Arxiu de mesdesembre, 2007


L’Antoni Bassas a Figueres

divendres, 28 desembre 2007

Aquest matí, el programa diari de l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio s’ha emès des de Figueres! Com hem tingut ocasió de comentar amb el seu equip abans de començar, la ciutat s’ha sentit exultant per la seva visita, i així els ho fa fet notar. I és que malgrat tota la retòrica -justificada- sobre el català emprenyat i malgrat els múltiples motius per al desànim que patim els catalans, no és menys veritat que la gent de bé continua buscant pretextos petits o grans per mostrar-se alegre, per sentir-se formant part d’un col·lectiu i ansia ocasions per manifestar el seu orgull ciutadà. Avui, a Figueres, hem pogut presumir del Museu del Joguet, de la ciutat i, gràcies a Catalunya Ràdio, ens hem sentit formant part notable d’un país que, amb crosta o sense és el nostre.


Ang Lee, de nou

diumenge, 16 desembre 2007

La nit d’enguany dels premis de Santa Llúcia ha servit per retre homenatge a Gabriel Ferrater. Només per aquest fet es justifica el tedi dels llargs discursos habituals en aquest tipus de festes i que qui escriu va resistir, novament i estoica en una fredíssima nit reusenca. A la primera pàgina de la nota biogràfica del poeta editada per l’Ajuntament de Reus es pot llegir: "Vaig néixer a Reus el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies". Els mots de Ferrater em retornen al pensament just quan surto de l’estrena de Deseo, peligro, la darrera pel·lícula d’Ang Lee. L’un i l’altre em reconcilien amb la condició humana, amb la seva fragilitat i em renoven els anticossos contra els virus dels falsos herois, dels simplistes i dels dedicits a fer prevaldre interessos presumptament superiors per sobre de qualsevol altra consideració, fins la més radical, nua i estricta humanitat.  Llegiu l’un, vegeu l’altre i.. parlem.


En Patufet al Teatre Municipal

diumenge, 16 desembre 2007

De la ma de l’esbart Mediterrània Dansa, un centenar de marrecs ens han ofert aquest matí un espectacle a l’entorn de danses, contes i cançons tradicionals catalanes. Hi ha hagut temps per al gall i la gallina que estaven al balcó, per al ball de la civada i, com no, per als homes i dones del cap dret, disposats a no treptijar en Patufet. Encara que tots els nens i les nenes, tots els adults del món som fets de la mateixa fusta, plorem i riem per les mateixes coses, és important que tots puguem trobar el nostre lloc dins del Planeta blau i que puguem fer-ho essent qui som, conscients i coneixedors d’on venim, il·lusionats amb el camí que tenim per davant. Recuperar la tradició d’en Folch i Torres i d’en Patufet és entroncar amb la millor tradició de cultura i civilitat, estretament lligades a la catalanitat. És una excel·lent ocasió, també, per retre homenatge als avis, que de petits ens feien barrets de paper i ens recordaven que, a la panxa del bou.. no hi neva ni plou. Perquè la missió educativa dels grans és sembrar la llavor de l’esperança que tot ho creu possible en els petits.


Víctor Morlan a la Cambra de Comerç

divendres, 14 desembre 2007

Com recull avui la premsa, efectivament ahir al matí el secretari d’Estat d’infraestructures, el sr. Víctor Morlan va mantenir un esmorzar col·loqui amb empresaris i alcaldes de la demarcació per compartir i valorar l’estat de les inversions i dels projectes en matèria d’infraestructures. Pel que fa a Figueres, en la línia del que fins ara se’ns ha anat dient en privat, ahir Morlan va confirmar, públicament, la intenció del Ministeri d’impulsar la totalitat de la variant ferroviària al seu pas per la ciutat i no només el seu tram sud, tal i com temien alguns. És una bona notícia. Altra cosa és, lògicament, que tots som conscients de les enormes dificultats tècniques i sobretot financeres d’aquesta actuació, a hores d’ara pendents de resoldre de forma satisfactòria. Com hem anat dient, aquest serà realment el moll de l’ós que ens haurà de permetre avaluar la sinceritat i compromís del Ministeri respecte de les bones paraules d’ahir.

