Arxiu de mesnovembre, 2007


L’ànsia de Veritat

dissabte, 24 novembre 2007

Divendres al vespre vaig tenir l’honor de ser convidat a la presentació, a Figueres, de Fragmenta, “una editorial independent sobre totes les religions”. Avui, al matí, juntament amb prop de sis centes persones de múltiples sensibilitats i confessions religioses, he pogut assistir a la III Trobada interreligiosa que se celebra a Garriguella. Penso que ens hem de felicitar per aquestes iniciatives, que novament confirmen que més enllà de les visions empobridores laicistes o dels determinismes de base materialista, els homes i les dones del segle XXI mantenen ben viva l’ànsia de Veritat, la seva vocació Transcendent. I ho fan, sabedors que, com ha escrit Xavier Melloni “totes les religions corren el risc de creure que, en lloc de pertànyer a la Veritat, la Veritat els pertany”. I és que segurament, no hauríem de permetre que l’innegable descrèdit de les institucions que s’autoerigeixen com  a guardianes de les religions, suposés el menysteniment de la dimensió espiritual de l’home. Després d’un segle XX marcat pels avenços materials i tecnològics però també per l’Holocaust i el Gulak, els homes i les dones hem aprés que el progrés material no sempre duu aparellat el progrés de l’esperit, la felicitat promesa per la Il·lustració. Per tot això, no ha de resultat extrany que avui dissabte, el poble de Garriguella fos ple de joves i grans interpel·lats per la recerca del camí cap a la plenitud.


Figueres, capital de la cultura catalana 2009

dimarts , 20 novembre 2007

La ciutat de Figueres està d’enhorabona! El conjunt de rectors de les Universitats catalanes acaben de fer públic que la candidatura de Figueres ha estat la sel·leccionada com capital de la cultura catalana 2009. Aquesta és una notícia esplèndida, un primer compromís de mandat que ja hem assolit. El repte, tal i com vam reiterar en campanya, aprofitar els anys que vénen per mostrar el món l’immens potencial cultural que té la ciutat, més enllà de l’importantíssim univers dalinià que des de fa molts anys ens ha situat al món.  Ara és l’hora del Castell de Sant Ferran, del Museu del Joguet,  Museu de la Tècnica, de la posada en valor de l’arquitectura local, del seu paisatge urbà. I és l’hora, sobretot, de la gent, del munt d’iniciatives culturals sorgides de la societat civil i que han estat el veritable nervi de la vida cultural i cívica local. Figueres és moderna, la ciutat és tradició. El 2009, a propòsit de La sardana i de Pep Ventura ens mostrarem oberts al món però alhora fidels a unes arrels nacionals i empordaneses. Complementàriament, a propòsit de Narcís MOnturiol, l’inventor figuerenc per excel·lència, la ciutat s’esfroçarà a mostrar el seu talent, el seu enginy innovador, les ganes de ser moderns i liberals! Amb la mirada posada en el 2009, comencen uns mesos de renovada il·lusió, a l’entorn d’un projecte dels que han de fer orgull de ciutat!  


Un concert de cine!

dilluns, 19 novembre 2007

 L’amfitrió, l’Amadeu Miquel, president del Cercle Sport i patró de la Fundació familiar que duu el seu nom, titulava així el concert d’ahir a la nit al Teatre Municipal de Figueres. Un espectacle esplèndid, divertit però exigent, protagonitzat per l’Orquestra Filharmònica de Catalunya  i per Joanjo Bosk, un dels joves figuerencs més inquiets i creatius del panorama actual. El programa va ser curosament sel·leccionat per agradar a la gent i, com és habitual en els espectacles dirigits pe’n Carles Coll, tampoc no va estar exempt d’un alt compromís de militància política.  A la vista de l’espectacle d’ahir, capaç d’harmonitzar perfectament Jesucrist Superstar o "El Violinista a la teulada" de Gold, amb la "Dansa Gitana" de Joaquim Serra o, per acabar-ho d’arrodonir, amb el "País Petit" de Lluís LLach, qui ho diu que no es pot estimar el propi país i tenir, alhora, nítida vocació universal! Qui ho diu, a més, que ningú no és profeta a la seva terra! Ahir a la nit, a Figueres, Coll i Bosk van sortir banyats d’elogis i aplaudiments d’un Teatre ple fins a la bandera, com havia de ser! Després d’una setmana amb intensa i grotesca activitat parlamentària, escoltant la versió de "Moon River" de la Filharmònica, em vaig reconciliar amb el país, vaig retrobar-me amb "La Mala educación" d’Almodovar i vaig marxar cap a casa pensant que fàcil que podria ser compatibilitzar la nostra catalanitat amb Espanya i el món si féssim triomfar d’una vegada la centralitat i la il·lustració.


