L’altra cara de l’entusiasme emancipador..
Entretingut en el magnífic treball de la Montserrat Tudela i Pere Izquierdo sobre La nissaga catalana del món clàssic, ensopego amb la semblança de Joan Mínguez, escriptor i llatinista casat amb la figuerenca Dolors Defís, mort a Barcelona el 1960. Retornat de l’exili el 1941, Mínguez es negà a publicar en llengua castellana, posant així final a la seva prometedora carrera literària, que fins a la guerra havia assolit reconeixements i diversos premis. L’afirmació i emancipació nacional és una qüestió política col·lectiva, és veritat, però també d’actitud i compromís personals. Mirant al futur serà bo tenir present les gestes heroiques i els moments gloriosos dels que ens han precedit i configurat com a poble però també les seves doloroses renúncies, mesurar bé si estem disposats a viure-les en carn pròpia.
10 octubre, 2011 a les 21:54
Torno de Mollina (Màlaga) del Certamen de Jóvenes Investigadores i de participar com a ponent al Seminari “Investigando antes de la Universidad”. Content. Una alumna de l’INS Narcís Monturiol ha tornat amb un tercer premi competint amb treballs excel.lents, fins i tot universitaris. Constato, entre d’altres, unes coses.
a) Passat Lleida, el tren s’endinsa en els Monegros…passes unes naus industrials a Saragossa…veus un bolet de fum negre sota el qual està Madrid, enfiles cap al Sud i, fins a Còrdova…Espanya és un desert demogràfic…i dels altres. Fixant-me amb atenció vaig veure un tractor treballant des LLeida fins a Puente Genil i hectàrees i hectàrees de girasol abandonat, un cop cobrada la subvenció de la UE.
Quan ens diuen que a Espanya cal pujar la productivitat, em fa l’efecte que, en primer lloc, caldrà trobar-la. És desesperant.
b) S’aixeca polseguera política quan falten poques setmanes per les eleccions i en Duran surt amb el tema de l’atur agrari al Sud. Veritablement, la terra no val res. Ni aquí ni allà. Fem carreteres, vies de tren, polígons industrials, rotondes…sempre a costa del món agrari. Quina falta de respecte, quina manca de planificació, quina desídia secular.
C) Mollina. No arriba a 10.000 habitants. Més de la meitat són jubilats anglesos i els sus fills ni-ni. Són immigrants de primera, malgrat col.lapsin metges i ambulatoris i s’emborratxin provocant alguns aldarulls. L’alcalde parla un anglès de conversa informal.
d) El president de la Cooperativa Virgen de la Oliva, bon home, lluitador i engrescat amb el futur, m’informa que han obert una botiga. Li demano quin horari fan. No ho sap. “Un ratillo por la mañana y un ratillo por la tarde” em diu.
e) Malgrat parlar la mateixa llengua, em costa moltíssim seguir la conversa amb gent del país. No tinc oïda per l’andalùs tancat.
Acabo i enllaço emb l’opinió d’en Santi: pot ser que costi sacrificis i renúncies. És possible que la independència no sigui cap panacea universal. Pot ser que els governants d’una Catalunya independent siguin els més inútils. Pot ser que els més independentistes no s’atreveixin a trencar el seu DNI per si li demanen en un comerç per tal de poder pagar amb la VISA. Pot ser moltes coses…però qui digui que Espanya és viable i té futur…que pugi a l’AVE i faci el recorregut indicat i en parlem. Depriment. Per no parlar de la mitjana d’edat observada dintre i fora del vagó. Espanya està al segle XIX amb un tractor solitari que, en mig de la pols, treballa entre Lleida i Puente Genil. Com se n’enterin les agències de rating….