De moment, tal i com es va posar de manifest ahir el que és clar és que el conjunt de la ciutadania i de l’empresariat de Catalunya desconfia d’un Ministeri en els darrers anys especialment dissortat, històricament acostumat a anar a la seva, al marge de les consideracions del territori. D’aquí la meva insistència personal -compartida per molts alcaldes- que cal una major coordinació entre les administracions i, fins i tot, entre les pròpies direccions generals del Ministeri. No pot ser que quan han d’intervenir sobre un mateix espai i pràcticament de forma simultània en el temps, les enginyeries de ferrocarrils treballin per un costat i les de carreteres per l’altre. Tampoc poc ser que en nom del compromís polític d’atendre el compromís inversor pactat a l’Estatut es desatenguin les consideracions i al·legacions municipals destinades a minimitzar l’impacte o les afectacions dels diversos projectes. Així, lamento molt haver hagut de prendre la decisió  -aquesta mateixa setmana de reunió cordial amb el secretari d’infraestructures-, de recórrer als tribunals per fer valdre els drets i de la ciutat i defensar les activitats industrials seriosament afectades pel projecte de desdoblament de l’A-26 en el seu tram coincident amb l’A-2. I és que com segur que diria el mateix Morlan.. “lo cortés no quita lo valiente!”.


Confiança

dimarts , 4 desembre 2007

“No els entenc aquests joves, però se’ls ha de deixar fer.” Així sembla ser que es va posicionar A. Torroja, aleshores degà de la Facultat de Dret, en conèixer el projecte d’edifici per a la seva Facultat que els proposava el despatx Giràldez, López Íñigo i Subias. Corria l’any 1957. Porcioles era alcalde de Barcelona.  La dictadura del General Franco gaudia d’una salut de ferro.  Per a Felipe Acedo Colunga, governador civil, l’edifici “es una canariera”. Un any més tard, el 1958, el nou edifici era reconegut amb el Premi FAD d’arquitectura. La dialèctica entre conservadors i innovadors tensiona sempre la vida dels homes i les dones i ho fa, al marge de la pròpia adscripció ideològica. Segurament, ho fa molt més que els pretesos determinismes de classe, de raça o que el joc dretes i esquerres que per a molts científics socials i polítics ho justifiquen tot. I és que des de sempre, en els afers de la república s’hi confronten els qui veuen en el futur una amenaça i els qui l’esperen com a font d’energia renovada. Penso que això passa en els afers de la cosa pública i.. en els de la privada.


Xavier Subias Fages, Fulla de Figuera de Plata

diumenge, 2 desembre 2007

Aquest divendres passat, de la ma de la delegació gironina del Col·legi d’Arquitectes i de l’Ajuntament, la ciutat de Figueres va retre homenatge a la trajectòria professional i personal de Xavier Subias Fages. Nascut a Figueres l’any 1926, Subias forma part de l’estol d’arquitectes que a partir de finals dels anys cinquanta van maldar per rependre el camí cap a la modernitat estroncat per la guerra civil i obrir finestres cap a Europa i el món. Edificis com les Facultats de Dret, d’Econòmiques de la UB o, a Figueres, l’edifici de La Caixa, situat a l’antic Camp dels alemanys, testimonien els valors de la nova arquitectura introduïda per aquells al·leshores joves nous arquitectes, avui octogenaris. Glossada la seva trajectòria com a arquitecte i urbanista per Joan Falgueras, vaig considerar que en el meu cas, com a alcalde de la ciutat, havia de posar en relleu la seva vàlua com a testimoni de la millor tradició del catalanisme liberal, cívic, il·lustrat i modern propi del segle XX. En un temps i en un país, com el que ens ha tocat viure, marcat per la mitjania – vegi’s sinó l’Informe Pisa, o l’informe de la Fundació Bofill sobre l’estat de l’educació o, si no es vol treballar tant, assisteixi’s a una sessió plenària del Parlament de Catalunya- posar en valor trajectòries i persones compromeses realment amb una cultura de l’excel·lència, amb el gust i el compromís pel treball ben fet és, si em permeteu l’exageració, gairebé un imperatiu d’urgència nacional. Perquè o som capaços d’entroncar amb el que representa Xavier Subias Fages o…