Arxiu de mesOctubre, 2007
Dimecres, 17 Octubre 2007
Ahir al vespre vaig tenir ocasió d’assistir a un sopar col·loqui de presentació de les activitats del Centre d’Estudis sobiranistes, amb els interessants López Tena i López Bofill al davant. Una vintena de quadres de CDC i d’ERC, juntament amb alguns joves bàsicament juristes i professionals liberals vam debatre a l’entorn del futur del catalanisme i, especialment, a propòsit de la tesi defensada per López Tena en el seu darrer llibre que, per resumir, constata l’exhauriment del model autonomista i fa una crida a obrir el camí cap a la Independència política. Com acostuma a passar en aquests casos, ràpidament l’eufòria d’alguna de les intervencions hauria fet pensat a més d’un despistat que això de la independència és una qüestió imminent. De fet, però, i al marge que lamentablement em temo que la diagnosi del llibre és correcta, no és menys veritat que aquesta percepció almenys jo no la trobo enlloc. Ningú no em parla il·lusionat del nou pla sobiranista d’Ibarretxe, que fa compatible al mateix temps fixar dates de referèndums i pactar pressupostos; i menys gent encara, a Catalunya, veu en el projecte independentista d’ERC ni credibilitat ni cap tipus de clarividència estratègica. La darrera crisi Carod- Bargalló a propòsit de la Biennal de Venècia, confirma novament el que de fet ja és vell. Que al conseller de la Vicepresidència el vestit li va molt gran. Per acabar-ho d’agreujar cal admetre que no és menys complexe el panorama dins l’espai convergent. Frustrats davant la constatació que guanyant les eleccions perfectament et pots quedar a l’oposició la temptació de posar-se en llibres de cavalleries sembla inevitable. Jo només voldria recordar, però, que el que Catalunya semblava esperar de la nova generació liderada per l’Artur Mas era situar el país en la modernitat, en la cultura de l’esforç i l’excel·lència, en una nova societat del benestar apropiada als nostres temps moderns. A veure si distrets per cabòries d’ahir i de sempre, per situar-nos davant del segle XXI haurem de tornar a llegir Simon Bolivar. Uff!
Diumenge, 14 Octubre 2007
Aquest ha estat un cap de setmana llarg, en bona mesura per a la nostàlgia. Superada la celebració del Pilar sense incidents destacables -si la setmana passada la ciutat s’omplia de pintades antimonàrquiques, en aquest cas amb la Hispanitat també han arribat puntuals les pintades espanyolistes antidemocràtiques- , el dissabte al vespre vaig retrobar-me al Palau Sant Jordi, per gentilesa d’Asics, amb la Venècia i els “polvos pica pica” d’Hombres G i, encara millor amb Mikel Erentxun. Agradable però… com acostuma a passar en aquests casos sensació finalment agredolça. I els que els anys no passen debades i quan alguna cosa queda enrere.. difícilment hi ha ningú capaç de fer-la reviure. Avui dumenge, en canvi, amb el pretext de fer una passejada pel coll de la Manrella i commemorar l’afusellament del President Companys he aprofitat per anar a buscar castanyes pel cami de Bassagoda, fins al coll del Lli. Inevitablement he recordat els temps en què la motxilla que duia a l’esquena era més grossa que jo i en què arribar al castell de Cabrera era una gesta de les que feien història. He tingut temps per als records però he revisitat l’indret amb ulls d’adult. Talment com quan era un marrec m’he enjugassat recollint castanyes i mores, m’he entretingut explicant anècdotes i fets viscuts més o menys reinventats.. sabedor però que, a propòsit dels records d’infant, si es vol, cada dia tot recomença! Estic segur que d’aquí a dos o tres octubres, quan hi torni.. recordaré amb ulls complaents la tarda serena i plàcida que he viscut avui, sobreposada sobre les anteriors.
Dimecres, 3 Octubre 2007
Aquests darrers dies també a Figueres han proliferat pintades i bretolades diverses teòricament mogudes per un sentiment contrari a la monarquia. Dic teòricament perquè contemplant els actors d’aquests fets, l’hora i el context en què es produeixen, segurament aquestes accions tenen molt més a veure amb l‘élan vital propi de l’edat juvenívola i amb l’esperit rebel i contestatari consubstancial a l’adolescència que no amb grandiloqüents jusficacions magnicides o patriòtiques. El cas és, però, que en alguns casos, aquestes accions han infringit obertament les Ordenances municipals de Civisme i convivència, fent malbé mobiliari urbà o simplement embrutint l’espai públic. En algun altre cas, en base a l’ordenament jurídic actual més d’un pensarà que estem davant de fets delictius, tipificats com a calúmnies o injúries al Rei. Personalment opino que no és responsable que els adults riem les gràcies d’accions incíviques per molt que es revesteixin d’esperit contracultural o antimonàrquic. A Catalunya, el nostre model educatiu durant massa temps ha predicat valors absoluts i ha menystingut valors instrumentals. Està molt bé que estimem la pau, la llibertat i l’amor universal. No és menys necessari, però, que els nostres adolescents i joves es formin en els valors de la responsabilitat, de l’acceptació de límits, del respecte a les persones i a les institicions; que en definitiva, prenguin consciència que, a la vida adulta, les decisions que prenem lliurement comporten conseqüències.
