El centre, una actitud

Aquesta setmana hem viscut tres esdeveniments que considero dignes d’atenció: en primer lloc, al Parlament, el sentit homenatge a la figura de Joaquim Xicoy, mort el passat mes de novembre i glossat per Núria de Gispert com a un apassionat del dret, de la vida política, de la família i… del Barça. Segonament, a Santa Maria del Mar, el funeral de Ramon Guardans, l’home que fins al darrer dia va continuar tenaçment la immensa obra cultural endegada per Francesc Cambó  a través de la Fundació Bernat Metge o de la Fundació Bíblica catalana. Finalment, la presentació del llibre de Duran Entre una Espanya i l’altra. Denominador comú? Xicoy, Guardans/Cambó i el llibre de Duran situen la política en el terreny dels valors humanistes i d’estimació al país, prenent com a referència el centre, que no és un posicionament ideològic sinó una actitud, una manera de fer política igualment incòmoda amb els extremistes de dretes que amb els excessos d’esquerres, inequívocament catalanista però encara més compromesa amb la superació de les dues espanyes que tants cors han glaçat. O dit en paraules de Cardó, toçudament decidits a formar part de la bona tradició, que és la que, sense fressa, més fruits ha donat i ha de continuar donant.

Un mort a les portes del Teatre..

 Aquest cap de setmana, l’obra El cel massa baix, de La Invenció Teatre ha trastornat la plàcida i avorrida vida figuerenca. L’origen de l’incident sembla ser que ha estat l’escorxament, premeditat, als darreres del Teatre, d’un dels actors, en aquest cas un xai, de quatre potes i dels que belen, certament, però dotat de tots els drets reconeguts internacionalment, com a actor i com a xai. Pel que es veu, la nit del dissabte, alguns veïns que resideixen a prop, en contemplar l’escorxament del pobre animal van formular la deguda denúncia a l’associació protectora d’animals, que al seu torn va traslladar-la ràpidament als Mossos.

 Resultat: la representació del diumenge queda suspesa i el segon xai que havia de ser immolat –segurament parent del que va morir dissabte- és detingut pels cossos i forces de seguretat. Ràpidament, però, la funció que s’anul·la dins del Teatre és substituïda per la que s’improvisa al carrer, per part de les digníssimes autoritats locals. En primer lloc, la senyora Pineda, regidora de Cultura, s’atribueix la suspensió de l’obra, en prova de la sensibilitat del Govern progressista que regeix els destins de la ciutat (prou que ho patim, va i ens ho recorda!). Ràpidament el senyor Canet, que casualment també passava per allà, també es veu en la necessitat de puntualitzar que ha estat el seu zel el qui ha aixecat l’alarma sobre aquell tràgic espectacle. Tot amenitzat per periodistes locals i televisius.

 Valoració: de vegades penso que tots plegats ens hem begut l’enteniment. Personalment mai no assistiria a una representació que per a inquietar-me intel·lectualment o emocional, es cregui en la necessitat d’haver de jugar amb els budells d’un animal. A mi no em calen aquest tipus d’estímuls per comprendre la transcendència i compromís d’un bon text. No és menys cert però que a moltes ciutats aquesta obra s’ha fet i.. no ha passat res. A molts punts del país ha primat el dret a la llibertat creativa per damunt del dret a la vida del xai. Finalment, i això és el que més em corprèn, contrasta la capacitat de mobilitzar mossos, polítics i periodistes que desperta la mort d’un be.. amb la flàccida reacció que tenim quan contemplem persones que dormen en un caixer automàtic, senyores grans que viuen soles, o immigrants que moren intentant creuar el mar. Són els estralls de la Internacional progressista papanata, que ha legislat a tort i a dret qüestions de sentit comú i que continua sense resoldre  els més comuns dels reptes.

