No ens hi podem resignar!
S’acaba una campanya electoral on els socialistes han lluitat entre la derrota i la humiliació i els populars entre guanyar o arrassar. L’espai convergent hem afrontat la campanya enmig d’una tensa dialèctica que em temo que caldrà resoldre definitivament en els propers mesos: ens sentim còmodes renovant el nostre històric paper de partit xarnera, amb agenda espanyola o definitivament ens disposem a liderar el principi del final en la relació entre Catalunya i Espanya. I no menys important, podem resistir ser una formació nítidament progressista i liberal en l’acció quotidiana de govern amb mantenir lideratges, actituds i gestos en campanya propis d’espais reaccionaris?
En les setmanes que vindran, em temo que haurem d’afrontar noves i difícils reformes i mesures d’ajust. Seria bo tenir present, però, que en els moments de dificultats que ens toquen viure hi han confluït quatre tipus de crisis: l’econòmica i financera; la institucional que afecta la credibilitat dels governs i dels partits; la del pacte constitucional que ha bastit l’encaix entre Catalunya i Espanya durant aquests darrers trenta anys i, finalment, una forta crisi de valors, de sentit, si es vol. Més d’un milió de persones es van mobilitzar a Barcelona, fa més d’un any exigint respecte a la dignitat de Catalunya. Milions de persones arreu del món ens exigeixen, indignades, regeneracionisme polític. Com recuperava Màrius Carol d’Alain Touraine, demà al matí, passat el soroll de la campanya i davant l’agenda de reformes urgents -locals, estatals i mundials- a empendre seria bo recordar que “si acceptem sense reserves la decadència de la política, el mercat regularà la vida comunitària.” No ens hi podem resignar!
20 novembre, 2011 a les 19:58
Vinc de votar amb el nas tapat. Si els mercats regulen la vida comunitària ja hem begut oli. Ara per ara, els mercats ja canvien governs i substitueixen la sobirania popular. Controlen l’economia de manera palpable i ara ja sabem que els nostres futurs el decideixen uns senyors del tot opacs que mai no hem triat. I ens preguntem fins a quin punt els polítics en exercici tenen les mans lliures o depenen de donants tenim anònims…
I, d’altra banda, ara tenim moviments importants arreu del món que protesten contra el sistema polític, la dominació econòmica i la negació de drets fonamentals com ara el molt constitucional de disposar d’una vivenda digna.
Senyors polítics: liderin si us plau la societat, no es deixin portar per les seves agendes farcides, pensin en privat i facin públiques les seves reflexions. Nosaltres decidirem, sense tapar-nos el nas, sense pensar en enquestes i regenerem aquest sistema moribund, el pitjor llevat de tots els altres, segons Churchill.
22 novembre, 2011 a les 21:23
Jo no trobo que la situació sigui tant dramàtica. El que passa és que hi ha molta desorientació i desinformació, i molt alarmisme sobre què està passant. La única crisi que hi ha és la crisi del deute europeu. Tota la resta (retallades, manca de liquiditat, morositat, tancament d’empreses, atur, etc.) és degut a la crisi del deute europeu.
Quin és l’origen d’aquesta crisi? Doncs el fet que el Banc Central Europeu (BCE) no té capacitat per a comprar deute, cosa que permet als mercats fixar el tipus d’interès i conseqüentment especular. Evidentment, una solució seria crear bons europeus per uniformitzar el preu del deute i no permetre la especulació, i permetre que el BCE comprés emissions de deute per ajustar l’interès.
Aquesta situació només la pot solucionar l’administració pública a tres nivells:
1) Nivell europeu: Cal trobar un acord entre els països de la mediterrània i Alemanya per reformar el BCE. L’Angela Merkel no té interès de canviar això, perquè actualment la deuta alemanya val molt poc i se’n compra per la confiança que inspira, i per tant Alemanya pot obtenir crèdit gairebé gratuïtament. Caldrà que Monti, Rajoy, Kenny i Papademos convencin Merkel per fer aquesta reforma del BCE. Aviat també caurà França i Bèlgica, o sigui que es farà més pressió.
