S’acaba una campanya electoral on els socialistes han lluitat entre la derrota i la humiliació i els populars entre guanyar o arrassar. L’espai convergent hem afrontat la campanya enmig d’una tensa dialèctica que em temo que caldrà resoldre definitivament en els propers mesos: ens sentim còmodes renovant el nostre històric paper de partit xarnera, amb agenda espanyola o definitivament ens disposem a liderar el principi del final en la relació entre Catalunya i Espanya. I no menys important, podem resistir ser una formació nítidament progressista i liberal en l’acció quotidiana de govern amb mantenir lideratges, actituds i gestos en campanya propis d’espais reaccionaris?

En les setmanes que vindran, em temo que haurem d’afrontar noves i difícils reformes i mesures d’ajust. Seria bo tenir present, però, que en els moments de dificultats que ens toquen viure hi han confluït quatre tipus de crisis: l’econòmica i financera; la institucional que afecta la credibilitat dels governs i dels partits; la del pacte constitucional que ha bastit l’encaix entre Catalunya i Espanya durant aquests darrers trenta anys i, finalment, una forta crisi de valors, de sentit, si es vol. Més d’un milió de persones es van mobilitzar a Barcelona, fa més d’un any exigint respecte a la dignitat de Catalunya. Milions de persones arreu del món ens exigeixen, indignades, regeneracionisme polític. Com recuperava Màrius Carol d’Alain Touraine, demà al matí, passat el soroll de la campanya i davant l’agenda de reformes urgents -locals, estatals i mundials- a empendre seria bo recordar que “si acceptem sense reserves la decadència de la política, el mercat regularà la vida comunitària.” No ens hi podem resignar!