Sessió al Parlament

dijous, 15 novembre 2007

Avui dijous continua la maratoniana sessió plenària del Parlament de Catalunya. Al matí, afortunadament les intervencions del Conseller Castells i del ponent de CiU, Antoni Fernández Teixidor han retornat el nivell argumentatiu mínimament exigible a una cambra parlamentària d’una societat democràticament madura i serena. A banda del que s’ha dit, escoltant avui el Conseller Castells o, fins i tot ahir al vespre, el conseller Nadal defensant l’indefensable – la negativa a tramitar com a projecte de llei el Decret Llei 1/2007, de mesures urgents en matèria d’urbanisme-, resulta realment inversemblant imaginar com ha pogut arribar a ser possible que el PSC hagi quedat en mans d’un lideratge que s’adiu tan poc amb els valors històricament associats al socialisme catalanista il·lustrat. Com justificar per exemple, que en la seva compareixença d’ahir, davant el caos que pateixen milers de ciutadans pel col·lapse de les infraestructures i davant l’exigència d’explicacions que li va formular amb implacable duresa l’Artur Mas, el President s’acontentés simplement amb respondre, talment com un pinxo de Carmen : “-Vostè té un problema, que es diu José Montilla! Els recomano que s’hi vagin acostumant” Uf!! Davant aquestes reiterades i innecessàries sortides de to del President, no ha d’extranyar que molts dels diputats presents, fins i tot entre els seients socialites, quan parla el seu líder baixin la mirada.  En tot cas, confio que, a més de ruboritzar-se discretament, ben aviat els sectors més il·lustrats i catalanistes dins del socialisme, comencin a fer sentir la seva veu i sensibilitat. El país no es mereix cronificar aquest despropòsit tan poc exemplar.

També sorprén que malgrat la transcendència i gravetat dels temes tractats aquests dies al Parlament, l’honorable conseller de la Vicepresidència no hagi deixat de perdre el somriure ni un sol moment. Es veu que és graciós constatar, com escrivia Jordi Barbeta avui a la Vanguardia que malgrat que tothom reconeix la gravetat de la crisi, no perilla cap cadira.


El perill de les dues Espanyes

dimarts , 13 novembre 2007

Aquest cap de setmana he tingut l’ocasió de representar diversos ajuntaments gironins davant de l’Assemblea de la Federación Española de Municipios y Provincias. Reunits al Palacio Nacional de Congresos, situat a l’ "Avenida Madrid, Capital de España" (sic), en aquest fòrum municipalista es van tractar múltiples qüestions, vinculades amb el món local i, també, amb la defensa dels símbols de l’Estat. Més enllà dels temes tractats, però, la delegació catalana assistent vam contemplar, commocionats la tensa confrontació de les dues "hinchadas": la pepera i la socialista. Com si d’enemics i no d’adversaris es tractés, uns i altres es van passar el cap de setmana intercanviant-se insults, aplaudint amb excitació les intervencions dels propis i escridassant fins a fer-les inintel·ligibles les dels extranys.Davant aquell trist espectacle, vaig recordar aquells mots d’Eugeni D’Ors a La Vanguardia, a principis dels anys trenta quan, a la vista del nivell i de l’actitud de la classe política espanyola, Xènius va vaticinar que "esto acabará mal". Nacionalistes viscerals fins a l’extenuació, el discurs i l’actitud dels socialistes i populars espanyols és impròpia dels polítics de l’Europa rica i il·lustrada que hauria d’aspirar a ser un referent de civilització per al món. És ben bé que durant l’any, els únics tics independentistes només m’afloren quan visito Madrid. Clar que quan coïncideixo en un debat, com em va passar ahir a la nit, amb polítics com Joan Tardà, constato que.. a tot arreu n’hi ha per a donar i per vendre..


És l’hora de fixar posicions clares

dijous, 1 novembre 2007

Efectivament, dimarts passat vaig mantenir una reunió important al Ministeri de Foment, concretament amb la sra. Josefina Cruz, secretària General d’Infrastructures i amb el sr. De Santiago, secretari de ferrocarrils. M’hi acompanyaven els arquitectes municipals Falgueras i Alegrí, el diputat Guinart i el sr. Ramon Boixadors, expresident de Renfe i figuerenc ilustre. De la trobada se n’extreuen algunes constatacions per a l’optimisme, però també d’altres per a la preocupació: en primer lloc, certament, el Ministeri veu amb bons ulls el model ferroviari de conjunt plantejat per l’anterior consistori municipal. Com a revers de la monera, però, el Ministeri admet sense embuts que la seva preocupació és garantir la connexió amb la frontera francesa, que la seva prioritat és impulsar les obres de la variant sud i que conseqüentment, de moment, en l’únic que està treballant és en el projecte executiu que ha de fer possible la connexió de la via actual de Renfe amb la via del TGV – perdò, de l’AVE en nomenclatura espanyola. Dit d’una altra manera, el projecte de supressió de la via actual del centre de la ciutat, és un plantejament que el Ministeri veu bé, sempre que quedi clar, però, que haurà de ser la ciutat i el Govern de Catalunya qui el facin possible financerament parlant. Salta a la vista que, segons i com es miri, la posició del Ministeri no s’ha mogut massa respecte el que ja deia l’any 1980! Això sí, ara el Ministeri reclama lleialtat institucional per a fer possible “el compromiso de Estado” d’arribar a la frontera el 2009. En acabar la reunió els figuerencs vam voler deixar una cosa clara: la ciutat de Figueres i la comarca de l’alt Empordà, no entendríem que l’arribada del TGV a la regió no sigui aprofitada per resoldre, per a molts anys, de forma simultània la cicatriu urbana que suposen les actuals vies de tren, i en especial els dos passos a nivell. Desaprofitar aquesta oportunitat seria imperdonable, seria inadmissible, especialment si tenim en compte que, ben mirat, el propi model ferroviari negociat durant el mandat anterior és radicalment oposat als plantejaments dels més conservacionistes, és vist amb recança per la majoria de residents del centre de Figueres i és acceptat a contracor per l’actual alcalde. En poques setmanes, la ciutat i el Ministeri començarem negociacions. Estem disposats a anar-hi lleials però decidits. No dubto que en aquest moment difícil el Govern de Catalunya i en especial el Conseller Nadal, es posaran al costat del territori.