Arxiu de la categoria 'General'


Tornar als valors fundacionals

dissabte, 15 febrer 2014

Ara que sembla que l’economia es decideix a donar-nos raons per a l’esperança, el descrèdit de les institucions tradicionals s’agreuja i ens retorna a l’ensopiment. Així, la mateixa setmana que l’ONU acusa severament l’Església catòlica d’haver anteposat la defensa de la seva reputació a protegir les víctimes de pederàstia, el COI tolera sense rubor l’homofòbia de les autoritats russes a qui ha assignat l’organització dels jocs de Sotxi, malgrat el seu nul esperit olímpic. En clau local, mentre els partits convencionals tenim fugues torrencials de suport electoral -absolutament noquejats per la percepció ciutadana que ens veu com a incapaços de ser inflexibles amb la corrupció o d’abordar els seus problemes reals-, nous partits populistes incrementen els seus adeptes a costa de la demonització dels immigrants o dels pobres en general. En aquest sentit, el panorama polític davant les properes eleccions europees a França, a Anglaterra, a Itàlia, a Espanya.. és esfereïdor.

Davant aquesta realitat, la resposta ciutadana només pot venir d’un retorn a la radicalitat dels principis fundacionals que expliquen que al llarg de la història -segurament malgrat i no gràcies els seus representants institucionals-, milions de ciutadans hagin seguit practicant el cristianisme; que malgrat les incoherències i polititzacions, ciutadans d’arreu del planeta hagin continuat seguint amb entusiasme les celebracions olímpiques o que, malgrat els abusos i degeneracions, milers de persones hagin continuat militant ingènuament en partits convencionals.  Tornar als valors fundacionals d’aquestes velles institucions i instruments, convençuts de la seva utilitat per al progrés i la felicitat ciutadanes.

Que ningú s’equivoqui. La major part de la ciutadania és plenament conscient que el cel a la terra no existeix i que, en conseqüència, la imperfecció de la condició humana, la capacitat de fer alhora el bé i el mal, ens són consubstancials. El que ens enfonsa fins a la depressió, per desoladora, és la constatació que els qui haurien de liderar amb autoritat moral el combat contra la corrupció, quan ensopega un dels seus, en comptes de ser-hi implacables, li renten la cara! El que fa temptadora la renúncia és comprovar que quan augmenten les dificultats, els qui haurien de mostrar-se com a referents i veritables autoritats morals, en comptes d’exhibir noblesa d’esperit i filantropia, busquen bocs expiatoris i receptaris populistes.  En definitiva, davant les apropiacions indegudes i les adulteracions, ni immobilisme ni revolució: radicalitat cívica i compromís personal amb els valors fundacionals que un dia van donar sentit a les institucions que ens han dut on som: al millor dels móns possibles, d’ençà que Déu ens va fer fora de l’Eden.

 


Vidents

divendres, 12 juliol 2013

Puntuals com les pluges a la primavera, amb la crisi retornen els vidents que , com l’Eudald Carbonell auguren “que el capitalisme està acabat, que anem al col·lapse”. Confonent desitjos amb realitat, aquests profetes de la fi dels temps, normalment instal·lats en alguna confortable i burgesa torre d’ivori acadèmica o institucional, menystenen una de les característiques més grans i valuoses del capitalisme i de la democràcia de base liberal  (que és el sistema on millor germina el capitalisme): la seva inesgotable capacitat d’adaptació. Josep Fontana va explicar fa uns anys, el ridícul que van fer els marxistes de l’època quan van veure en l’apagada elèctrica de Nova York de l’any 1977 l’indici definitiu del “col·lapse del sistema”. No és molt diferent del pronòstic que van fer des de la rive gauche els intel·lectuals parisencs dels anys trenta o del que havien fet a les portes dels segle XX els atabalats i sovint depressius seguidors de les tesis decadentistes d’Oswald Spengler, decidits a certificar la decadència i mort d’Occident, culpable d’haver esquarterat en dos l’home moral i l’home econòmic. El exemples, que podrien continuar fins als orígens dels temps, em temo que sovint acostumen a certificar, a més, que molts d’aquests sinistres visionaris acaben defensant i justificant l’adveniment de règims no especialment filodemocràtics i ni tan sols filantròpics, en nom d’una nova utopia magnífica que ha de fer possible, aquesta vegada sí, el cel a la terra. En aquest punt, per a decepció dels seguidors d’aquest tipus de literatura, s’ha de reconèixer que els nostres coetanis són menys creatius que els seus predecessors utopistes, perquè tan marcada com la seva crítica i àcida diagnosi dels mals que ens turmenten ho és la seva incapacitat per posar sobre la taula alternatives.  Afortunadament, però, tan toçuts com els pessimistes, ho són la determinació i l’esperit dels emprenedors que enmig del desencís continuen creient en en les pròpies forces i en les de la societat i que, rebent premis FAD d’arquitectura amb projectes de noves escoles; reurbanitzant i fent més accessibles les platges; exportant vi a la Xina, cotxes al Magreb o descobrint la vacuna de la sida i lluitant contra les causes de l’envelliment ens renoven diàriament els motius per a l’esperança. El capitalisme, com la nostra vella democràcia, necessiten canvis i reformes i les farem! Així ha de ser i així serà amb el concurs de tots! I tal dia farà un any!


