Avui dijous continua la maratoniana sessió plenària del Parlament de Catalunya. Al matí, afortunadament les intervencions del Conseller Castells i del ponent de CiU, Antoni Fernández Teixidor han retornat el nivell argumentatiu mínimament exigible a una cambra parlamentària d’una societat democràticament madura i serena. A banda del que s’ha dit, escoltant avui el Conseller Castells o, fins i tot ahir al vespre, el conseller Nadal defensant l’indefensable - la negativa a tramitar com a projecte de llei el Decret Llei 1/2007, de mesures urgents en matèria d’urbanisme-, resulta realment inversemblant imaginar com ha pogut arribar a ser possible que el PSC hagi quedat en mans d’un lideratge que s’adiu tan poc amb els valors històricament associats al socialisme catalanista il·lustrat. Com justificar per exemple, que en la seva compareixença d’ahir, davant el caos que pateixen milers de ciutadans pel col·lapse de les infraestructures i davant l’exigència d’explicacions que li va formular amb implacable duresa l’Artur Mas, el President s’acontentés simplement amb respondre, talment com un pinxo de Carmen : “-Vostè té un problema, que es diu José Montilla! Els recomano que s’hi vagin acostumant” Uf!! Davant aquestes reiterades i innecessàries sortides de to del President, no ha d’extranyar que molts dels diputats presents, fins i tot entre els seients socialites, quan parla el seu líder baixin la mirada.  En tot cas, confio que, a més de ruboritzar-se discretament, ben aviat els sectors més il·lustrats i catalanistes dins del socialisme, comencin a fer sentir la seva veu i sensibilitat. El país no es mereix cronificar aquest despropòsit tan poc exemplar.

També sorprén que malgrat la transcendència i gravetat dels temes tractats aquests dies al Parlament, l’honorable conseller de la Vicepresidència no hagi deixat de perdre el somriure ni un sol moment. Es veu que és graciós constatar, com escrivia Jordi Barbeta avui a la Vanguardia que malgrat que tothom reconeix la gravetat de la crisi, no perilla cap cadira.