Convergència i Unió: un valor segur
El PSC/PSOE ha guanyat amb rotunditat les eleccions a Espanya. A Catalunya, a més, ha aconseguit el millor resultat de la seva història. I malgrat això, la candidatura de Zapatero es queda a set escons de la majoria absoluta. Contrapronòstic, Convergència i Unió millora resultats i tindrà l’oportunitat novament, d’influir decisivament la política del Govern espanyol. Finalment, ERC i Iniciativa s’enfonsen i retornen a la marginalitat de l’hemicicle.
Davant aquest escenari, penso que val la pena plantejar algunes reflexions: en primer lloc l’adhesió massiva de la ciutadania catalana al projecte dels socialistes, malgrat tots els malgrats que es vulguin. Segonament, pensant especialment en l’enfonsada d’ERC per contrast amb el bon resultat convergent, crec que arriba l’hora de superar l’esquema esquerres-dretes plantejat per Carod i tornar a l’eix nacional Catalunya-Espanya. No fer-ho, com confirmen aquests resultats, espanyolitza la política catalana i fa del mapa peninsular un tapís bicolor molt poc o gens sensible als matisos.
Pensant en la governabilitat d’Espanya, la gent de Catalunya novament ha renovat la confiança en CiU com a partit moderador, representant de les sensibilitats perifèriques. Un èxit però una gran responsabilitat. Al marge del que es plantegi durant les properes setmanes i dels interessos partidistes i personals, l’opinió d’un alcalde que durant els propers mesos haurà de negociar amb Fomento la concreció de la nova estació ferroviària; que ha hagut de dur el Ministeri als tribunals pel traçat de la A-26, que viu en una comarca a on s’hi projecta la MAT i un gaseoducte.. és que si s’està en política és per assumir riscos i posar per davant de qualsevol altra consideració el servei a la comunitat. La ciutadania s’ha expressat i ha confirmat CiU com a un valor segur: és l’hora de retornar aquesta confiança influint o participant decisivament en el Govern de l’Estat per al bé de catalans i d’espanyols.
10 Març, 2008 a les 14:06
Hola Santi, acostumo a llegir el teu bloc habitualment però tot i que molts cops puc estar o no d´acord amb el que dius, mai m´ha agradat de comentar els articles, però avui no me n´he pogut estar.
De veritat que estic molt sorprès del que dius:”…la gent de Catalunya novament ha renovat la confiança en CiU com a partit moderador, representant de les sensibilitats perifèriques”.
Entenc que el que es desprèn de les teves paraules és que tots els que no voten PSC o PP a Catalunya votem d´altres partits per a què simplement moderin l´acció de govern del partit majoritari. Potser sí que a la pràctica és el que passa, però d´aquí a què la motivació per anar a votar sigui aquesta…Després ens lamentem del bipartidisme PP-PSOE. Si volem trencar la tendència al bipartidisme hauriem de començar per canviar el discurs, i sobretot tú Santi, que “representes la nova fornada de polítics amb noves idees”(a vegades sí que ho sembla, però en aquest cas, més del mateix). De totes maneres, felicitats pels resultats. D´altres no podem estar tant contents.
11 Març, 2008 a les 18:47
He fet un exercici de politica ficcio, he aplicat els vots per les estatals a Figueres com si fossin les municipals, el resultat seria aquest:
PSC 9
CiU 5
PP 4
ERC 3
… curios
13 Març, 2008 a les 19:38
Santi,
Des d’un punt de vista de país i no estrictament partidista ja fa temps que penso que cal enfortir lligams i ponts de diàleg entre els partits nacionalistes catalans.
En aquest sentit penso que no ens hem adonat que la societat civil, amb bon criteri segons la meva opinió, ens reclama que siguem capaços d’establir i donar forma a un pacte de mínims, un mínim comú denominador que doni forma a aquesta mena de moviment catalanista transversal visualitzat a partir de la manifestació pel dret a decidir.
Tinc la sensació que des de CiU hi ha una nova generació que representa un relleu generacional i que ho veuria amb bons ulls, però que des d’ERC encara escouen les antigues ferides d’antics pactes. També s’evidencia una manca d’afinitat entre els dirigents d’ambdós partits que ho fan francament difícil.
