Polítics (de grat) sense intimitat

LLegeixo a La Vanguardia un interessant article de Sílvia Hinojosa sobre el difícil equilibri que hem de fer els qui ens dediquem a la política entre vida pública i vida privada, entre la necessària notorietat i el no menys imprescindible dret a la intimitat. L’argument dels partidaris de desdibuixar les fronteres entre les dues esferes és clar: com va retreure l’esposa d’Obama a Hillary Clinton “si no saps governar casa teva, com et creus capaç de dirigir un país?”  Encara que no acabo d’estar segur que es pugui establir aquesta correspondència entre les preteses ”bones” pràctiques en l’àmbit de la vida privada i la seva correlació directa amb la destresa per al bon govern de la cosa pública, hi ha un aspecte del reportatge que celebro que per fi algú gosi denunciar: on s’és vist que tal i com planteja per exemple Pedro Zerolo resulti que ser gai és un valor per a l’exercici de l’activitat política? O que, tal i com ha anat fent amb impúdica insistència Carmen Chacón, la condició de dona i, encara més, el fet de ser mare resulti ser el gran valor afegit per a garantir la capacitació ministerial? El més lamentable d’aquesta situació és que els qui s’apropien d’aquestes banderes, a sobre diuen fer-ho en benefici dels col·lectius teòricament discriminats! Uf!! Ditxós verbalisme progressista!

Perplexitat i desafecció

L’associació catalana de sociologia acaba de certificar acadèmicament el que de fet fa temps que sabem: Catalunya ha deixat de ser el motor de l’economia i la modernització a Espanya i, a més, l’allau migratòria viscuda durant els darrers anys ha deixat el país “perplex”. Causa o conseqüència d’aquest ambient emboirat, la ciutadania incrementa el seu desafecte i fins desconfiança cap a l’administració i especialment cap a la política. En el terreny de les valoracions, l’editorial del passat 4 de setembre del diari AVUI posa el dit a la llaga i gosa escriure que “tampoc hem d’esperar que els polítics (amb tendència a quedar-se en el detall, la cosa petita i el partidisme) ens donin la consigna”.

Certament, és impensable que els polítics puguin liderar la regeneració política, moral i econòmica que aquest país necessita. Ni és possible ni mai ha estat així. En temps dels modernistes i homes del noucents la Catalunya burgesa va donar emprenedors, artistes però també polítics decidits a regenerar Espanya i modernitzar Catalunya. El país que va fer possible l’excel·lència dels Maragall, Casas o que va fer d’aquesta regió punta de llança de la industrialització al sud d’Europa  és el mateix però que va posar les institucions en mans dels Cambó i Prat de la Riba. Que ara tinguem polítics mediocres és per tant un reflex i no una causa de la feblesa social del nostre país. O és que el teixit empresarial està dotat, avui, de veus incontestables dotades d’autoritat i de prestigi? O és que el món acadèmic escapa a aquesta mitjania de la que ens parla l’Avui? Els propis mitjans, tenen algun articulista de lectura obligada, incontestada i apartidista, situada realment a la torre d’ivori? Viure en un país petit té avantatges i té riscos. Bernhard prou que ho va denunciar escrivint sobre les misèries d’Àustria. Davant d’aquest panorama, em temo que només existeix una recepta: recuperar l’ètica del treball  i el mèrit, l’autoestima i el compromís amb els valors associats històricament a la civilització catalana: la llibertat, la cultura de l’esforç i la tolerància. Amb aquest full de ruta, sense adonar-nos-en, la societat generarà novament nous emprenedors, nous esperits inquiets i, de forma automàtica, nous i millors polítics disposats a reprendre, sense por a desdibuixar-nos, el camí de la modernitat.