Arxiu de mesmarç, 2008


“Emergències nacionals” en temps de polítics de regional..

diumenge, 30 març 2008

Finalment, vuit anys més tard que l’arrogància del PP en política hidrològica enverinés el problema de l’aigua fins a fer-lo inabordable, el Govern actual de Catalunya comprova que.. alguna cosa s’ha de fer si no volem posant en risc l’abastament d’aigua per a consum humà a l’àrea de Barcelona. Després d’intentar amagar a l’opinió pública el projecte de trasvassament d’aigua del Segre al Llobregat i fins i tot de titllar de mentiders els qui ho denunciaven, ara el Govern tripartit rep un nou jerro d’aigua freda i és titllat literalment d’irresponsable per la Vicepresidenta del Govern de l’Estat, Maria Teresa Fernàndez de la Vega. La rèplica del Conseller Saura no ha tingut menys desperdici, afegint a la torna d’ “irresponsable”, l’acusació al Govern amic de Zapatero de “traïdor”. Uf!!  Mentrestant, tractorades de pagesos gironins han fet saber que ja estan tips de permetre trasvassaments del Ter a Barcelona i de veure penalitzada l’activitat agrícola en nom d’una pressumpta necessitat per al consum humà, encabint sota aquesta denominació els milions de turistes i visitants que pernocten a Barcelona durant tot l’any, per raons professionals o simplement d’oci i turisme.

Em sembla còmic  titllar d’ “emergència nacional” la situació de sequera que el país i el conjunt de l’area del sud d’Europa estem patint. Certament, però, es fa imprescindible que els grans partits nacionals, amb Convergència i Unió al davant, però també amb el partit socialista siguin capaços de generar respostes solvents i estructurals pensades en clau nacional i no només per anar sortejant emergències. L’altre dia, en el marc de la comissió de Medi Ambient del Parlament, parlant d’aquesta qüestió amb el diputat Paco Sancho de les terres de l’Ebre, recordàvem l’agror amb que molts dels actuals dirigents del tripartit van atacar CiU per mostrar-se disposada a analitzar possibles trasvassaments o “interconexions de xarxes”, si es vol dir eufemísticament. També coïncidíem però a censurar la disposició d’alguns alcaldes convergents d’ara a posicionar-se en la línia del que en podríem dir ”al tripartit… ni aigua!” Prou de polítiques d’interès nacional a cop de pancarta i des de la víscera! Superem d’una vegada la política de baixa estofa i reprenem la reflexió i l’acció pròpia d’un país que es vol capdavanter. Posats a buscar solucions, dos camins em semblen oportuns: primerament, fixar posicionaments des de l’honestedat intel·lectual, sense apriorismes polítics i sense ànim d’enganyar la ciutadania: el que s’hagi de fer, s’haurà de fer, costi més o menys d’explicar i d’entendre! En segon lloc, com ha plantejat de sempre CiU i tan sembla molestar als polítics espanyols del PP-PSOE, per què no completar els dèficits de les conques catalanes amb els sobrants del Roine, encara que aquest riu estigui fora de l’àmbit “nacional”? No havíem quedat que la interconnexió elèctrica o gasística amb França era una qüestió estratègica? No ho ha de ser l’aigua, aquesta sí de claríssim interès públic?


Un alcalde.. de poble!