El repte de la modernització ens espera

dimecres, 29 maig 2013

Aquest dissabte vaig tenir ocasió de visitar la casa Bofarull, de Josep Maria Jujol, als Pallaresos. De la mà d’arquitectes com Jujol, com el seu mestre Gaudí, de pintors com Dalí, Tàpies o Sert, de polítics com Francesc Cambó, Jordi Pujol o Pasqual Maragall, de metges com Josep Trueta o els germans Trias i Pujol o els Barraquer, la història recent ens recorda que en la mesura que els catalans hem fet del nostre projecte col·lectiu un repte per a guanyar el desafiament de la modernitat, hem aconseguit brillar amb llum pròpia i ser reconeguts en el concert de les nacions.

Els catalans i especialment els catalanistes, quan hem estat modernitzadors, regeneracionistes i compromesos socialment hem esdevingut imparables, individualment i social.  Milers de ciutadans que ens han precedit han somiat i treballat per un país modern i excel·lent. Gairebé sempre, és cert, aquest projecte d’excel·lència i modernització l’hem imaginat en el marc dels pobles d’Espanya i fent del diàleg i el respecte a la diversitat els nostres principals estandarts. Més enllà de fatxenderies com l’extensió de la xarxa d’alta velocitat, com el rosari d’aeroports sense avions o d’autovies sense cotxes, existeix però avui una agenda de modernització a Espanya? Qui la lidera? Amb quins desafiaments? Els oferiments de diàleg i les mostres de complicitat recents en què s”han traduït?

Més enllà dels greuges objectius i la desoladora incomprensió que l’estat infringeix als catalans, el motiu principal per exercir el dret a decidir i fer-lo en la direcció secessionista és el dret legítim i irrenunciable a poder rependre el camí del progrés i la modernització, un recorregut que salta a la vista que de la mà de l’estat espanyol esdevé difícilment imaginable, per no dir impossible. Els homes i les dones excel·lents que ens han precedit ens insten a seguir les seves passes, a ser honestos i confiar en la nostra pròpia capacitat de construir un país millor. Si els espanyols prefereixen viure embardissats en l’especulació, el clientelisme i l’ètica de la picaresca per ells faran! No tenim perquè ser-ne còmplices ni corresponsables. Els nous desafiaments dels segle XXI ens esperen!


Raons per a l’esperança

divendres, 22 febrer 2013

Setmana intensa a l’entorn del corredor mediterrani. Per fi, totes les administracions semblen decidides a deixar enrere la decimonònica planificació d’infraestructures amb criteris estrictament polítics i passar a prioritzar aquelles inversions amb una clara rendibilitat social i econòmica.

El corredor natural entre la península i la resta d’Europa intuït des dels temps dels romans a través de la via Augusta, augurat com a estratègic pel Banc Mundial ja en els anys seixanta, per fi compta amb sòlids aliats, entre la societat civil i els agents governamentals, fins i tot espanyols. Si convenim que el nostre món és el món, si estem decidits a vertebrar l’arc mediterrani com a una de les megaregions més pròsperes i obertes del planeta, planificar carreteres i trens amb vells criteris nacionalistes fa riure. En una setmana amb intensa activitat en favor del corredor, amb reunions amb les principals empreses que hi operen, amb la creació de l’Observatori del Corredor Mediterrani –des del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya– i l’anunci i la licitació de noves obres al Port de Bcn, entre Vandellós i Tarragona per part del Ministeri, avui a Peníscola, l’Institut Ignasi Villalonga (www.iivee.org) s’ha posat en mans d’Antoni Serra Ramoneda.

