Confiança
“No els entenc aquests joves, però se’ls ha de deixar fer.” Així sembla ser que es va posicionar A. Torroja, aleshores degà de la Facultat de Dret, en conèixer el projecte d’edifici per a la seva Facultat que els proposava el despatx Giràldez, López Íñigo i Subias. Corria l’any 1957. Porcioles era alcalde de Barcelona. La dictadura del General Franco gaudia d’una salut de ferro. Per a Felipe Acedo Colunga, governador civil, l’edifici “es una canariera”. Un any més tard, el 1958, el nou edifici era reconegut amb el Premi FAD d’arquitectura. La dialèctica entre conservadors i innovadors tensiona sempre la vida dels homes i les dones i ho fa, al marge de la pròpia adscripció ideològica. Segurament, ho fa molt més que els pretesos determinismes de classe, de raça o que el joc dretes i esquerres que per a molts científics socials i polítics ho justifiquen tot. I és que des de sempre, en els afers de la república s’hi confronten els qui veuen en el futur una amenaça i els qui l’esperen com a font d’energia renovada. Penso que això passa en els afers de la cosa pública i.. en els de la privada.
4 Desembre, 2007 a les 14:23
Santi; et dono la meva opinió relacionada amb aquest tema, ja que el trobo un tema molt interessant; discuteix-m’ho sinó hi estàs d’acord… Per començar et demanaré per l’estat en el que es troba el tema que vaig llegir fa temps, sobre la incorporació a l’Ajuntament de Figueres d’un departament d’I+D… fa temps que no en sé res, i al seu moment ho vaig trobar una proposta molt atractiva, també innovadora en el món de les institucions i administracions.
Estic d’acord en que una de les divisions, particularment transcendents, que podem fer de la societat és entre conservadors i innovadors.
El concepte innovació, molt important en els temps que vivim, si l’englobem en el món de l’empresa no és més que la buscada ininterrompuda de monopolis temporals, productes amb valor afegit que ens distanciïn i diferenciïn de la competència.. “Renovar-se o morir” que deia aquell… Ara bé, la innovació és aplicable a moltes altres àrees o sectors que la pròpia empresa. Una entitat, empresa, institució,… que practiqui innovació sempre partirà amb avantatge respecte d’una altre que es mantingui immòbil amb unes idees i maneres de fer particulars, que li poden haver aportat èxit, però en un passat… S’ha de contemplar que el món evoluciona dia a dia.
Ara que, per definició, la innovació la porten a terme els qui en tenen més necessitat. Està demostrat que al llarg de la història l’han dut a terme els pobles més dèbils i els més necessitats alhora de progressar en un moment determinat, per tant és un concepte lligat al progrés i per extensió al progressisme…
Concloc doncs que el conservadorisme el podem associar molt més a les dretes, també liberals… que es mostren més immòbils a una evolució que modifiqui el seu tall de pastís de l’economia global, o de la que sigui. I els innovadors, o progressistes (si deixem de banda la ideologia social, bàsicament socialista) són també els qui tenen la necessitat de canvis i els qui busquen aquesta evolució trencadora amb l’establert pels poderosos.
Estàs d’acord?
Deixant de banda aquestes diferències, la innovació és quelcom imprescindible avui en dia per el progrés del conjunt d’un país. I més si el país pretén ser competent en una economia global.. Aquí, ni Catalunya, ni per descomptat Espanya, han fet els deures, ja que a nivell industrial no disposem d’una producció que ens permeti exportar productes amb valor afegit. El que produïm és fàcilment reproduïble pels països emergents, amb sous baixos i tot el que comporta. Per tant, son faves contades, i la deslocalització és un fet, conseqüència real d’aquesta política industrial seguida els últims anys…
Per tant, és imprescindible incentivar la innovació, el desenvolupament i el progrés; des de les administracions, sector privat, o des de qualsevol font, que en pugui ser emissora…
4 Desembre, 2007 a les 17:25
Totalment d’acord en la transcendència que atorgues al fet de la innovació. Menys d’acord, en canvi, en la identificació entre conservadurisme i liberalisme. La tradició liberal té, com a fonament d’acció, el dubte, base de la inquietud intel·lectual i punt de partida a partir del qual tot és revisable. Si som capaços d’alliberar-nos de tòpics i prejudicis segurament descubrirem en d’altres tradicions ideològiques - el socialisme, per exemple - una molt major dificultat o fins i tot resistència als canvis, a revisar críticament els propis dogmes. En el terreny de les idees i la pràctica política, qui està innovant per exemple a França? O a l’Alemanya?
