Arxiu de mesagost, 2008


Sobre els arbres alineats i altres consideracions..

dimarts , 26 agost 2008

La qualitat de les ciutats es mesura entre moltes altres coses per la capacitat d’afavorir i posar en valor la seva biodiversitat. Talment com les cases, els carrers, les places i els monuments, els arbres poden jugar un paper fonamental en la conformació de l’espai públic. Algunes ciutats ho saben i des de fa anys dediquen grans esforços a garantir la presència d’arbres en els seus carrers i places. A Barcelona, per exemple, en aquests moments hi ha plantats prop de 200.000 exemplars, amb més de 130 espècies diverses. El mateix podríem dir de Sant Cugat, amb més de 50.000 arbres, o de Girona, dos municipis decididament compromesos en afavorir la creació d’espais verds. Quan les coses es fan bé, els ajuntaments disposen d’un mapa precís de localització dels seus arbres, d’un catàleg precís de les espècies i del nombre d’exemplars existents i d’un pla sistemàtic de conservació dels arbres existents, de seguiment de la seva evolució i d’una política de plantació de noves espècies. En aquests moments, a Figueres no existeix res de tot això. No sabem els arbres que tenim, ni coneixem amb precisió el seu estat de salut ni hem afavorit de forma sistemàtica i planificada la biodiversitat.

El repte per als anys que vindran és justament posar-nos al dia en la valoració i impuls de la presència d’arbres a la ciutat. Pensant en el pla de millora de les entrades i sortides per raons històriques molts dels projectes plantejats proposen recuperar la presència de plàtans, l’arbre ciutadà per excel·lència . Això no vol dir, però, que d’acord amb els veïns i amb el propòsit d’afavorir la biodiversitat, també es pugui donar entrada a la plantació de til·lers, com els majestuosos que presideixen la nostra Rambla, o la Rambla Catalunya de Barcelona, de freixes, oms o lledoners. Si creiem en una ciutat feta a mida de la gent, aquesta ha de poder ser una decisió ciutadana.


.. tolerance, good temper and sympathy!

dijous, 21 agost 2008

En una de les meves tardes ocioses en un dels meus museus preferits de Londres,  el National Portrait Gallery, vaig ensopegar novament amb els magestuosos de Bloomsbury Dora Carrington, Lytton Strachey i E.M Forster. Em va agradar especialment un fragment d’un assaig d’aquests darrer, aparegut el 1939 on recordava que "Jo no crec en les creences, però aquesta és una època de fe, i com que existeixen tants credos militants, en defensa pròpia he de formular el meu propi credo: la tolerància, l’humor, la simpatia." M’interessa recuperar aquests mots, pensant especialment en els qui m’acusen de ser un polític amb poca ideologia (com els de Bloomsbury, podríem dir). Certament, trobo ridícul el verbalisme revolucionari – finalment, com ha demostrat l’oposició al TAV, a la MAT, als transvassaments, al túnel de Bracons, a les desalinitzadores.. sempre estèril- i m’incomoden especialment els polítics de profunda i saperuda ideologia, socialista o nacionalista, tan se val. La vida ensenya sovint, que qui té molta ideologia necessita poc de la realitat i a mi, justament, el que m’agrada és el món real; la llibertat, la bellesa i l’amor – la justícia fraternal, en diríem amb retòrica revolucionària- amb que hem de poder fer possible el goig de viure. Per això, posats a fer propòsits per al nou curs que comença, per què no iniciar-lo cridant en favor de la tolerància, el bon humor, la simpatia!"


Guerra en temps olímpics

dilluns, 18 agost 2008

Malgrat que m’havia proposat no fer-ho, en el darrer tram de les meves vacances vaig cedir a la temptació de fullejar els diaris. Eren massa els amics que em parlaven de Michael Phelps i la seva llegenda com per continuar indiferent i abstret en les meves cabòries i inquietuds estrictament personals.  Per a la meva desgràcia, els principals mitjans que vaig consultar informaven de l’ocupació per part de Rússia de Geòrgia i de la resposta tíbia de la comunitat internacional a una acció que, justament, es produia en plena celebració dels JJOO. Comprensiu com sóc amb la política realista i pragmàtica, tanmateix admeto que em costa molt contemplar com la comunitat internacional ha arribat a un nivell de tolerància tan gran amb les accions inqüestionablement inadmissibles. Es veu que ja ningú no recorda què li va passar a la vella liberal i burgesa Europa quan els nazis van ocupar Txecoslovàquia. Difícil va ser justificar que una dictadura com Xina estés en condicions d’acollir la celebració d’uns Jocs Olímpics, encara ho resulta més, si cap, constatar la nul·la correlació existent entre la retòrica pacifista olímpica i la dinàmica dels vells estats nació, decidits a fer prevaldre els propis interessos, fins i tot en plena celebració dels jocs. Segurament Xina no es mereixia organitzar uns Jocs Olímpics. De forma irrefutable, però, segur que un país que utilitza la força per ocupar militarment un territori aliè hauria de ser-ne expulsat. No es pot resistir una distància tan brutal entre els valors del nostre ordenament polític i la seva praxi.


Vacances..

dissabte, 2 agost 2008

Finalment, qui ho havia de dir, arriben uns dies de vacances. Després de mesos d’acció i soroll, retorna l’hora del recolliment. Com cada any, em proposo deixar-me encisar novament per noves coneixences i lectures, per insospitades i insòlites experiències. Ens cal trobar espais per a confortar-nos, per a enlairar-nos i saber dimensionar amb precisió les grandeses i misèries que ens envolten. Poble petit, presó gran em recorda sempre un bon amic de Guadalajara (Mèxic). Començo les vacances doncs, disposat  a fer net de les petiteses i a renovar l’empenta transformadora,  la més humana i profunda, que és la que em duu a fer política i a somiar que algun dia farem d’aquesta petita vila, una gran ciutat i d’aquest petit país.. veritable terra de llibertat.