A més, regal inesperat, he conegut personalment Isabel Bonig, consellera d’Obres Públiques del govern valencià, una dona forta i amb valors, decidida a regenerar la política, també des del PP. Tot plegat, raons per a l’esperança! Veurem.

 

Amb Isabel Bonig a les jornades de Peníscola.

 


DECLARACIÓ DE BÉNS

dijous, 21 febrer 2013

Exigència dels nostres temps moderns, avui us presento els meus ingressos i patrimoni, en un gest de transparència (o de pornografia). Tot depèn de la cultura política que s’ho mira.

 

  • Habitatge en propietat a Figueres adquirit  el 2006  amb un  valor cadastral  de 29.004 €

 

  • Vehicle BMW sèrie 1 adquirit 2006

 

  • Habitatge en propietat a Figueres adquirit el  2010 amb un  valor cadastral  de 69.787  €

 

  • Pàrking en propietat a Figueres adquirit el  2010 amb un valor cadastral de 6.300 €

 

  • Retribució anual bruta de conseller 108.576,84 € ( amb 2 pagues extraordinàries)

 

  • Import en comptes corrents per valor de  9.513 €

 

  • Plans de pensions i d’estalvi per valor de 34.604 €

 

 


L’elecció de nous generals i el discurs de Xenofont

diumenge, 6 gener 2013

A propòsit de la meva sortida com a alcalde de Figueres i de la meva incorporació al Govern de la Generalitat que presideix l’Artur Mas, un alt funcionari municipal em regala un fragment de “Els deu mil” de Xenofont, on aquell vell atenenc convencé als grecs abatuts per la guerra i les injustícies, que els temps dels pactes amb el Rei s’havien acabat, que el descoratjament havia de quedar enrere i que, mortals com som calia procurar viure “bellament”, que vol dir servint els ideals més nobles, única recepta, a més, per arribar a vells i ser realment feliços. M’agrada..


Nadal

dimarts , 25 desembre 2012

I què és Nadal sinó el dia en què, per unes hores, els xais s’imposen sobre els llops o, millor encara,  com anunciava Isaïes, el moment en què el llop conviu amb l’anyell, la pantera jau amb el cabrit, el vedell i el lleó mengen junts!
Arracerat a casa, amb la taula perfectament parada des del matí, esperant els convidats, rememoro commogut, els darrers sis anys de la meva vida, al servei de la gent de Figueres, que tant m’ha donat i als qui he procurat correspondre.
Com cada any, avui he visitat l’Hospital, el sòciosanitari, l’Asil Vilallonga i el menjador social, refugi dels pobres de solemnitat, als qui he saludat fraternalment, jo, que també sóc un pobre de Jahvé. Què és el Nadal, pensava mentre els mirava? El dia, en què els xais conviuen amb els llops! Bones festes!


Dret a decidir i gir cap a l’esquerra!

divendres, 30 novembre 2012

En un país qualsevol, en unes circumstàncies com les actuals, immersos en una recessió que incansablement segueix destruint ocupació i sotmesos a unes polítiques d’austeritat que continuen deprimint el consum, els governs inevitablement es desgasten i cauen. En el darrer bienni ha passat a Espanya, a França, a Grècia, a Itàlia.. i podia haver passat també a Catalunya. Però no ha passat!.

Malgrat que Catalunya viu tenallada entre l’ortodòxia de l’austeritat que imposa el Banc Central Europeu i l’asfíxia premeditada i sistemàtica dels governs espanyols -que puntualment espolien fiscalment el país i el marginen en l’aprovació i execució dels respectius pressupostos-, el Govern que presideix l’Artur Mas ha guanyat novament les eleccions, obtenint més d’1.100.000 sufragis, més del doble que ERC, el segon partit amb nombre d’escons i aconseguint més vots que la suma de les dues formacions unionistes, PP i PSC.  Aquests resultats incontestables a Catalunya, encara ho són més si analitzem les dades a nivell estrictament gironí, on el suport a CiU és superior a la suma dels vots obtinguts per ERC, PSC, PP i ICV junts.  I malgrat aquest fet irrefutable, la realitat és que a l’espai convergent segur, i a bona part de l’espai sobiranista probablement, el resultat de les eleccions deixa un marcat sabor agredolç, que no és fàcil d’interpretar, digerir i reconvertir en energia renovada.