dissabte, 22 març 2008

Puntual com un  rellotge suís, l’equinocci de març ens ha regalat un dissabte sant típicament primaveral: moments intermitents de pluja freda acompasats amb rajos de sol intens i enlluernador. De fons, un cel típicament empordanès vestit de blau elèctric i de núvols enjugassats entre ells a cops de tramuntana fina. Decidit a passar la Setmana Santa a casa, reposant, llegint, sortint a passeig – i amb estones fins i tot per a fer de manaia a Castelló- , aquest matí, contravenint el tòpic que els polítics només anem als mercats en campanya electoral, he a anat al Mercat de la Plaça del Gra, amb texans i caçadora.  N’he tornat ben contrariat. Quin espectacle més esplèdit de colors, d’aromes, de gent i de vida. Quin caos més ordenat! Potser justament perquè no tinc massa ocasió d’anar-hi, inevitablement el passeig ha estat contínuament interromput per vells i nous coneguts que han aprofitat per preguntar-me pels avis, per la mare, per desitjar-me sort en la nova tasca política, per reclamar-me aparcaments o per fer-me saber que… tan se val. Mentre els escoltava, m’ha vingut al pensament com n’era de feliç quan era un marrec i acompanyava a l’àvia -la senyora Vila, tal i com es feia dir- a mercat. Filla de casa bona de Vilamalla, disfrutava tant coneixent  i sent coneguda.. Figueres exhibeix la seva genètica de capital de pagès, els dies que hi ha mercat. Especialment els dijous i els dissabtes, la ciutat s’omple d’Empordà, d’esperit catalanesc que dirien els romàntics. Quin contrast entre l’autenticitat de l’ambient de la Plaça del Gra i la previsible i uniformadora dinàmica política dels vestits i corbates de disseny, dels paisatgistes de la sostenibilitat i dels urbanistes ressaviats de la Barcelona pija postolímpica.   Me’n torno cap a casa, masegat de petons i abraçades, d’elogis i peticions… decidit a assolir el repte de la modernitat i del creixement de la ciutat, sense deixar de ser.. de poble!


Els gossos d’Isop

divendres, 21 març 2008

Explica Montaigne el cas dels gossos d’Isop, els quals, en descobrir alguna cosa que semblava un mort surant al mar, i no podent apropar-s’hi, intentaren beure’s l’aigua per assecar el pas.. fins que s’afogaren. La cita vé al cas perquè en els darrers mesos alguns han criticat la meva determinació a orientar, amb convenciment i zeleritat diversos projectes que duien dècades encallats (plaça de toros, casa natal de salvador Dalí, ciutat esportiva, projectes d’urbanització i millora urbana, modernització de l’administració local, consorci de serveis socials…). Alguns polítics -també dels meus-, tècnics i opinadors semblen tenir un problema per a cada solució i s’atabalen quan em veuen bullir l’ànima i disposat a passar a l’acció. Quan els sento balbucejar excuses i pretextos estic temptat de recordar-los que quan no es té port de destí tots els vents semblen desfavorables! Els humans som fal·libles i imperfectes, certament, però justament per això, perquè no podem dimensionar la totalitat de les variables que condicionen les nostres accions hem d’estar disposats a prendre decisions intuïnt el que s’albira surant al mar, disposats a equivocar-nos però en cap cas a morir embardissats en pretextos o ofegats en contingències. 


El futur del tren a la ciutat

dimecres, 19 març 2008

Aquestes darreres setmanes, diversos col·lectius i entitats ciutadanes han reprès un seguit d’accions reclamant que la ciutat mantingui la seva estació al centre. Algunes formacions polítiques i organismes de l’administració s’han molestat amb les meves paraules valorant positivament la mobilització i confirmant el que de fet és una evidència: que fins que l’alcalde no signi els convenis urbanístic i de col·laboració pertinents res no està tancat, encara que lògicament algunes decisions certament són irreversibles. És sabut que en la meva opinió, el municipi va cometre un error històric al plantejar un model de creixement urbà orientat a ponent i no a llevant, on de forma natural es produeix la vida econòmica i conseqüentment la major part de la mobilitat. També és una evidència que, a curt termini, la concentració ferroviària a ponent suposa un sacrifici per a la gent de Figueres, que veu perdre la centralitat de l’estació històrica.  Lamentablement, però, el traçat del TGV és el que és i per tant qualsevol revisió del model ferroviari plantejat fins ara ha de tenir clares algunes premises: en primer lloc, que Figueres aspira a tenir una estació de TGV i que aquesta és una decisió estratègica que no es pot posar en risc. Si el Ministeri de Foment vincula inexorablement l’existència d’una estació de TGV per a Figueres a la unificació de les dues estacions, em temo que caldrà donar el tema per tancat i posar-se a treballar per tal de minimitzar l’impacte ambiental de la nova infraestructura, garantir la seva correcta connectivitat amb la ciutat i la comarca i, especialment, posar en valor per a usos ciutadans, els terrens que s’alliberin com a conseqüència de l’eliminació de les vies actuals. Amb aquesta cautela, però, penso que hem de ser capaços d’afrontar una reflexió serena i objectiva valorant fins a quin punt, si ens atenem a les expectatives de creixement inevitables de la ciutat, que en quinze o vint anys pot arribar a superar perfectament els 60.000 habitants, Figueres pot dotar-se de dues estacions, una per usos de rodalies i l’altra per a usos regionals i llargs recorreguts.


