La cançó de l’enfadós
Ahir al vespre vaig tenir ocasió d’assistir a un sopar col·loqui de presentació de les activitats del Centre d’Estudis sobiranistes, amb els interessants López Tena i López Bofill al davant. Una vintena de quadres de CDC i d’ERC, juntament amb alguns joves bàsicament juristes i professionals liberals vam debatre a l’entorn del futur del catalanisme i, especialment, a propòsit de la tesi defensada per López Tena en el seu darrer llibre que, per resumir, constata l’exhauriment del model autonomista i fa una crida a obrir el camí cap a la Independència política. Com acostuma a passar en aquests casos, ràpidament l’eufòria d’alguna de les intervencions hauria fet pensat a més d’un despistat que això de la independència és una qüestió imminent. De fet, però, i al marge que lamentablement em temo que la diagnosi del llibre és correcta, no és menys veritat que aquesta percepció almenys jo no la trobo enlloc. Ningú no em parla il·lusionat del nou pla sobiranista d’Ibarretxe, que fa compatible al mateix temps fixar dates de referèndums i pactar pressupostos; i menys gent encara, a Catalunya, veu en el projecte independentista d’ERC ni credibilitat ni cap tipus de clarividència estratègica. La darrera crisi Carod- Bargalló a propòsit de la Biennal de Venècia, confirma novament el que de fet ja és vell. Que al conseller de la Vicepresidència el vestit li va molt gran. Per acabar-ho d’agreujar cal admetre que no és menys complexe el panorama dins l’espai convergent. Frustrats davant la constatació que guanyant les eleccions perfectament et pots quedar a l’oposició la temptació de posar-se en llibres de cavalleries sembla inevitable. Jo només voldria recordar, però, que el que Catalunya semblava esperar de la nova generació liderada per l’Artur Mas era situar el país en la modernitat, en la cultura de l’esforç i l’excel·lència, en una nova societat del benestar apropiada als nostres temps moderns. A veure si distrets per cabòries d’ahir i de sempre, per situar-nos davant del segle XXI haurem de tornar a llegir Simon Bolivar. Uff!




17 Octubre, 2007 a les 9:50
Santi
Jo no ho hauria escrit millor. Un plaer compartir el sopar-debat amb tu, i pel que veig també les idees.
17 Octubre, 2007 a les 14:45
Bé, primer de tot, dir-vos que no em voldria pas fer més pesat del compte, ni tinc intensió d’acaparar la opinió d’aquest bloc, però si que considero un espai obert a tothom i on s’accepta que tothom hi doni la seva opinió i això és simplement el que faig…
Dit això; Santi, tens raó… La percepció del ciutadà no és una altra que observar com la nació evoluciona sense un rumb clar. No se si vareu tenir ocasió de veure ahir el programa d’en Lorenzo Milà a TVE i observar les intervencions de Duran i Lleida i d’en Carod Rovira… Jo, la veritat em vaig perdre la d’en Duran, ja que vaig arribar tard a casa. M’hagués agradat poder-les comparar, llàstima… El que es va poder percebre amb la intervenció d’en Carod, no només (i estic d’acord amb tu Santi) que no tenim un excel.lent vicepresident, sinó també, la impossibilitat de cabre en aquesta idea d’Espanya. No hi cabem, perquè no ens hi volen tal com som. “L’España una y no 51″ frase sentida i repetida el dia de la Hispanitat, és el concepte que segueixen tenint la gran majoria d’espanyols. Amb tota la pedagogia del món no aconseguirem pas fer entendre a algú quelcom que no vulgui ni escoltar… Don Jose Luís! Insistien en anomenar-lo. Pobre home, més ofenses, ja va insistir en que el seu nom és Josep Lluís, aquí i a la Xina, però va ser inútil… Comprovat, abans s’han après com s’anomena en Swatzeneguer que qualsevol nom català. Jo em vaig sentir ofès, no se vosaltres… Això no és més, que una altra falta de respecte (de moltes) cap a la nostra identitat. En aquesta Espanya no ens hi volen… Bé sí, a l’hora de contribuir econòmicament si eh!
