Arxiu de mesfebrer, 2008


Entre Zapatero i Rajoy, amb marge per al reconeixement…

dimarts , 26 febrer 2008

Més d’un m’ha sentit afirmar reiteradament que, mirat des de Catalunya res s’assembla tant a un ministre de Fomento del PP com una ministra de Fomento del PSOE. Igualment, malgrat els intents de marcar `teòriques grans distàncies, del debat d’ahir  a la nit entre Zapatero i Rajoy no em sembla fàcil extreure’n massa diferències. Zapatero justficant polítiques pròpies amb l’aval de Bush i procurant mostrar-se disposat a demonitzar la regularització d’immigrants del darrer govern Aznar i Rajoy disposat a ser la veu del poble, molt preocupat pel preu del pollastre, dels ous i de les hipoteques. Posats a dificultar poder discernir qui és qui, Rajoy va assistir a l’acte amb corbata roja i Zapatero amb el blau teòricament propi de les dretes. Ni l’un ni l’altre -ni el moderador-  van esmentar ni per accident que més enllà dels seus arguments, crítiques i insults hi ha altres alternatives polítiques, alguna d’elles segurament més determinant del que a priori podria semblar. Ni l’un ni l’altre van tenir cap segon per reconèixer el valor de la diversitat territorial, lingüística, nacional d’Espanya. Just al contrari, a propòsit del terrorisme o del model d’estat, lúnic que van tenir ocasió de fer va ser un foribund combat per apropiar-se de la consideració de millor patriota (sic).

En la llista dels encerts, admeto admirar l’honestedat i valentia dels dos candidats per haver acceptat un cara a cara, com a veritables -i únics- candidats a la presidència del govern. Ho admiro i ho envejo perquè salta a la vista que al nostre petit país un debat així és del tot impensable, segrestats com estem per les dictadures de les minories. O és que algú veu imaginable un debat a Catalunya entre l’Artur Mas i en Pepe Montilla? Com admiro i envejo també l’honorabilitat de Zapatero i Rajoy quan afirmen rotundament que sota cap circumstància estan disposats a formar govern si no són la llista més votada! I és que ens agradi o no, sembla que els líders de l’estat nació espanyol tenen molt clar que hi ha límits de credibilitat política que només es poden deixar traspassar en el marc de les autonomies, o el que és el mateix, en el marc on es juga a ser nació, que no vol dir ser-ho.


Uf! Vénen noves eleccions..

dijous, 21 febrer 2008

De nou, davant l’arribada imminent de les eleccions, els ciutadans es preparen estoicament a presenciar quinze dies de sorolls, de pancartes més o menys ocurrents que embruten els carrers, de banderoles posades a deshora, sempre absolutament previsibles i de fet intercanviables, de pamflets i materials propagandístics que no dubten a fer compatible la denúncia de l’escalfament del planeta amb la crema de tones i tones de paper, plàstics i derivats. Arriben les eleccions i tornen els polítics als mercats, retornen els petons i les abraçades falsos i els missatges més propis d’una campanya publicitària comercial que política.

Talment com si fóssim una societat poc evolucionada, les campanyes electorals graviten a l’entorn del soroll i dels gestos, estiren els argumentaris i obvien els arguments racionals. I tanmateix, tots convenim a reconèixer la importància de participar a les eleccions, com pensem, també, que no tots els partits i polítics són iguals. No comparteixo la crida abstencionista de l’expresident Maragall però tampoc estic disposat a fer-me còmplice del cinisme partidista que mostren alguns estrategues de partit. És per això que em sembla absolutament necessari reclamar a les direccions dels partits, en especial (per la part que em toca) a Convergència i Unió, que fem una campanya exemplar, continguda en els gestos i sòbria en l’edició de materials, dotada de propostes i crítiques als adversaris, però sempre des d’una veu serena i responsable. Fem-ho així, i reconciliarem els ciutadans amb la política!

Penso que això és el que la majoria sensata del país espera dels partits, i en especial de Convergència i Unió i confio que sabrem estar a l’alçada. De moment, els darrers quinze dies diuen poc en favor nostre.