Figueres, ciutat espectacular

A l’època franquista la ciutat va projectar-se com a cultural i gastronòmica. Als anys vuitantes i norantes, els governs Lorca i Armangué van parlar de Figueres ciutat genial, en clara referència a Dalí i al seu univers creatiu. Penso que el repte que caldrà assolir en els propers anys és el de demostrar que a Figueres, més enllà de Dalí hi ha vida! Ens cal posar en valor tots els actius culturals, patrimonials, gastronòmics, botànics… que té la ciutat i demostrar al món (especialment al milió de persones que cada any es disposen a venir) que Figueres no es pot visitar/conèixer amb un dia. Hem de trencar amb les estadístiques que confirmen, any rera any que els turistes que ens visiten gairebé mai pernocten a la ciutat i, pitjor encara, que confessen sempre que és la primera vegada que trepitgen els nostres carrers i places. D’aquí iniciatives com la que hem presentat a Brusel·les aquesta setmana, davant dels mitjans de comunicació i de les autoritats del consorci del Castell de Sant Ferran i que pretenen convertir la fortalesa en una ciutat del cavall, amb una àmplia oferta formativa, comercial, firal, esportiva, cultural i, especialment, lúdica. De moment, les reaccions han estat positives. Confio que més enllà de posicionaments de vol gallinaci, passades les eleccions sabrem fer d’aquest projecte un repte de ciutat per deixar d’una vegada enrere el passat i fer de Figueres… una ciutat cultural, gastronòmica, genial i.. ara espectacular!

De manaia a Castelló d’Empúries

Divendres passat vaig tenir l’ocasió de participar com a soldat romà al Via Crucis organitzat per segona vegada per l’associació Pa Senyat i l’Ajuntament de Castelló d’Empúries. Encara que en rebre la invitació vaig quedar un xic asturat, com que sóc dels qui s’apunten a un bombardeig, no vaig dubtar a acceptar l’oferiment. L’experiència ha estat molt agradable. Vull aprofitar doncs per felicitar als organitzadors de la iniciativa i d’una manera molt especial al Bruno Pérez, el dinamitzador de tot l’esdeveniment i que, com Jesucrist,  és omnipresent en tots els moments i detalls de la representació. Salten a la vista els valors positius d’aquest tipus d’iniciatives: recuperació - o reinvenció, tan se val- de tradicions, estimulació del sentiment de pertinença al poble, eina de dinamització turística i promocional del municipi.. etcètera. Altra cosa seria, però, si entréssim en el debat de la correlació entre els fets representats i la vivència de la fe que impliquen o que sembla que haurien d’implicar. Tinc la impressió que en aquest punt el divorci és total o si més no molt pronunciat. En alguns casos, simplement per falta de fe; en d’altres, i personalment això és el que més em dol, perquè em temo que el nivell cultural del país i la dictadura d’una mal entesa cultura laica han deixat els joves d’avui absolutament orfes de cultura cristiana, finalment imprescidible per a saber qui som, d’on venim. En aquest punt, no deixa de ser sorprenent que una basílica plena a vessar per contemplar la representació del Retaule, fos compatible amb què un marrec que tenia al meu costat, en veure el quadre del descens de la Creu, comentés a la seva mare: -mira, uno que va en pelotas!

Misèries…

Ahir dissabte, davant de la Torre Galatea, vaig presentar els 20 candidats que m’acompanyaran a la candidatura per a l’alcaldia de les properes eleccions municipals. He plantejat una candidatura sense prejudicis: amb homes i dones, però sense estar atent a quotes; amb joves i grans però sense obsessionar-me amb les edats d’uns i altres, amb persones amb formació universitària i d’altres sense estudis superiors, amb gent de tots els barris, però sense patir per assegurar que tots hi fossin. Des de diversos blocs sembla ser que es critica que hagi decidit incorporar un jubilat a la meva candidatura, especialment tractant-se d’un candidat amb totes les opcions per a ser elegit. Es veu que si l’hagués posat en un lloc “de recolzament” seria correcte (sic) però que haver decidit confiar en ell, a totes, és un error. En un món farcit de discriminacions positives i amb un 25% de la població amb més de 65 anys, sembla que ara haurem d’imposar la dictadura de la joventut i de tot el que aquesta (superficialment) representa per sobre de la resta de mortals.

Que ningú no s’enganyi, la crida política a impulsar un canvi a Figueres és coherent amb el desig de cares noves, d’aire fresc, d’idees ambicioses i noves… però no amb reproduir clixés basats en prejudicis estètics! Penso honestament que l’actual alcalde, després d’estar 24 anys a l’ajuntament, ja ha tingut el seu moment. D’aquí però a començar una persecució contra la gent que no tingui un tres al davant hi ha un pas… no? Misèries preelectorals.

www.santivila.cat/wp-content/uploads/File/Llista eleccions Municipals 2007(2).doc