Commemoració bombardeigs de la ciutat de Barcelona

diumenge, 16 març 2008

Demà dilluns 17 de març, al Palau de Generalitat, les institucions catalanes commemoraran el setantè aniversari dels bombardejos més importants de la guerra civil sobre Barcelona duts a terme els dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Figueres, com Sant Feliu, Granollers, Tarragona, Lleida.. va ser una de les ciutats més castigades. És per aquest motiu que el Govern de Catalunya m’ha demanat que com a alcalde de la ciutat hi pronuncïi unes paraules. En elles he procurat situar l’horror de la guerra pròpia dels temps de la industrialització, una guerra considerada total, disposada a infringir tan o més mal entre la població civil de la reraguarda que entre els propis desplaçats al front. A propòsit de la descripció d’aquells fets, plantejaré també una de les meves cabòries recorrents: l’error d’intentar discernir el bé del mal en l’espècie humana i conseqüentment la fràgil divisòria que separa sempre víctimes de botxins, innocents de culpables. Tots som fets d’una mateixa fusta i tots estem sotmesos per tant a la pròpia responsabilitat moral.


Convergència i Unió: un valor segur

dilluns, 10 març 2008

El PSC/PSOE ha guanyat amb rotunditat les eleccions a Espanya. A Catalunya, a més, ha aconseguit el millor resultat de la seva història. I malgrat això, la candidatura de Zapatero es queda a set escons de la majoria absoluta. Contrapronòstic, Convergència i Unió millora resultats i tindrà l’oportunitat novament, d’influir decisivament la política del Govern espanyol. Finalment, ERC i Iniciativa s’enfonsen i retornen a la marginalitat de l’hemicicle.

Davant aquest escenari, penso que val la pena plantejar algunes reflexions: en primer lloc l’adhesió massiva de la ciutadania catalana al projecte dels socialistes, malgrat tots els malgrats que es vulguin. Segonament, pensant especialment en l’enfonsada d’ERC per contrast amb el bon resultat convergent, crec que arriba l’hora de superar l’esquema esquerres-dretes plantejat per Carod i tornar a l’eix nacional Catalunya-Espanya. No fer-ho, com confirmen aquests resultats, espanyolitza la política catalana i fa del mapa peninsular un tapís bicolor molt poc o gens sensible als matisos.

Pensant en la governabilitat d’Espanya, la gent de Catalunya novament ha renovat la confiança en CiU com a partit moderador, representant de les sensibilitats perifèriques. Un èxit però una gran responsabilitat. Al marge del que es plantegi durant les properes setmanes i dels interessos partidistes i personals, l’opinió d’un alcalde que durant els propers mesos haurà de negociar amb Fomento la concreció de la nova estació ferroviària; que ha hagut de dur el Ministeri als tribunals pel traçat de la A-26, que viu en una comarca a on s’hi projecta la MAT i un gaseoducte.. és que si s’està en política és per assumir riscos i posar per davant de qualsevol altra consideració el servei a la comunitat. La ciutadania s’ha expressat i ha confirmat CiU com a un valor segur: és l’hora de retornar aquesta confiança influint o participant decisivament en el Govern de l’Estat per al bé de catalans i d’espanyols.