4 Desembre, 2007 a les 17:51
Sense cap mena de dubte el socialisme té seriosos problemes davant de l’autocrítica i la revisió dels dogmes, que per altra banda el neo-liberalisme ha sabut superar amb molt més èxit… queden pocs liberalistes que acceptin obertament que el que cal és carregar-se l’estat del benestar i baixar definitivament els impostos “a la americana”.
D’aquí a dir que en el terreny de les idees s’està renovant en la França de Nicolas Sarkozy o en l’Alemanya d’Angela Merkel, em sembla que hi va un bon tros. Algún exemple Santi? Ha canviat la política de les dretes europees més enllà d’intentar baixar els impostos o si més no mantenir-los, mentre s’intenta aguantar el sistema del benestar com es pot, sovint amb nyaps? O de jugar amb la carta de la por a la immigració, sabent que el nostre estat del benestar només el pot salvar la ma d’obra jove que vindrà del sud i de l’est?
A mi em sembla la mateixa política neo-liberal de sempre, que vol mantenir els calers en les mateixes mans de sempre, amb les polítiques de sempre, això si, amb una capacitat envejable d’adaptar-se als nous temps.
4 Desembre, 2007 a les 19:34
Jo aquesta vegada no estic tant d’acord amb tu, Benet.
Quan et refereixes a la innovacio en termes industrials o tecnologics:
Entenc que barreges la ideologia dels governants temporals d’un pais amb la innovacio tecnologica. I aixo es quelcom que no esta lligat, veiem sino que el pais on un major percentatge del PIB s’inverteix en innovacio es el Japo, on els governants no son precisament progressistes.
Un altre exemple seria una dictadura com la xinesa, que ens esta passant la ma per la cara continuament. L’ultim exemple el sistema de posicionament Galileu, que havia de revolucionar el posicionament global, creant un sistema civil, per substituir el militar (GPS).
El projecte esta fracassant estrepitosament, ja que la Xina ha estat invertint en el seu projecte propi, mentre Europa s’adormia amb un projecte antiquat, i sembla que aquest sera l’hereu del GPS.
Com aquest hi ha molts exemples, on Europa degut a errors estrategics o relantiments burocratics s’esta quedant enrera.
Per altra banda, i seguint amb el tema tecnologic. Es possible que una administracio augmenti el percentatge del PIB dedicat a innovacio, sense haver d’augmentar el pressupostos que hi son dedicats, per a la recerca en el sector public, sino deixar-ho en mans del sector privat.
Un exemple d’aixo ho tenim a Alemanya, els governs d’aquest pais en els ultims anys, ja sigui SPD o CDU (socialistes o conservadors), ha marcat unes lleis molt mes ambicioses que la resta d’Europa en quan a eficiencia energetica, qualitat dels serveis (telecomunicacions, energetics…), entre d’altres temes.
Aixo obliga a les empreses alemanyes a invertir percentatges majors dels seus comptes anuals en innovacio.
Es evident que les nostres empreses no es poden comparar amb les d’aquest gegant tecnologic, pero si que es pot intentar forcar aquest increment a un menor nivell.
Si parlem d’innovacio en politiques governamentals, estic d’acord amb tu Santi, que els auto-anomenats progressistes, moltes vegades son els menys “progressen” en quan a idees i maneres de fer.