Més enllà del compromís inequívoc amb l’agenda per exercir el dret a l’autodeterminació en aquesta legislatura, és evident que el nou Govern que es constitueixi haurà de procurar urgentment garantir un marc d’estabilitat i confiança que permeti reobrir l’accés als mercats financers i reforçar les inversions estrangeres a Catalunya. Tan important com això, però, ho és afrontar amb determinació les mesures necessàries per evitar la fallida de l’estat del benestar i, per si això fos poc, concentrar-se en evitar la fractura social que es deriva de l’increment de l’atur, del final de les prestacions de protecció a moltes famílies i del risc de pèrdua de l’habitatge de desenes de milers de ciutadans.  Els posicionaments partidistes de les primeres hores postelectorals no semblen coincidir amb aquesta agenda urgent de prioritats. Ben poc edificant. I ben poc patriota. Sóc dels que pensen que no són temps per al tacticisme sinó que, ben al contrari, com va saber fer Alemanya, ara és l’hora dels grans acords, dels grans pactes per impulsar reformes, per assumir ajustos i, també, per aconseguir que Catalunya es doti d’estructures pròpies d’estat. I a Catalunya, els grans acords han d’arribar de la mà de les tres grans forces nacionals, CiU, ERC i PSC.  La ciutadania ha negat al President Mas la gran majoria que reclamava, és cert. Com ho és, però, que qualsevol persona sensata sap que difícilment sortirem de la crisi amb un govern feble i inestable. I sense reprendre el  camí del creixement i de la creació d’ocupació parlar del dret a l’autodeterminació o pronosticar el final del capitalisme és com trobar-te a la porta de casa algú que té gana i que et demana ajut i respondre-li que la culpa és del Banc Mundial, dels Estats Units o de la pèrfida globalització!

En la campanya que queda enrere molts hem parlat del final d’una època de decadència econòmica i moral, de l’inici d’un veritable moment fundacional i regeneracionista basat en el somni que podem construir, tots junts, un estat modern i social i liberal del qual ens en puguem sentir orgullosos. Sabíem i continuem pensant que resistir un present tan ple de dificultats només és plausible si confiem en la possibilitat d’un futur millor. Aconseguir-ho té a veure amb saber fixar objectius ambiciosos a mig termini, amb no desanimar-se a la primera de canvi, però també,  pensant a curt, amb una actitud generosa alliberada de tacticismes polítics de vol gallinaci, ara que ens apreten les urgències de la nostra gent més feble, que ens reclama que actuem, que governem bé.. i ja!

Les eleccions han servit per retratar amb precisió els punts forts i les dificultats que tenim al davant d’aquest procés. Malgrat les campanyes difamatòries i de la por, malgrat les dificultats de moltes empreses i el patiment de milers de famílies, malgrat les retallades a funcionaris i la indignació justificada, la ciutadania ha donat la cara, cívicament i responsablement i ha votat amb claredat més sobiranisme i més esquerra. Amb el concurs de republicans o no, mentre els socialistes busquen el seu lloc al món, el nou Govern del President Mas ha de fer-se seu aquest mandat de la ciutadania i prendre’l com a nou full de ruta.  Un figuerenc, patriota i socialista desenganyat com va ser Josep Pallach va escriure fa quaranta anys un consell ben oportú per als nostres dies:  “No et descoratgis mai i que res no et descoratgi. L’home es fa en un etern recomençar.  És el mite de Sísif, si vols, però és la seva dignitat.”  Ni deprimits ni arrauxats, és l’hora de respondre, infatigables, a la voluntat d’un poble, expressada a les urnes, que vol al seu govern més a prop i més lliure!


