Arxiu de mesjuliol, 2008


L’hora de la plaça de Braus!

dijous, 31 juliol 2008

Finalment, després de quinze anys d’abandó, la plaça de Braus i, per extensió, l’àrea urbana compresa entre la via del tren i la ronda sud tenen projectes de futur! El Govern de la ciutat ha contractat el prestigiós arquitecte Moisès Gallego per tal de disposar d’un projecte de rehabilitació integral de l’edifici i fer possible la implementació d’una gran àrea poliesportiva, amb piscines, espais de gimnàs, cafeteries.. i fins i tot un restaurant previsiblement de nivell alt. Aquesta ha de ser la primera peça d’un seguit d’iniciatives urbanístiques i empresarials destinades a rehabilitar i modernitzar la zona. També, a atendre el dèficit d’instal·lacions esportives que patim des de fa anys.  El projecte té un pressupost de prop de vuit milions d’euros i ha de poder estar culminat i en funcionament el 2011.

Curiosament, la rehabilitació de la plaça de toros a Figueres, coïncideix amb una iniciativa popular per tal de prohibir els toros a Catalunya. Els arguments a favor i en contra inevitablement seran abrandats! Una cosa però sembla clara: en el paisatge tradicional de les ciutats catalanes, el món dels toros hi és gairebé sempre present. Altra cosa és que la modernitat reconverteixi en uns casos la plaça en una piscina, en d’altres en una superfície comercial. Què passa però, si un municipi decideix seguir fidel a la tradició i mantenir en funcionament l’activitat per a la qual les places van ser construïdes? Se’ls ho ha d’impedir? Per què?


El valor simbòlic de la reurbanització de la carretera de Roses!

dimecres, 16 juliol 2008

El Govern de la ciutat ha aprovat el que sense cap mena de dubte serà el projecte de reurbanització més important del mandat: la reconversió de la que tothom coneix com a la carretera de Roses en una veritable avinguda! Més de 5 milions i mig d’euros de pressupost, dels quals únicament un 27% serà repercutit en forma de contribucions especials als veïns.

El projecte agafa un valor simbòlic perquè incorpora els nous estàndars de la ciutat de qualitat que estic decidit a impulsar:  en carrers amb dimensions que ho resisteixin, voreres mínimes de cinc metres, que vol dir prioritat al vianant per damunt dels cotxes; presència dels arbres i les flors a l’espai públic; serveis de qualitat, amb contenidors i línies elèctriques soterrats, bancs, faroles i papereres de qualitat. Finalment, si es pot, incorporació dels carrils bicis.

Un projecte de tanta ambició inevitablement ha aixecat crítiques! Als qui ens demanen més diàleg sens dubte els atendrem novament, ara, i sempre que calgui. En canvi, als partidaris de deixar el projecte al calaix només els puc dir una cosa: la ciutat porta massa anys deixant projectes importants al calaix i aquest alcalde no ha vingut a preocupar-se pel seu desgast polític sinó a transformar i modernitzar la ciutat! Estic disposat a fer-ho amb diàleg i complicitat dels veins, deixant molt clar però que per aquest Govern, per a tota la gent que desitja la modernització i transformació de la ciutat, aquests és un projecte de gran transcendència i per tant, de gran valor simbòlic!


Conceptes..

dilluns, 7 juliol 2008

Acostumats com estem a paraules buides, aquestes darreres setmanes he ensopegat amb dos conceptes prou interessants, que potser fora bo d’incorporar a la carpeta de propòsits i, sobretot, d’actituds a potenciar. Primer: "pressumpció de bondat". Terme emprat per Salvador Alemany, conseller delegat d’Abertis per referir-se a la necessitat d’alleugerir de tràmits administratius les iniciatives ciutadanes i empresarials. Per què quan es posa una iniciativa sobre la taula, l’administració tendim a pensar que aquesta és malintencionada i, conseqüentment, la cosim de requisits previs, d’informes preliminars i de mesures cautelars? No es podrien minimitzar els controls a la fase innovadora i, en tot cas, enfortir els instruments d’inspecció un cop una iniciativa ja està en marxa? Segon: promiscuïtat funcional. En una reunió amb el despatx d’arquitectes Alonso-Balaguer, va esgrimir-se aquest concepte per defensar la necessitat d’impulsar nous equipaments amb caràcter polivalent, capaços de donar resposta a la multiplicitat d’inquietuds i demandes ciutadanes. Les divisions administratives dels ajuntaments no haurien de traslladar-se a la vida real de la gent. O és que portar el nét a la piscina, és incompatible amb desitjar tenir una hemeroteca a prop o amb disposar de l’oportunitat, al mateix recinte, de fer classes d’informàtica? Assolida aquesta diversitat funcional, per què no hauríem de ser capaços d’harmonitzar la integració d’usos i interessos privats amb serveis públics? Ambdós conceptes, certament, dos bons desafiaments…


Els tòpics del catalanisme..

dimecres, 2 juliol 2008

El món del catalanisme polític i cultural ha viscut amb certa perplexitat l’onada espanyolista impulsada pel triomf de ”la roja”.  Encara en la seva contraportada del dimarts dia 2, l’Avui no ha pogut deixar de cedir a la temptació d’il·lustrar la celebració de l’Eurocopa amb una fotografia d’un seguidor amb una bandera espanyola preconstitucional,  amb àliga inclosa, evidentment. Per a gran part de la cultura catalanista, certament la de mentalitat més adolescent, els catalans continuem sent un país modern i civilitzat per contrast amb els espanyols, casposos i, en el fons, antidemocràtics. Honestament, penso que aquest és un retrat absolutament esbiaixat, rotudament fals! Els estudis de Juan Pablo Fusi i Palafox -per citar-ne només alguns dels primers- ja van certificar, a propòsit del canvi de segle que Espanya havia culminat amb èxit el seu procés modernitzador, situant-se, ara sí, com un Estat plenament normalitzat i equiparable als millors del món. De fet, una simple passejada per ciutats com Saragossa, València o Madrid il·lustra sense dret a massa rèplica la culminació d’aquesta història exitosa. Sociològicament parlant, la victòria de la selecció espanyola ha explicitat també que la identitat i simbologia espanyola ja no és només cosa de les dretes, sinó que homes i dones progressistes es mobilitzen sense complexos sota símbols nacional(istes) espanyols.

El catalanisme polític ha de repensar-se profundament, sense tòpics i alliberat de retòriques decimonòniques. Ens cal construir una nova identitat col·lectiva basada en l’adhesió radical a valors cívics i democràtics, sensibles al pluralisme que ens ha tocat viure.  S’atribueix a Torras i Bages l’afirmació que Catalunya serà cristiana o no serà. Arribats en aquest punt, potser hauríem d’afirmar que el catalanisme serà modernitzador o no serà! Perquè si als ulls de la ciutadania la catalanitat no s’identifica amb un país d’oportunitats, meritocràtic, basat en la cultura de l’esforç i el radical respecte a les llibertats personals, per quina raó hauria de compensar més apuntar-se a ser català que no pas espanyol?