Arxiu de mesagost, 2007


Tothom pot ser alcalde..

dilluns, 27 agost 2007

A punt de deixar enrere l’estiu per iniciar el nou curs, el darrer cap de setmana d’agost ja ha tingut més la fesomia d’un cap de setmana d’hivern que no pas el ritme propi dels temps caniculars. Dissabte vaig tenir una agenda agradable: al matí, a primera hora, inauguració de la campanya de donació de sang a la ciutat i atorgament d’un petit obsequi al primer figuerenc donant del dia.  Em va omplir d’orgull veure cues d’espera de donants i, especialment, comprovar que molts treballadors municipals hi eren presents. Encara que sóc força hipocondríac i més aviat esquiu a les bates blanques, vaig complir amb convenciment amb el donatiu sanguini que la campanya perseguia. Pel que es veu, els adults podem arribar a fer quatre donacions anuals sense cap mena de dificultat. Tot seguit, visita a dos nous establiments del centre, un Pub cerveseria encantador i una nova cafeteria restaurant al carrer Magre. Els agraeixo l’esforç i la inversió: la ciutat moderna que prediquem l’hem de bastir entre tots, privats i públics. Al migdia, casament d’una parella al Saló de sessions i confirmació pública que, a l’Ajuntament de Figueres, torna a ser possible contraure matrimoni els dissabtes. Pel que es veu, fins ara la realitat s’adaptava a l’administració – amb el seu corsé horari de 8h a 15h- i i no a l’inversa! Es veu que alguns havien oblidat qui ens paga! A la tarda entrega de trofeus als campions del Primer Open de Ping Pong del barri de l’Horta de l’Hospital. De nou, una sorpresa agradable: un treballador de l’administració local, entre els organitzadors. Abans dels premis, després de molts anys de no fer-ho jugo unes partides amb alguns dels concursants i…guanyo (em temo que algun em deixa guanyar però en fi…)Tot seguit xocolatada popular a la Plaça Joan Tutau. Al vespre, canvi de registre. Si a la tarda els protagonistes duien xandall i texans, ara era el torn dels vestits foscos i formals de la mà d’un concert exquisit en el marc de la Schubertíada. Prop de les dotze, sopo agradablement en un nou restaurant del capdemunt de la Rambla, recent estrenat. Els encoratjo a fer-ho bé, perquè no tothom està capacitat per tenir negoci obert al principal aparador de la ciutat. Diumenge al matí, començo el dia assistint a la Missa solemne de la festa Major de Vilatenim que, com es veu en l’obligació de recordar una beata al mossèn, es fa en honor a sant Joan Baptista. Sardanes sota un sol de justícia i un parell de Martinis amb els veïns per posar gana. La jornada dominical s’acaba amb una arrossada popular al barri de l’Horta de l’Hospital, un barri ple d’obres però amb molt de futur, amb una associació veïnal formada per gent extraordiària i senzilla de cor, com s’ha de ser. De fet, només d’arribar, unes tietes em deixen anar els gossos perquè pel que es veu a la festa hi són totes les banderes menys la catalana (ja és mala sort!). Afortunadament, recordo que en duc una al cotxe i solventem ràpidament la queixa. La Festa popular acaba – per a mi- a quarts de sis de la tarda quan torno a casa i, novament amb texans, surto al cinema: objectiu: anar a veure Ratatouille o el que és el mateix: la utopia que tothom pot ser alcalde – perdò, cuiner vull dir- s’hi s’estima el que fa.


Un passeig per la senectut…

diumenge, 5 agost 2007

Feliç qui ha viscut sota un cel estrany i la seva pau no es mudava..  Uns mots de Carles Riba que vaig sentir la necessitat d’anar a buscar dimecres a la nit, a casa, mentre rememorava la visita que havia fet aquella tarda a Dolores López, la sra. Lola, a la Residència Els Arcs de Figueres, a propòsit del seu centenari. Nascuda l’ú d’agost de 1907, en un poblet de Galícia, el periple del riu de la seva vida sembla que es disposa a solcar els seus darrers meandres a Figueres, on viu des de fa anys aparentment d’una forma fràgil però serena, lúcida i amable. Què no han vist i viscut cent anys de vida lúcida en el mar convuls del segle XX? L’atzar va fer que en la meva agenda política setmanal coïncidís aquesta trobada amb la sra. Lola, amb la visita oficial a l’asil Vilallonga. A l’asil, de nou els mots de Riba em vingueren al pensament mentre contemplava un munt de trajectòries d’homes i dones grans, molt grans, que ara culminaven en petites i pulcres habitacions, amb a penes quinze metres quadrats, un armari empotrat pensat per a fer-hi reposar una maleta que tothom sap que ja no farà cap viatge de tornada, un llit endreçat, llençols blancs i vànoves només desendreçades per la muda que hi jau abandonada. Això.. i un munt de fotografies i fetitxes de fills, néts i d’experiències viscudes i dignes de record o de reinvenció, si més no.  Avui diumenge, lluny de la voràgine setmanal, retorno a la trobada amb la Lola, a la visita a l’asil i en busco l’entrellat. Acompanyats d’ancians i ancianes residents als Arcs, de veïnes i amigues de les Vivendes del Parc els ulls agraïts de la sra. Lola semblaven haver-me volgut traslladar el secret de tots els secrets: "[Feliç] Qui tampoc endavant el seu desig no mena: / que deixa els rems i, ajagut / dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut, / s’abandona a una aigua serena."  Mentre ho escric, recordo que dissabte a la tarda la Guàrdia Urbana em va comunicar que una senyora gran havia mort sola en un petit apartament de la Marca de l’Ham, la seva residència habitual. Aquest serà el mandat de les persones grans que viuen soles, a casa o a la Residència.