Arxiu de mesdesembre, 2008


Bon Nadal!

dimecres, 24 desembre 2008

Edicions 62 acaba d’editar una nova versió del Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, amb les il·lustracions que Enric C. Ricart. va realitzar per a la primera edició, apareguda el 1931. Després d’un any de contínues referències a la força del catalanisme modernitzador del noucents, en el sopar de Nadal del consistori figuerenc em va semblar oportú recuperar aquest clàssic que en el seu final ens demana que.. "Procurem ser una mica criatures / amorosint el baladreig raspós, / i diguem: "glòria a Déu en les altures" / amb aquell to que ho deien els pastors. / I si tot l’any la mesquinesa ens fibla, / i l’orgull de la nostra soledat, / almenys aquesta nit fem el possible / per ser uns homes de bona voluntat!" Bon Nadal!


Les oportunitats d’un temps de crisi

dimecres, 17 desembre 2008

Alguns regidors del Govern de la ciutat de Figueres es lamenten de les restriccions pressupostàries que el context de crisi imposarà al consistori figuerenc i, de fet, al conjunt de municipis d’arreu. Comparteixo la preocupació per la duresa del moment però també penso que aquesta conjuntura ens ha de permetre repensar algunes de les premisses que segurament es donaven com a certes de forma gairebé automàtica i sempre molt ideologitzada.

D’entrada potser a propòsit dels temps de crisi podrem canviar la dinàmica expansiva de l’administració i en especial dels seus polítics, sempre disposats a fer coses, a exhaurir pressupostos la marge de la seva conveniència i oportunitat reals, segurament més preocupats a revalidar el càrrec que a valorar realment l’interès públic de les noves propostes. No pot ser aquest un bon moment per aconseguir que l’administració deixi de proposar-se fer més coses, per plantejar-se fer millor les que ha de fer? Perquè moltes de les despeses que s’acaben fent des dels diversos governs, fins a quin punt no tenen més a veure amb els prejudicis ideològics o amb l’ego de polítics o alts funcionaris que amb els problemes reals de la gent?

D’altra banda, després de molts anys d’excessos paternalistes i de cultura de la subvenció, no és hora que tornem a separar clarament administració i societat civil? Com pot ser que justament a Catalunya, un país que sempre ha fet de la seva societat civil un senyal d’identitat, s’hagin pogut arribar a difuminar tant els límits entre l’esfera pública i l’àmbit privat, arribant a l’extrem de trobar la presència de la política en gran part dels patronats de les principals fundacions del país? 

Finalment, no podria ser que, a propòsit de la crisi finalment descobríssim que els interessos de l’administració, dels seus politics i dels seus funcionaris no necessàriament són coïncidents amb l’interès públic, el que realment afecta al conjunt de ciutadans? Penso que si responem correctament aquests interrogants segurament podrem aprofitar el context de crisi per enfortir el país i, de pas, sortir-ne tots plegats reforçats!


El d’ahir, un dia intens…

dissabte, 13 desembre 2008

Començo el dia presidint un consell d’administració de l’empresa que gestiona diversos serveis municipals: són temps difícils, cal fer ajustos i procurar que ls retallades no vagin en detriment del servei. Després assisteixo a un funeral i vaig a la inauguració d’una nova escola per a la ciutat, que duia sis anys funcionant amb aules prefabricades. Amb nens i nenes originaris de vint-i-cinc nacionalitats diferents i un alt grau d’interinatge docent, l’escola s’ha constituït en comunitat d’aprenentatge i aposta fermament per buscar la complicitat de pares i veïns del barri en el seu projecte educatiu! En la intervenció, destaco el repte de convertir la diversitat en un punt fort i no en un llast, l’encert d’apostar per un model d’escola inclusiva (on les aules d’acollida només s’utilitzin les primeres setmanes) i l’ambició d’extendre el projecte educatiu del centre més enllà de l’aulari. També faig un elogi de l’aposta el centre per la llengua i tradicions catalanes! Significativament, un grup d’alumnes reben el Conseller interpretant una cançó de Queen, a toc de gralla!  Estic temptat d’afegir-hi que l’escola que tots volem ha d’apostar igualment per l’equitat que per l’excel·lència, però em temo que a hores d’ara tothom ha pres consciència d’aquesta imperiosa necessitat. Tot seguit inaugurem l’ampliació i les reformes d’un institut de secundària, amb importants cicles formatius. Per fi l’escola i empresa han deixat de donar-se l’esquena! No tot és positiu, però, ja que segons m’expliquen els professors bona part de l’alumnat arriba sense coneixements bàsics i, pitjor, sense motivació ni actitud positiva! Massa anys parlant d’Estat benefactor, potser caldrà tornar a explicar que sense esforç personal.. no hi ha futur (ni a la pretesa Arcàdia feliç europea!). Dino amb "la penya del Xai Màgic" i surto ràpidament a una roda de premsa de denúncia del retard de les obres del TGV. A partir de primers de febrer, l’Estat començarà a pagar un canon de 5 milions d’euros mensuals a l’empresa concessionària que ha construït el túnel transfronterer, amb la paradoxa que, de moment, no tindrà trens en condicions de circular-hi perquè falta el traçat de Figueres (el més sorprenent és qui aquest fet no costarà cap dimissió, evidentment)!  A les set de la tarda, tanco l’acte de presentació de la denominació d’origen de l’Oli de l’Empordà, un reconeixement que arriba després de molts anys de buscar-lo! Afortunadament, els trulls i les cooperatives empordaneses, la societat civil, em recolcilien amb la vida i em retornen l’optimisme. Acabo el dia sopant a l’Hotel Empordà, en el marc dels sopars col·loquis promoguts per Tribuna Oberta de Figueres. En aquesta ocasió, el conferenciant és L’Amadeu Petitbó, expresident del Tribunal de defensa de la competència i amant empedreït del pastís de llebre a la royale, entre moltes altres coses! Després de tanta acció, senta bé cloure el dia reflexionant al voltant d’una bona taula sobre la pressumpció de bondat que hauria de tenir l’administració envers els emprenedors i, més encara, sobre el compromís que tots hauríem de tenir amb la defensa del mercat, la competència i la força de l’optimisme. Tot, pensant en l’interès públic, que no sempre és coïncident amb el de l’administració! Prop de la una de la nit, arribo a casa! Demà (que ja és avui) serà un altre dia! 


