De què parlen quan es diuen liberals?

Més enllà de les notícies aparegudes als mitjans, aquesta setmana he tingut la desagradable oportunitat de presenciar, a peu de passadís parlamentari tensos retrets entre Montserrat Nebrera i alguns dirigents del PP pel seu “gravíssim” acte  d’indisciplina -promoure un sopar amb persones d’ordre molt divers  sense permís del partit. Per més que em resisteixo sempre que puc a posicionar-me sobre actuacions del PP (ja prou que d’altres ho exploten per amagar les pròpies vergonyes), en aquesta ocasió crec que és absolutament necessari sortir en defensa de la llibertat i la veritable democràcia i desemmascarar, per inadmissible, la tirania de determinades estructures de partit. No em sé imaginar militar en un partit al qual hagués de demanar permís per promoure un sopar, un acte.. o el que a mi em sembli més oportú. Perquè certament, estem en una democràcia representativa, els electes de la qual són escollits a través de candidatures de partit. Que ningú no s’oblidi mai, però, que almenys per a qui escriu, un cop tens l’acta de regidor, de diputat o del que sigui, et deus únicament i exclussiva a la pròpia consciència i al teu compromís electoral. Els partits són només instruments per a transformar la realitat i mai, per tant, no poden esdevenir fins per si mateixos. L’incident és greu però encara ho és més que el protagonitzin persones que teòricament s’autorepresenten com a liberals. Pensava que això de la maquinària implacable dels partits només afectava als antics espais comunistes. Segurament, però, de personatges grotescos i d’actituds mesquines.. n’hi ha a totes les cases.