No li podem negar certa innovacio a Sarkozy, en el fet de voler-se convertir mes en una estrella del rock que en un president de la republica.
Pel que fa a Merkel, el que aquesta ha aportat a Alemanya ha estat la eliminacio dels privilegis d’un estat pseudo-socialdemocrata que havia estat la Republica Federal Alemanya, i que s’havia mantingut durant quasi 20 anys despres de la annexio de la RDA. Aixo es reduccio de subsidis, i imposicio de taxes als universitaris.
Son mesures que suposo que s’havien de fer per millorar l’economia alemanya (sobretot l’atur), tot rebaixant els impostos. I mesures que no crec que Schröder no s’hauria atrevit a imposar. En tot cas crec que els politics catalans o espanyols haurien d’aprendre una llico de la Großkoalition a alemanya. On els dos gran partits han fet un govern comu i treballar en comu per a reflotar alemanya.
P.D:Perdoneu que escrigui sense accents ni altres caracters, pero escric amb un teclat no-catala.
4 Desembre, 2007 a les 22:19
Certament Miquel, podríem dir que existeixen dos tipus d’innovació (deixant de banda si és innovació tecnològica, de procés, de servei o d’organització):
La innovació competitiva, on se li pot aplicar la definició clàssica d’innovació; procés en el qual una idea es transforma en una realitat que és acceptada i reconeguda pel mercat propi com un avantatge competitiu. Aquest avantatge només apareix als inicis, i deixa de ser-ho quan tothom el pot implementar. És la clau de la competitivitat, on l’objectiu principal és la recerca de monopolis temporals… En definitiva, aquest tipus d’innovació és clau per una empresa, país o territori,… pel seu progrés, i la seva cursa per captar una quota màxima d’aquest mercat global. Per tant ho podem relacionar amb la lluita particular que mantenen els diferents sectors d’occident, amb diverses polítiques industrials, per ser cadascun capdavanters en el seu àmbit.
En canvi l’altre tipus d’innovació; és deguda a la necessitat produïda per l’instin de supervivència de l’ésser humà i la seva necessitat de progressar davant les dificultats. Fixa’t amb la quantitat d’innovacions tecnològiques que s’han produït en temps de guerra per exemple… Generalment no ha estat el poble més poderós el que ha realitzat les innovacions més importants al llarg de la història, si no el que més ho necessitava. La innovació ha sigut causa de la renovació dels poderosos. Esclar que la conseqüència d’això ha estat que els pobles innovadors han resultat els guanyadors també…
És precisament aquest instint de l’ésser humà, d’innovar per progressar i millorar, el que m’apropa a reconèixer més la ideologia progressista, amb el progrés i la innovació, de qui ho necessita… Que no pas la ideologia liberal que, evidentment serà partidària d’una innovació competitiva però alhora conservadora. Donant llibertats a l’individu per progressar, però amb l’inconvenient que comporta que el que ja és poderós tingui les eines per evitar la seva renovació “natural”.
Crec en bona part d’aquestes llibertats atorgades a l’individu per incentivar el seu propi progrés, sempre i quan no frenin el progrés d’altres, o les llibertats d’uns limitin les dels altres també… Però la complexitat dels termes on s’identifiquen les ideologies fa que sigui difícil ubicar-se ideològicament un mateix en un punt exàcte d’un mapa polític. Una pregunta; es pot ser progressista i liberal alhora? Què en penseu? Jo crec que si. Defugint de ramificacions com el socialisme més dogmàtic d’una banda, o el neoliberalisme o conservadorisme de les dretes de l’altre…
12 Desembre, 2007 a les 17:21
Tens rao Benet, vaig simplificar-ho amb tecnologic, quan tambe hem de tenir en compte altres camps, podriem englobar-ho doncs amb innovacio industrial.
Pel que fa a la disjuntiva entre liberalisme i progressisme… Trobo que no son termes ni molt menys antagonistes, poden anar de bracet.