Sapere aude!

dilluns, 8 desembre 2008

Gairebé al final del primer acte d’Els Nois d’Història, Alan Bennett descriu en boca d’Héctor, un vell i extravagant professor de Lletres, la força i el sentit de la lectura (del teatre, de les arts en general):  "Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva."  De fet, Héctor ho explica per defensar-se dels qui l’acusen d’ensenyar coses poc útils, conceptes aprarentment no avaluables. I això que deu ser justament aquesta inabastable però irrenunciable recerca de complicitat, l’origen del desig de saber, per a comprendre, del desig de viure dotats de sentit. No sembla poca cosa.

 La tarda d’ahir diumenge, al Goya, a través d’Els nois d’Història Josep Maria Pou va regalar-nos una excel·lent reconciliació amb els grans temes de sempre: la recerca de la saviesa, la idealització de la joventut i la bellesa per contrast amb la decadent senectud, l’èrotica de la transmissió del coneixement, l’ambivalència moral de la condició humana, igualment sublim i prosaica dins la mateixa ossada. Dues hores de teatre divertit i intel·ligent, altament recomenables especialment per als qui continuem creient que més enllà de la curiositat i el desig de conèixer només hi regna la tristor de plom i l’avorriment de tot i de tothom.   


Contra la nació, a cop de talonari..

dimecres, 3 desembre 2008

M’expliquen que al Canadà l’endemà de l’ajustat referèndum sobre la secessió del Quebec el Govern central es va convèncer que el sentiment independentista no es corregiria a cop de discurs sinó que calia disoldre’l a cop de.. talonari. Aquesta sembla ser també l’actitud del PSOE davant el fet diferencial peninsular. Així, després de l’aprovació de la Llei de la Dependència, contravenint (certament amb la complicitat lamentable del Govern de la Generalitat) tot el marc competencial del nostre autogovern, divendres passat el Govern espanyol va aprovar per reial decret-Llei un pla de mesures per combatre el context de crisis, dotat amb 8.000 milions d’euros per a fer possible la inversió en obra pública a través dels Ajuntaments. Bandejat de nou el Govern autònom, un alcalde sorneguer em comentava aquest matí que confia que, almenys, a l’hora de tramitar les sol·licituds la Generalitat no molesti. Destacats polítics del Departament de Governació de la Generalitat també m’admetien privadament el seu desencís per aquesta nova deslleialtat estatal. L’estratègia del President Zapatero és clara: competències reconegudes al marge, per què s’haurien de donar recursos i protagonisme a les comunitats autònomes en detriment del prestigi de l’Estat, especialment si aquest es troba en plena forma, disposat sense aturador a relacionar-se sense mediadors en un cas directament amb els ciutadans, en l’altre directament amb els Ajuntaments? En aquesta dinàmica, a qui compensarà reconeixer-se com a català, si resulta que quan perds la feina, quan el pare o la mare és dependent, qui realment et treu les castanyes del foc és l’Estat ? “Enemics externs” a banda, certament tampoc no és gaire edificant constatar que mentre l’atur augmenta i les empreses i els ajuntaments empitjoren la seva situació econòmica i financera, els nostres polítics catalans polemitzen sobre si cal eliminar les bosses de plàstic dels supermercats!! Gran tema certament però que inevitablement duu a molts a pensar que val més un Zapatero populista amb talonari que una colla papanata estèril, negligent i sense ni cinc a la butxaca!