Arxiu de mesGener, 2009
Dissabte, 31 Gener 2009
"Es sabido que el Teatro, a más de ser el espejo que representa la civilización de un pueblo y el grado de cultura a que ha llegado, así en las letras como en las artes, es un sitio de placer honesto y una escuela de moral al mismo tiempo [...] No cabe duda, en el teatro se ilustra la razón y se goza el espíritu, se dulcifican las costumbres y se aprenden los deberes del hombre en sociedad." Així s’expressava Josep Roca i Bros, en el moment de justificar el projecte de Teatre Principal per a la ciutat, l’any 1848. Figueres és una ciutat amb una llarga tradició teatral. Avui, l’erecció d’una estàtua del jove David Anson a la Plaça Puig Pujadas retrà homenatge cívic a aquesta tradició i comprometerà el futur de Figueres amb les arts. La representació, aquests dies, per part de la Funcional Teatre de La senyora de Sade, de Yukio Mishima confirma que el bon teatre forma part de la història de la ciutat i part imprescindible del seu present.
Dilluns, 26 Gener 2009
Llegeixo en un article d’Andreu Mas Culell que el talent es mou responent a tres raons principals: els incentius econòmics, la concentració de talent i la possibilitat d’obtenir una qualitat de vida alta. El Professor d’economia exemplifica el que vol dir amb la referència a Eric Kandel, premi Nobel de Medicina de l’any 2000, qui en les seves memòries explica que va decidir-se a deixar Harvard, i per tant Boston, en benefici de Nova York perquè a la ciutat de Wody Allen la temporada d’Òpera i l’oferta cultural era incomparablement millor. No em sembla una reflexió gratuïta, especialment en un any en què a Figueres hem decidit invertir fort en milers d’activitats culturals i lúdiques a propòsit de la Capitalitat de la Cultura Catalana.
Diumenge, 18 Gener 2009
Sabem que només d’esperança no es pot viure; pero també sabem que sense esperança no val la pena viure! Mentre em retornen al pensament aquests impressionants mots pronunciats per Sean Penn en el seu paper com a Harvey Milk, polític activista gai elegit regidor de San Francisco el 1977 i assassinat poc després pel seu compromís amb la defensa dels drets civils de les minories, començo el llibre de Barack Obama, L’Audàcia de l’esperança, que acaba d’editar Península en format de butxaca, i que pren per títol una de les frases més citades de l’imminent nou president dels EUA, pronunciada davant la Convenció Nacional Demòcrata, el juliol de 2004 i que, pel que sembla, ha de fonamentar el viratge de la política nordamericana durant els propers anys. "Esperança. Esperança davant la dificultat. Esperança davant la incertesa. L’audàcia de l’esperança! En definitiva, aquest és el major regal que Déu pot donar-nos, el ciment d’aquesta nació. Creure en allò que no es veu. Creure que ens espera un futur millor!" Ho ha dit Obama per als nordamericans, Harvey Milk per a les minories i penso que ho sentim profundament molts figuerencs fastiguejats del pessimisme dels frustrats i, molts catalans, tips de la política i dels polítics sense ideals! Hope! Hope in the face of difficulty.
Divendres, 16 Gener 2009
D’ençà de la meva elecció com a diputat, ara fa dos anys, he tingut ocasió de conversar diverses ocasions amb la Montserrat Nebrera. De fet, a propòsit de la commemoració dels trenta anys de la Constitució espanyola, fins i tot vaig convidar-la a participar en un acte a l’Ajuntament de Figueres. Va estar brillant, com em diuen exalumnes seus que sempre ha estat a les aules i com acostuma a estar quan puja a la tribuna del Parlament.
De l’incident a propòsit de la seva valoració sorneguera de l’accent de la inefable Ministra Álvarez i de l’allau de reprovacions que ha rebut de forma immediata d’adversaris i enemics (els primers als altres partits, els segons a les pròpies files) crec que se n’extreuen algunes reflexions.
Primerament, que els partits apliquen tolerància cero a totes aquelles opinions que no són políticament correctes. El papanatisme en què ens hem instal·lat tolera molt més la mentida, l’ocultació d’informació i difamació dels propis gabinets de comunicació que no pas les afirmacions finalment inofensives però poc delicades cap a determinades identitats col·lectives, territorials o de gènere o ètniques o sexuals.. Segonament, i més greu, que l’incident tan insignificant protagonitzat per la Montserrat Nebrera hagi estat el pretext per a la reprovació tan airada del seu propi partit confirma que a les nostres democràcies, en el si dels partits l’esperit crític i la independència de criteri són incompatibles amb l’exercici d’una carrera política exitosa! Lamentable, certament, però em temo que rigorosament cert!
