu quotidià.

En aquest escenari l’Ajuntament de Figueres hem apostat per una reducció dràstica de les despeses corrents, conseqüent amb la reducció d’ingressos que es deriva de la menor recaptació per impostos derivats de la construcció i generació de plusvàlues i, per una aposta decidida en inversió pública, generadora d’ocupació a curt termini. Estem gestionant amb rigor 7.276.873 € en projectes derivats del Fons estatal d’inversió Local; 9.828.330 € per a la rehabilitació integral del casc antic i, a través dels pressupostos ordinaris prop d’uns 30 milions d’euros, corresponents a l’execució dels pressupostos per al 2008 i 2009. També estem decidits a millorar el zel amb què paguem els nostres proveïdors. Pagarem a trenta dies les obres planificades per al 2009 i estem estudiant estratègies financeres per reduir, encara més, el pagament al conjunt d’acreedors, als qui actualment paguem amb una mitjana de 90 dies.

Malauradament, a més de crear ocupació i de gestionar eficientment el pressupost hem d’atendre més i noves problemàtiques i urgències socials. La liquidació positiva de l’exercici anterior,  amb un romanent d’1.859.000 € ha de ser interpretat com un missatge esperançador per al conjunt de la ciutadania. En les properes setmanes, treurem una nova bateria de mesures per combatre la crisi i minimitzar-ne els seus efectes. A Figueres, el pressupost municipal es gestiona eficientment i, en conseqüència, malgrat el context que ens toca viure, els recursos de la ciutat  poden i han d’estar estar al servei de la gent.

Pensant a mig i llarg termini, la ciutat i el conjunt de les administracions hauríem de revisar el model econòmic que tenim i veure fins a quin punt és sostenible. Massa dependència d’empreses i serveis amb poc valor afegit fan de la nostra ciutat i, de fet, de la demarcació de girona, una regió especialment vulnerable als contextos recessius.

 


El constitucionalisme avança..

dilluns, 2 març 2009

Primer va ser l’elecció del President Montilla al Parlament de Catalunya. Ara, després del triomf insuficient del Partit Nacionalista Basc a Euskadi i de l’enfonsament del Bloque a Galícia, el mapa polític espanyol es simplifica i adquireix color totalment bipartidista. Paradoxalment, l’únic fet (improbable) que pot permetre que el nacionalisme basc conservi el Govern és la fragilitat parlamentària del Govern del PSOE al Congrés. Paradoxalment, també, a Euskadi, talment com ha passat a Catalunya, les divisions del nacionalisme han posat l’autogovern en mans dels constitucionalistes! I això que alguns deien que el 2014 havia d’arribar la Independència. Deu ser la de la República d’Ikea, perquè a la península l’errònia estratègia que ha prioritzat el debat eix dreta i esquerra per sobre de la lògica nacional l’únic que ha aconseguit és que a Catalunya, a Euskadi i a Galícia, els presidents siguin convençuts constitucionalistes i, de fet, com certifica a cada intervenció José Montilla, veritables extranys a la cultura política nacional del país (potser hauríem de dir del Parlament) que els ha investit Presidents. Tristos temps per al catalanisme, per al basquisme i per al nacionalisme gallec.