Setmana històrica a la ciutat

dissabte, 16 febrer 2008

Sense cap mena de dubte aquesta serà una setmana realment transcendent per al futur de la ciutat. Dimecres la Ministra Chacon signava un compromís de prop de tres milions d’euros per a fer possible la restauració de la Casa Natal de Salvador Dalí, un projecte iniciat el 1995 per l’alcalde Lorca i que ni el Centenari del pintor va poder culminar exitosament. Dijous, a la conselleria de Cultura, la ciutat donava el tret de sortida a l’any Portabella, un projecte per donar a conèixer la mirada del cineata figuerenc i posar en valor el seu radical compromis artístic i polític. Divendres, la Comissió d’Urbanisme de Catalunya va aprovar incorporar Figueres com a una de les ciutats beneficiàries de les àrees residencials estratègiques, un nou instrument de planejament-exprés que ha de fer possible construir prop de 400 noves vivendes, especialment pensant en els joves i les rendes baixes, així com en la necessitat de fer possible la culmnació del pla de rondes a l’Horta d’en Capellera. Més enllà dels acords públics i publicats, aquesta setmana ha estat determinant, també, per a orientar definitivament un projecte de rehabilitació de la plaça de Braus, que recuperi aquest espai per a usos públics! La ciutat avança i ho fa perquè sabem on volem anar i, perquè el relleu generacional que s’ha produït al consistori, amb convergents, socialistes i ecologistes treballant plegats i sense afanys de protagonisme partidista  comença a donar els seus fruits! Estem decidits a mostrar a Figueres i al conjunt del país que la vella manera de fer política va quedar definitivament sepultada a les passades eleccions!


Reivindicacions de col·lectius musulmans..

dimecres, 6 febrer 2008

Especialment a partir de l’any 2000 la presència d’estrangers amb ànim de permanència a la nostra ciutat s’ha incrementat de forma molt significativa. Si a la dècada dels noranta parlar d’uns índex d’immigració d’un 5% semblava una xifra impressionant i inassumible, la realitat actual ha conformat una ciutat on hi conviuen noranta nacionalitats, amb un pes sobre el conjunt de la població que depassa el 20% i que en alguns barris concrets fins i tot esdevé majoritària. Lògicament, persones arribades d’arreu del món  vénen amb ànim de treballar i guanyar-se millor la vida d’oferir un futur millor als seus fills, d’integrar-se més o menys a la comunitat que els acull, però sense que això hagi de suposar necessàriament la renúncia a la pròpia identitat. No em sembla que per als catalans aquest hagi de ser un tema especialment difícil d’entendre. Tampoc ho hauria de ser per als milers de persones d’arreu de l’estat que als anys seixanta i setanta van protagonitzar aquest mateix procés migratori també amb punt de destí a Catalunya. En aquest context, aquests darrers mesos un col·lectiu figuerenc de confessió musulmana m’ha plantejat dues reivindicacions que han despertat certa polèmica: en primer lloc, la necessitat de poder atendre segons els propis costums els ritus funeraris per als seus morts. Han treballat durant anys a Figueres, han constituit casa i família i no estan disposats a ser enterrats fora de la seva ciutat o a haver-ho de fer renegant de les pròpies conviccions. Segonament, aquest col·lectiu m’ha demanat terrenys per a poder construir una mesquita.

De cares a fer front a aquestes peticions, que el Govern municipal hem començat a estudiar, penso que cal fixar algunes premises, del tot irrenunciables: vivim en un estat democràtic i laic, on la pràctica religiosa forma part de l’esfera privada de la vida. Igualment, però, la constitució espanyola s’obliga a garantir la llibertat de cultes, com a un dret civil fonamental, tan important com la llibertat d’opinió o, teòricament, l’opció educativa.

Des d’aquest marc de referència, penso que és just que, en el marc del cementiri municipal l’ajuntament sigui sensible a les diverses sensibilitats confessionals i faci possible que tothom pugui ser enterrat segons les pròpies conviccions. Altra cosa és la reivindicació d’uns terrenys per a fer possible la construcció d’una mesquita, un tema que justament avui el Parlament debat i que segons com es faci pot suposar generar més problemes que no oferir solucions, si més no per a uns Ajuntaments, que sobre els seus terrenys d’equipaments han de garantir metres per a escoles, instituts, centres sòciosanitaris, instal·lacions esportives.. Si hi hem d’afegir terrenys per a garantir l’exercici del culte, d’entrada haurà de quedar clar  que posem fi, d’una vegada a les posicions de determinats sectors polítics que consideraven que això del conreu de l’ànima era una cosa secundària, pròpia dels temps preil·lustrats. Veurem..