“Els resultats han demostrat que els gironins mengem a part i sabem què volem”

dijous, 29 novembre 2012

Amb nou diputats, CiU repeteix resultat respecte del 2010, i no compleix la previsió d’augmentar la representació. Fins a quin grau és una decepció? A Girona hem aconseguit una victòria agredolça, perquè ha sigut un magnífic resultat tenint en compte el context en què s’han fet les eleccions: una vaga general amb manifestació, les restriccions pressupostàries, els atacs que hem rebut… Els nou diputats són bons, però sap greu no haver contribuït més al projecte. Però també eren unes eleccions plebiscitàries en què ens presentàvem amb la necessitat d’aconseguir un govern fort, i la ciutadania ha escollit un escenari més fragmentat que ens dóna més fragilitat.

Què va fallar en les previsions?
La campanya ha estat molt dura, i l’Estat ha jugat fort les seves cartes. Han calat els arguments de la por i la difamació, en un context d’un atur molt elevat que afecta també, i en bona mesura, un espai sociològic de base més espanyola.
Com s’ha de governar ara la nova situació?
Hem d’apel·lar al patriotisme i la generositat, perquè ha quedat clar que la gent ha demanat que es faci el procés cap al referèndum i l’estat propi, però alhora vol que hi hagi un lideratge més coral. El dret a decidir ha de ser compatible amb la gestió del dia a dia, en una situació en què s’ha de navegar amb el vent de cara. Confio que ERC, que ha sortit reforçada de les eleccions amb tot mereixement, ens vulgui ajudar.
Fora d’ERC, us plantegeu altres alternatives?
Ja es veurà, però és impensable un acord amb partits que no estan pel dret a decidir. En tot cas, s’ha de fer el possible per l’acord amb ERC.
El resultat és un toc d’atenció per les retallades?
Sí que ho és, però és que el marge de sobirania del que disposem és el que és. En tot cas, la sortida de la crisi i la consulta són dues cares de la mateixa moneda. Ara serà la legislatura de la consulta, però alhora l’energia també ha d’anar encaminada a crear riquesa i ocupació.
Es pot frenar el procés cap al dret a decidir i l’estat propi?
La imatge que hem donat a la comunitat internacional és de més feblesa que fa un mes, i ara això s’ha de contrarestar amb altres arguments, com el fet que el primer partit de l’oposició és partidari de la independència. Però cal un lideratge clar perquè l’Estat ja ha demostrat que va fort. Pel que fa a les comarques gironines, s’ha demostrat que mengem a part perquès’ha vist que aquí ja sabem què volem ser quan siguem grans.
Aquests resultats s’han de traslladar també en la formació del nou govern?
Jo repeteixo que sóc molt feliç com a alcalde de Figueres, i que el president em té a la seva disposició pel que consideri convenient.
27/11/12 02:00 – elpuntavui- figueres – Oriol Mas.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/597757-lescenari-que-hi-ha-ens-dona-mes-fragilitat.html

 

 


Dietari per la llibertat: les frases

dijous, 22 novembre 2012

En el següent recull hi trobareu les màximes que durant aquesta campanya he anat piulant a les xarxes facebook i twitter. També, en alguns casos, hi ha el link de la notícia per si voleu aprofundir-hi un xic més. En tot cas, aquest dia de reflexió serveix per pensar pel futur de la nostra mil·lenària nació. Fem-ho possible

1. Amb el contenciós contra Girona i Figueres pels trens de l’onze de setembre, el PP es treu la careta: ni rastre de respecte a les idees dels qui no pensen com ells! No afluixarem!

2. President: fas que volguem ser un país millor! Fas que volguem ser millors persones! No fallarem

3. La mort d’en Jordi Comas commociona I commou a tot el país! Va ser un empresari compromès les 24h del dia amb els gironins I amb el futur de Catalunya!

4. Ni ens atraparà la depressió de la bronca ni la temeritat dels qui voldrien tirar pel dret!

5. De grat o per força, el catalanisme hem sortit del confort de l’ambigüitat. Ens cal decidir si ens assimilem resignadament a Espanya o si juguem fort per l’estat propi! Jo ho tinc claríssim! http://comunitat.emporda.info/entrevista-chat/4426/eleccions/xat-amb-santi-vila-ciu/entrevista.html

6. Que es deixin d’històries! Tota una època s’ha acabat! Anem a situar Catalunya entre els millors estats del món!

7. A deu dies de les eleccions més importants dels darrers tres cents anys! Som una comunitat prou rica i emprenedora com per no haver de renunciar a un estat millor, socialment just i nacionalment lliure!