Una mentalitat imperialista encara regeix a l’esperit de la majoria d’espanyols… “El més semblant a un nacionalista espanyols de dretes, és un nacionalista espanyol d’esquerres” ja deia Josep Plà… Imagineu si per contes de la cultura catalana, hagués sigut l’espanyola la convidada a Frankfurt? Imagineu el discurs que va fer en Quim Monzó, fet per qualsevol escriptor espanyol… Fins on creieu que es remuntaria? Com a mínim fins a Quevedo, Velázquez i companyia, i reviuria les èpoques més pròsperes de l’imperi on mai es ponia el sol. Aquest és el seu concepte de riquesa cultural, poder “masturbar-se mentalment” veient la hegemonia de la seva cultura per sobre les altres.
Voleu dir que mai podrem fer-nos respectar en aquest marc? L’Espanya plurinacional ha fracaçat ja, ni tant sols percebo que s’hagi intentat o ni tant sols contemplat la possibilitat real des d’allà… Molta gent lligada sentimentalment al nostre país (Catalunya) i que se sent nacionalista per sobre de tot, opta i seguirà optant cada cop més per l’independentisme (cada cop més radical a còpia que ens vagin ferint més). Això crec que és i serà normal cada cop més… Molts catalanistes estem a l’espera que algun valent agafi el timó i recondueixi la nostra nació cap a un rumb clar. Un rumb on no es contempli ser trepitjats per ningú, un rumb on mai més ens haguem d’avergonyir de ser com som, on puguem mantenir la nostra identitat sense ser crispats per ningú. On no se’ns perjudiqui la nostra evolució econòmica, cultural, social,…
Per sobre dels partits hi haurien d’haver les institucions, les autèntiques defensores del poble. I a elles els hi pertocaria alçar la veu davant de les ofenses rebudes últimament, obviant tota estratègia política dels corresponents partits.
Ara jo em pregunto, és utopia el que penso? O algun dia hi arribarem?
Ja està; prometo no fotre més parrafades relacionades amb el tema nacional, ja que de moment sembla un debat força estèril… Salut!
18 Octubre, 2007 a les 8:25
Benet, ets una mica pesat i graciós.
El més divertit: “Tenim un excel·lent vicepresident”
Ja,ja,ja
18 Octubre, 2007 a les 9:08
No no, dic que NO tenim un excel.lent vicepresident, fixat-hi Joan xato. Ja et va passar el mateix amb l’última nota.. començaré a sospitar que no et van ensenyar a llegir bé a l’EGB… Si dic que coincideixo amb en Santi amb que el trajo li va gran a en Carod. Ai ai ai, no serà que vols interpretar-ho segons et convingui?
Trobo i segueixo trobant que en Carod va deixar-se endur durant el programa. Ell, com molta de la societat catalana té l’orgull ferit.. Però tot un vicepresident de la Generalitat no pot prendre aquesta actitud davant de qualsevol ciutadà en un programa en horari de màxima audiència, perquè segurament així provocarà més rebuig encara cap a la seva persona i cap a la Institució que representa.
Apa! Salutacions.
18 Octubre, 2007 a les 9:27
Joan, a veure si aprenem a llegir.
Pesat… Aquesta es la cantarella de convergència, oïda sorda al sobiranisme, això és:
El peix al cove, fer una mica el ploramiques i anar demanant, però no massa perquè sempre quedin coses per demanar per la següent ocasió. I així sembli que es treballi per la millora de l’autogovern … però sempre és a pas de tortuga, no fos cas.
A mi no em fa gràcia, més aviat pena,
18 Octubre, 2007 a les 9:35
Santi: Ara que l’Artur Mas ha de fer una conferència sobre “la casa comuna del catalanisme” i em sentia esperançat d’una nova idea sobre CiU, sembla que tu no hi acaves d’estar d’acord.
Benet: Crec que en Carod tenia molt clar que hi anava a fer, no a educar sinó a fer campanya, pels catalans, de cares a les pròximes eleccions. Ja se sap que ERC sempre ha sabut aprofitar els atacs als seus líders per guanysr vots.