2) Nivell espanyol: A aquest nivell és on hi ha més feina. Caldrà reformar el mercat laboral, lluitar contra la morositat i l’economia submergida, lluitar contra el frau, controlar el dèficit (retallar), crear línies de finançament per les PIMES i recapitalitzar la banca.
3) Nivell català: Cal reduir el dèficit i fer més amb menys diners. Això es pot fer retallant, apujant impostos o copagament de la sanitat.
Però no podem exigir la Generalitat el que no pot fer. No tenim capacitat per acordar res a Europa, i no tenim capacitat per endeutar-nos o regular el mercat de treball per a crear més llocs de treball. La Generalitat té un sostre de deute molt més baix que l’Estat, i per tant, no té capacitat d’endeutament. Ara com ara, malda per reduir el deute públic (que el tripartit va deixar en un 3.4% del PIB el 2010, que aquest any hauria de ser d’un 1.7% [serà més alt], i que l’any que ve hauria de ser del 1.3% el 2012). Quan s’eixugui el deute i s’arribin als nivells raonables, l’institut català de finances podrà donar més línies de crèdit per a les empreses.
Colofó: Pagarem tots aquests plats trencats. M’agradaria, però, que banquers i polítics corruptes que especularen i s’endeutaren més enllà dels nivell raonables, anessin a la presó. Això, malauradament, no passarà…
22 novembre, 2011 a les 22:02
Molt d’acord amb el que expressa “vacacega”.
En el nivell català i espanyol cal apelar a la responsabilitat de l’empresariat per tal que faci reinversió i que no participi de cap mena de frau, ni fiscal ni contractual. Quan ho he dit davant d’empresaris, sempre em miren amb cara de dir: “pobre noi, sempre queden imbècils somiatruites”. Cal recordar a l’empresariat que com menys cobrin els treballadors, menys capacitat de compra tindran i, per tant, més sobreproducció i més caiguda de preus. Són faves contades.
Continuo fixant-me en el cooperativisme basc com a model i en els emprenedors en general, capaços de resistir els mals moments.
Parlant d’allò que proposa l’alcalde, mai no hem percebut CiU com a coalició independentista. M’explicaven el llarg mandat d’en Jordi Pujol com el triomf de la política de “fer la puta i la ramoneta”, però sempre en el marc possibilista i, en moltes ocasions, amb en Pujol i posteriorment, fent un exercici molt madur per tal d’favorir l’estabilitat d’Espanya.
Avui ha parlat en Mas en conferència de premsa i ens ha posat els péls de punta. Aquest home diu que vol racionalitzar la despesa, però ha enfilat recte el camí de les retallades salarials globals…sense percebre que això només crea més atonia econòmica. Els funcionaris no anirem a comprar ni en època de rebaixes. Redreçar el dèficit es fa en època de vaques magres, no pas en aquest moment. Voler reconduir el dèficit quan estem al fons del pou, des del meu modest punt de vista, és un error important, segurament fixat per les noves deesses o agències de rating.
Però ha dit que això del pacte fiscal és la darrera oportunitat per tal de normalitzar les malmeses relacions entre Espanya i Catalunya. Darrer cartutxo, perquè el PP té majoria absoluta i amb el pacte fiscal en Rajoy pot fer avions de paper en el seu despatx. O, simplement, com a bon gallec, donar llargues mentre munyeix fins a l’extenuació Catalunya.
Sabem que existeix un sector sobiranista a CiU, potser millor dir a Convergència, però no sabem de la seva força real. La defensa del possibilisme integrador ha quedat fulminada amb la sentència de l’Estatut. Ara cremem el cartutx del pacte fiscal. Inventem un altre ultimatum o tirem pel dret? Tanquem caixes com proposa la molt moderada Solidaritat?
En Mas ja ha dit que no veu clar el tema del referendum que podria partir per la meitat el país. En Rajoy no li dirà pas “ni parlar-ne del pacte fiscal” i li deixarà per a la superació de la crisi, és a dir, sine die.
Mentre tant continuarem amb la N-II tunisiana (amb perdó), amb la sortida nord de Figueres de fireta, sense ni un duro per a fer les noves escoles que la ciutat necessita, amb menys professors als instituts, amb llistes d’espera a la sanitat…i amb uns ajuntaments ofegats.