Jo ho reconduiria a liberalisme o intervencionisme. Dins aquestes dues tendencies trobo que ambdos extrems no son gents “progressistes” en general. I que el progres social i economic s’aconsegueix amb una barreja d’ambdues tendencies.
Podem veure com un pais salvatjament liberal com son els Estats Units. Es suposa que el triomf depen de l’esforc de cada un en la terra de els oportunitats. Un parell de joves emprenadors com els creadors de Google en serien la cara. Pero tambe hi existeixen tambe terribles injusticies socials, entre els triomfadors i els “loosers” de la societat, que no surten a les pel.licules “happy end” made in usa.
L’altre extrem tampoc ha funcionat, en general, en les dictadures del proletariat.
Jo per exemple, estic en contra de la liberalitzacio de mercats que requereixen gran infraestructura a Espanya. La privatitzacio de Telefonica n’es un exemple clarissim. On una infraestructura de l’estat ha passat a mans d’una unica companyia privada (parlo de la telefonia fixa), que en marca els preus i per tant passem d’un control public a un monopoli privat, pq si be hi ha mes operadors es telefonica qui en marca els preus.
La rao que s’aporta a favor de la privatitzacio dels serveis publics, es la major eficiencia que dona el sector privat. I es que estarem d’acord en que el funcionariat, en general, rendeix de forma pauperrima.
Jo penso pero que la solucio no esta en deixar-ho en mans privades. Es pot canviar els privilegis del funcionariat, exercir un major control i moure mes les cadires, per espavilar i augmentar l’eficiencia del sector public, penso jo, anacronic.
Altres mesures com la de l’expropiacio de l’us dels pisos ha fet posar el crit al cel a Catalunya. Es tracta d’una mesura intervencionista i segons la meva opinio progressista. Ja que no ens podem quedar amb els bracos plegats i deixar campar lliurement l’especulacio immobiliaria.
La mesura es diu que es inconstitucional.
La ministre Chacon ha anunciat una mesura liberal com son els xecs als joves pel lloguer. Aquesta mesura es erronia, crec, ja que l’unic que se’n beneficia son els propietaris, ja que existeix el mateix parc de pisos i major massa monetaria per a llogar-lo. La solucio crec, no passa per aquestes mesures.
L’altra disjuntiva pot ser impostos alts i mes serveis o impostos mes baixos i major creixement economic. Cosa que esta a l’ordre del dia amb la campanya electoral.
Hem d’estar contents, pero si els governants ens baixen els impostos, perque tambe cal que siguin mes eficients a l’hora d’administrar-los.
Sempre que no es tracti d’una rebaixa d’un impost que ell no recapta com es la promesa de ZP d’eliminar l’impost de patrimoni. Impost que recapten les comunitats autonomes.
En tot cas, amic Benet, crec que existeix una quantitat infinitat de matisos en la disjuntiva que presentes, i que assignar etiquetes es quelcom molt professional.
Que consumiu molt aquestes festes, :)!!!
18 Desembre, 2007 a les 12:05
També existeix la dreta conservadora i intervencionista, evidentment serà liberal econòmicament, però, sovint per influències de la religió, intervindrà amb moltes retallades de llibertat de l’individu, i per extensió, de la societat…
L’economista Xavier Sala Martín, en la seva particular visió d’un estat ideal, defineix la política d’aquest estat com una política liberal a tota regla i a totes les esferes. Liberal econòmicament, i liberal moralment. Com diu ell; “que l’estat no em toqui ni la cartera ni la bragueta”.
Penso que el liberalisme és un pensament molt vàlid, però com tot pensament, quan es transforma en política i eina per governar; es podrà utilitzar per fer el bé o per fer just el contrari…
Un exemple d’això; les particulars creuades que porten a terme el govern dels Estats Units, això sí; Déu està al seu costat, i tot està justificat… o les polítiques liberals conservadores que han afavorit tant l’especulació immobiliària a Espanya, retallant el dret constitucional de tot espanyol de gaudir d’una vivenda digne…. A l’altre extrem; el ministre d’interior de Chavez que eleva reiteradament el crit al cel contra el capitalisme, però quan una periodista li pregunta per la corbata d’Armani i les sabates Dolce & Gabana que porta, ell només sap fer-se el suec.