Dilluns, 12 Gener 2009
El dissabte 10 de gener la plaça de l’Ajuntament de Figueres va acollir una concentració contra els atacs israelians a Gaza, organitzada per la Plataforma per la convivència. Més de cinc-centes persones van assistir a una acte que va comptar amb parlaments en català, castellà i en àrab, tots destinats a pressionar Israel per tal que posi fi a l’acció militar empresa a Gaza. Al final, amb els ànims més escalfats es van sentir crits denunciant que "Israel mata nens" o "Pareu el terrorisme d’Israel". Els més exaltants van acabar cremant una bandera d’Israel. Alguns dels figuerencs que per sorpresa van trobar-se amb la manifestació em van traslladar el seu disgust per la component violenta d’alguna de les manifestacions, així com el seu disgust amb l’Ajuntament per haver "tolerat" una concentració d’aquestes característiques.
Davant aquestes sensibilitzats enfrontades únicament em veig en la necessitat de puntualitzar, primerament, que el dret de manifestació és un dret constitucionalment garantit, que no correspon a la discrecionalitat municipal regular i/o graduar. Sense entrar en l’anàlisi del conflicte sagnant que presideix la vida de jueus i palestins penso, però, que justament el que fa gran la civilització occidental, i en especial la nostra la democràcia liberal és la capacitat de fer possible que, al seu si, s’hi puguin expressar i conviure lliurement totes les opinions polítiques, agradin més o menys als Governs de torn. Al marge que la concentració assoleixi o no els seus propòsits des del punt de vista de la política internacional, penso que, per als assistents a l’acte de la plaça de l’Ajuntament, l’acte en si va ser una bona lliçó de la llibertat i tolerància amb que les democràcies occidentals hem construït la millor de les civilitzacions del nostre temps present.
Dilluns, 5 Gener 2009
Després del petit estiu de Sant Martí que va suposar l’elecció d’Obama com a President dels EEUU, la fredor de les dades de l’hivern s’imposa arreu novament amb tota la seva cruesa: caiguda de l’activitat productiva i del consum, augment de l’atur i, el pitjor, crisi de confiança cap a l’economia i cap al lideratge de la política per reprendre el camí del progrés.
Els Ajuntaments afrontem aquest context contra les cordes, prestant subsidiàriament serveis que no ens corresponen, però que la ben acomodada ciutadania reclama; amb uns pressupostos i un programa d’acció hiperdependents de l’urbanisme i, en conseqüència, també en crisi; amb un finançament estructuralment mal resolt, que fins ara no ha preocupat a la classe política, sempre ocupada en les seves respectives qüestions i cabòries nacional(istes), en la seva accepció catalanista o espanyolista (que per al cas és el mateix).
La revolta juvenil viscuda a Grècia , que succeïx a l’experimentada abans a França, i abans a Itàlia.. certifica que, mal ens pesi, la generació que avui té entre 18 i 30 anys es nega a acceptar el que de fet ja és irrefutable: que la seva vida serà més difícil que la dels seus pares, que l’Estat protector que els va veure néixer haurà de ser repensat, si vol sobreviure.
En aquest context, ens cal disposició per afrontar reformes estructurals a l’administració, per fer-la més àgil i eficient; audàcia per dotar Catalunya d’una bona Llei d’Educació i política en majúscules per emprendre les reformes necessàries per recuperar la credibilitat de les institucions i de la política. Ens cal un Govern fort disposat a rebre crítiques però decidit a resoldre el dèficit d’infraestructures que tan ens perjudica especialment a l’Alt Empordà. Prou d’excuses! Prou de cues a l’estiu a la carretera C-260, prou d’accidents al cinturó de ronda pel retard en el desdoblament de l’A-II; prou de servei deplorable de Renfe per als ciutadans de fora de l’àrea metropolitana. Prou de col·lapse a l’interior de la ciutat per falta de bones anelles circumvalatòries! Prou de mal govern! Perquè, quan la LLotja de Pescadors de LLançà és arrassada per una llevantada donat que el Govern no ha executat les obres previstes, ningú no ha d’assumir responsabilitats? No hem de posar rostre al negligent, i cesar-lo?
Sí, podem! Podem tirar endavant aquest país i recuperar un projecte il·lusionador compartit si ens disposem a emprendre reformes decidides i a endegar una veritable revolució ètica, implacable amb la negligència i decidida a afavorir la transparència, la cultura de l’esforç i el gust per la feina ben feta.