Més enllà de la barrera que poden suposar els eixos esquerra-dreta i Catalunya-Espanya, fa temps que no hi ha manera de consolidar un bloc nacionalista solvent i, el més important de tot, creïble a ulls de la gent, capaç de consensuar un contingut de mínims que senti les bases del sentir catalanista en temes tan varis com les infraestructures -rodalies o la gestió de l’aeroport-, el model de finançament -cafè per a tothom o concert econòmic?-, com afrontar l’escassedat d’aigua -cal portar o no aigua d’un altre lloc?, un gran pacte educatiu -aposta per un sistema educatiu públic basat en la qualitat o lloc per l’ensenyament concertat?-, el blindatge de la immersió lingüística -el català com a llengua vehicular a les escoles o permetre-hi el bilingüisme?-, etc. En definitiva, un gran pacte de país a partir del qual treballar i per sota del qual plantar-se.
Aquest gran pacte no s’hauria de limitar a ERC i a CiU, però em dóna la sensació que el PSC ara no tindrà cap pressa, tot i que sí que ho veig extensible a IC-V si ho plantegem sense dogmatismes.
Per altra banda, estic en part d’acord amb tú pel que fa a l’espanyolització de la política catalana. Ara bé, no crec que aquest fet es produeixi per situar al davant l’eix esquerra-dreta abans que l’eix Catalunya-Espanya. Té a veure amb el fet que des de Madrid no es vol que els nacionalismes (ells en diuen perifèrics -una altra forma pejorativa de dir que no participem de la centralitat polítca, ves- tinguin el pes específic que han tingut en l’última legislatura.
I en aquesta tessitura hi estan a favor tant des del PSOE com des del PP. És a dir no els fa massa gràcia la representativitat que tenim. Com limitar-la? Ja es veurà, però crec que hi haurà un gran pacte d’estat per canviar les regles del joc i augmentar els percentatges, cosa que perjudicarà a aquelles comunitats autònomes amb un vertader pluralimse polític: Catalunya, País Basc i Galícia, sobretot.
En fi, temps al temps…
29 Març, 2008 a les 11:10
Quant del 4at Cinturó en diuen Ronda del Vallès, per cert s’està executant tot i que hi ha consellers que tenen la “paxorra” de dir que no es farà mai.
Quant als tant criticats barracons, repasseu hemeroteques, ara se’ls anomena mòduls educacionals prefabricats, i curiosament el seu nombre a augmentat espectacularment.
Quant es titlla de terroristes a aquells que amb una majoria parlamentària, llum i taquígrafs (equivocats o no) apostaven pel transvasament de l’Ebre , o uns altres pel transvasament del Roine; i després s’assalta silenciosament la propietat d’un ciutadà per tal de fer una “Captació d’aigua del Segre” (per cert, principal afluent de l’Ebre a Catalunya) tot i que el Conseller de medi ambient va prometre en un plenari del parlament, i en un article en un diari que això era fals, i ai l’as!! A l’hora el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb mitges veritats ho acaba reconeixent.
Quant el president del teu país (per cert fa més de 40 anys que hi viu, i més de 30 que assumeix càrrecs de gran importància dins de l’administració catalana) en el plenari del parlament diu “tomar” quant vol dir prendre, o en l’enterrament del magnífic poeta Palau i Fabre, diu “Palau i Febrer”….., i no mencionarem, rodalies, TGV, Carmel, Aeroport del Prat, Conselleria de Interior, apagades, incendis a hospitals, finançament, estatut….. està passant quelcom, no??
Doncs no, perquè Catalunya no es res més que una comunitat autònoma, no som ni nació, ni país, ni res, perquè les institucions catalanes són de fireta i folklòriques, perquè Los Santos, ABC, Mundos i companyia tenen raó, o poder no??? Doncs sí, perquè els primers que actuen com si tot això fos cert, són els mateixos votants de certs partits nacionalistes, els quals estant acomplexats i no contemplen canviar el sentit del seu vot, ja que per ells són més importants els seus complexes, que el bé de la nació que ells diuen que existeix.