8. Aquesta és una vaga legítima i compresible, com ho és que milers de ciutadans prefereixin seguir treballant per no empitjorar encara més les coses!

9. “..doneu-nos la tramuntana justa, que ens aixugui l’herba i no ens espolsi el blat!”  Fages de Climent

10.  Avui al Castell de Montsoriu, reflexions d’un moment fundacional per Catalunya: estat propi, cultura i patrimoni. Som una nació amb història i caràcter.
11.  Tota una època s’ha acabat. El futur.. és ara! Volem l’Estat propi, no contra ningú sinó per un país millor i lliure http://bit.ly/S9lOTv

12.  Un estat propi ens donarà llibertat per desenvolupar els nostres ports amb tranquil·litat. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/591966-ciu-denuncia-que-lestat-abandona-el-port-de-palamos.html

13.  La cultura és un espai de cohesió social i creixement. http://www.vilaweb.cat/noticia/4053244/20121106/manifest-progressistes-favor-president-mas.html

14. Una Catalunya amb estat propi potser la porta definitiva del mediterrani al món. http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2012/11/22/vila-diu-que-catalunya-propi-pot-porta-mediterrania-al-mon/592025.html

15.  Ser referent en polítiques progressistes només té un camí possible. http://catalunyaestatprogres.wordpress.com/author/catalunyaestatprogres/

16. “Manifest per l’Estat propi, la cohesió i el progrés social”. L’auditori del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) ha acollit avui l’acte per donar a conèixer el “Manifest per l’Estat propi, la cohesió i el progrés social”, que han firmat més de 150 intel·lectuals i empresaris de diverses ideologies d’arreu de Catalunya. Entre les persones que han signat el document destaquen noms com els de Xavier Rubert de Ventós, Ferran Mascarell, Vicenç Altaió, Clara Ponsatí, Esther Sánchez, Carles Hac Mor, Fèlix Martí, Àlex Susanna, Jaume Sobrequés, Juste de Nin, Laura Borràs, Xavier Bru de Sala, Vicenç Villatoro, Pau Garcia-Milà, David Castillo i Ferran Requejo, així com els gironins Esther Casademont, Ramon Sargatal, Francesc Aleu i Ricard Planas, entre altres.

Un Estat propi ens permetrà ser un referent en polítiques progressistes. En uns moments tan excepcionals com els d’ara, és imprescindible una majoria suficient a les urnes per fer aquesta aposta definitiva.

Treballar per un Estat propi que sigui una eina eficaç per a garantir els fonaments de l’Estat social del benestar, la voluntat de justícia social del poble i la qualitat de vida de tots els ciutadans que hi viuen.

Ha de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, la presència de la cultura catalana en un món globalitzat i la voluntat d’innovació imprescindible per afrontar amb garanties el nostre futur com a comunitat.

Un Estat propi que es comprometi amb la cultura humanística, científica i artística, i amb l’educació com el veritable fonament bàsic de la identitat i del progrés del poble.

17. ” Tot és possible, tot està per fer”. Miquel Martí i Pol.

18.  Som una nació mil.lenària, decidits a aconseguir la llibertat plena. Els gironins serem claus. Comença la campanya.

19.  La riquesa que generem no es retorna en infraestructures. http://www.lavanguardia.com/local/girona/20121122/54355737601/vila-diu-que-ciu-ha-acreditat-el-compromis-amb-l-aeroport-de-girona-amb-el-projecte-del-baixador-del.html

20.  Vull que l’Estat propi sigui una esperança per als sectors més innovadors i progressistes. Populars i socialistes continuen analitzant la realitat amb ulleres del segle XX!

21.  Ho tenim clar! Apostem pel futur.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/591070-ciu-vol-demostrar-que-la-diada-no-va-ser-una-deria-puntual.html

22.  Les pensions estan assegurades en un estat propi català.

23. Cal fer entendre a Barcelona que més enllà d’aquesta magnífica ciutat hi ha vida intel·ligent. http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/eleccions-2012/santi-politic-que-llegeix-aixo-gaire-habitual-2253812

24. “Ens alçem els dos en encesa espera, el poble i jo”. Salvador Espriu