Entre Zapatero i Rajoy, amb marge per al reconeixement…
Més d’un m’ha sentit afirmar reiteradament que, mirat des de Catalunya res s’assembla tant a un ministre de Fomento del PP com una ministra de Fomento del PSOE. Igualment, malgrat els intents de marcar `teòriques grans distàncies, del debat d’ahir a la nit entre Zapatero i Rajoy no em sembla fàcil extreure’n massa diferències. Zapatero justficant polítiques pròpies amb l’aval de Bush i procurant mostrar-se disposat a demonitzar la regularització d’immigrants del darrer govern Aznar i Rajoy disposat a ser la veu del poble, molt preocupat pel preu del pollastre, dels ous i de les hipoteques. Posats a dificultar poder discernir qui és qui, Rajoy va assistir a l’acte amb corbata roja i Zapatero amb el blau teòricament propi de les dretes. Ni l’un ni l’altre -ni el moderador- van esmentar ni per accident que més enllà dels seus arguments, crítiques i insults hi ha altres alternatives polítiques, alguna d’elles segurament més determinant del que a priori podria semblar. Ni l’un ni l’altre van tenir cap segon per reconèixer el valor de la diversitat territorial, lingüística, nacional d’Espanya. Just al contrari, a propòsit del terrorisme o del model d’estat, lúnic que van tenir ocasió de fer va ser un foribund combat per apropiar-se de la consideració de millor patriota (sic).
En la llista dels encerts, admeto admirar l’honestedat i valentia dels dos candidats per haver acceptat un cara a cara, com a veritables -i únics- candidats a la presidència del govern. Ho admiro i ho envejo perquè salta a la vista que al nostre petit país un debat així és del tot impensable, segrestats com estem per les dictadures de les minories. O és que algú veu imaginable un debat a Catalunya entre l’Artur Mas i en Pepe Montilla? Com admiro i envejo també l’honorabilitat de Zapatero i Rajoy quan afirmen rotundament que sota cap circumstància estan disposats a formar govern si no són la llista més votada! I és que ens agradi o no, sembla que els líders de l’estat nació espanyol tenen molt clar que hi ha límits de credibilitat política que només es poden deixar traspassar en el marc de les autonomies, o el que és el mateix, en el marc on es juga a ser nació, que no vol dir ser-ho.
29 Febrer, 2008 a les 11:56
Sóc dels que s’empassen els debats electorals amb una certa passió. Sí que trobo a faltar més pluralitat en els debats, més opcions que les dues majoritàries. També trobo a faltar un debat més obert i sobre idees i projectes. Sembla evident que, després de la legislatura tensa que hem tingut, el primer debat electoral fos una mena de llista de greuges i retrets. Ara els ciutadans esperem un segon debat amb propostes assumibles i, sobre tot, que ens expliquin com s’aconseguiran. Encara trobo més a faltar un debat sobre a on volem anar i de quina manera, sobre com pensem complir amb Kyoto, què hem de fer sobre energies renovables, com aconseguirem no dependre tant del petroli, com aconseguirem una obra pública de qualitat al millor preu en un context de recessió en el món de la construcció, com pensem acabar amb la precarietat laboral, com farem un pla integral de gestió de residus, què pensem sobre el futur de les centrals nuclears, com reduïrem la despesa energètica, etc, etc. Tenim molts temes sobre la taula per embarcar-nos en discussions de baixa volada.