Per tant, concloc que tot pensament, dintre d’uns estàndards democràtics, és vàlid. El que el deixa de fer vàlid ,és la seva aplicació errònia, egoista, interessada, a vegades corrupte, i fins i tot bel.ligerant que alguns governants en fan ús.
Bones festes Miquel! Escolta, haurem de muntar un blog eh! Per discutir del que ens sembli. L’alcalde té molta feina com per està aquí filosofant amb joves amb inquietuds… I també queda clar que la interacció amb altres visitants és escassa.. ja ho parlarem, apa! Salut!
20 Desembre, 2007 a les 17:10
Hola Santi,
Tot i que el debat ha estat nul fins ara, quan he intervingut, ja que no he rebut contesta, com que els bons textos sempre m’estimulen, em decideixo a escriure de nou, i a pensar de bona fe qué si no m’has contestat és potser perquè estaves molt d’acord.
Sobre el text, i quan parles de liberalisme, em sorprèn que sempre en parlis com si fos quelcom allunyat de l’esquerra, i és que des de 1922 i abans fins i tot, es pot trobar textos, fins i tot de diaris de Figueres, en què gent d’ERC es considera liberal. De socialistes que pensaven en termes liberals, de valors, i no tant econòmics, n’hi ha com saps molts, entre els quals Indalecio Prieto. També jo mateix, per formació que compartim. Ara bé, això no crec que ens hauria de fer caure en el més gran relativisme. Hi ha mirades diferents, i finalment la que em serveix per anar pel món és la pròpia, de la qual desconfia sobretot envers l’argument d’altri o del coneixement.
Crec sincerament que la mirada sobre el socialisme que has donat és un autèntic prejudici, dels quals parlaves amb tant encert en d’altres ocasions.
Més encara l’esquerra en estret contacte sempre i per necessitat ideològica amb les evolucions del carrer, a diferència de les dretes, liberals o no, molt més en contacte en coses fermes i conservadores, hem hagut d’afrontar canvis enormes des del 68, que ens han fet dubtar de manera permanent sobre molts supòsits marxistes, i fins abandonar gairebé la totalitat de conceptes de Karl Marx en alguns casos, de qui escriu per exemple, però no el de justícia social. D’això n’estic segur. Potser també és relatiu, però la meva mirada no em permet relativitzar la pobresa. No em sembla un prejudici, fins d’això podria parlar, de l’existència o no d’un continent sencer que es mor de gana i de conflictes, però personalment no crec que pogués dubtar-ne. Fins i tot, potser, cal preguntar-nos sobre la relativitat: és possible dubtar de les injustícies socials?
La dreta segueix per camins molt passejats: liberalisme en termes econòmics; moralitat rígida en valors. A l’esquerra pensem una mica a l’inversa: això del mercat no soluciona tots els problemes (vegis la situació trista de gran part dels països sudamericans, i la conseqüència del neoliberalisme que ha portat dictadors); mentre que respectem la llibertat en valors (divorci, matrimonis gays, etc., etc., etc., etc).
Se’ns escapa des del socialisme gran part de vots de persones d’esquerra que es manifesten en el carrer en favor de més drets i d’oportunitats, i això ens passa des de sempre, per això precisament el socialisme ha d’estar en permanent transformació. Caracteritzar el socialisme de prejudicis és ignorar que el PSOE des dels primers temps de González que ja no és marxista, i que l’evolució del socialisme espanyol estretament vinculada a la democràcia, ha estat de canvi constant vinculat a la posició 2.0, és a dir, d’escoltar la ciutadania per treballar per les persones.
Una salutació ben cordial, Alfons.