18 Octubre, 2007 a les 9:53
Ja, també Marc. Estic d’acord amb tu, segurament propugnava més enfocat a la seva escola a Catalunya, i així fer campanya. Però ocasions així no són freqüents. Per un partit minoritari al congrés, tenir mitja hora de màxima audiència a TVE per exposar arguments és un luxe excepcional, i una ocasió per fer pedagogia casi immillorable… I ja estem a les mateixes de sempre! En clau de què havia de parlar en Carod? En clau de país o de partit? Jo em comença a repugnar, bé ja fa temps, veure com tot i tothom va condicionat als partits i les seves estratègies el.lectorals… Aquest és l’autèntic mal del nostre país. Si tothom anés a una, si tothom prioritzés el país als seus interessos, si tothom fos altruista, si tothom… bé, deixem de somiar, perquè els somnis, somnis són…
Salut!
19 Octubre, 2007 a les 11:55
No voto ERC ni em cau especialment bé en Carod, però realment em trec el barret davant la seva actuació a TV1…primer perquè hi va posar una actitut que em recordava al meu ídol Groucho Marx i em va fer riure molt, segon perquè estic d’acord amb gairebé tot el que va dir, tercer perquè diu el mateix aquí i allà i quart perquè va donar una gran imatge sota el meu punt de vista.
Patètic en Durán ( i a aquest si que l’he votat ), aquest home que diu el que els espanyols volen sentir, que vol agradar a tothom i que li diguin allò de que es ” un político de gran talla” ( sembla ser el seu únic objectiu)…de veritat no entenc , ara mateix, el sentit de la coal.lició CIU…que fan en David Madí, en Felip Puig, l’Oriol Pujol , o inclús l’Artur Mas amb en Duran i Lleida??
Entendria que anessin per separat i pactessin posteriorment per a gestionar una etapa de govern…però és totalment absurd que concurreixin junts a les eleccions…ara mateix, seria el mateix que unir PSC i ERC entre els que hi ha les mateixes semblances i diferències que entre CDC i UDC
20 Octubre, 2007 a les 10:39
M’incorporo per primer cop a aquest bloc, que espero sigui, tal com es propugna, lliure i sense prejudicis, perquè hi ha una afirmació d’en Santi que crec que ho resumeix tot, que és la que diu que aquestes percepcions i eufòries no les troba enlloc. Estic totalment d’acord. Una cosa és la visió dels polítics que ara tenim i altra la de la societat. Quan el “pobre” José Luis surt a TV1 en el paper de víctima humiliada, no és que el vestit li vagi gran, és que no te vergonya. Aquest messies salvapàtries només juga al paper que sap fer, que és el de bon orador dosificador del seu resentiment, però que a dintre no hi te res. La gestió del vicepresident és la conseqüència del tarannà d’algú que només te la bandera i la llengua per justificar-ho tot. Si al seu govern li treguem la pèssima elecció de consellers, la seva falta de preparació, la pressió fiscal més alta d’Espanya i el fet de que el José Luis es gasta en el seu departament d’exteriors -que només deu existir a Catalunya- la meitat de la recaptació de l’impost de successions, arribo a la conclusió de que el patètic és el vicepresident. Certament, la intervenció d’en Duran va ser el millor que recordo fa temps, i avui en dia no hi ha polítics ni tan preparats ni que diguin les coses que ell va dir. No li calen ni banderes ni incidents de cara a la galeria catalana.
Ara bé, ja se sap que en un món de mediocres, els bons sempre quedaran arreconats. Ja es va arreconar en Roca, ara anem pel Duran. I visca el José Luis que ens dona espectacle inútil.
22 Octubre, 2007 a les 15:09
amb polítics com en Durán que l’únic que persegueixen son comentaris com el del post anterior, Catalunya té el que es mereix: dèficit fiscal, pèrdua de ritme en el creixement econòmic, aeroports controlats per Madrid, impediments per a les seleccions esportives, peatges…..la situació no està com per seguir llepant el culet a Madrid i que ens donin un copet a l’esquena ( a la calva en aquest cas) sinó per ser, amb intel.ligència , educació i determinació, més agressius
23 Octubre, 2007 a les 8:30
El que va fracasar estrepitosament a les eleccions (recordeu els resultats) és molt honorable gràcies a la fixació de Carod i Puigcercos per intentar ocupar l’espai de convergència (il·lusos) encara que sigui a costa de Catalunya, ara per fi les bases de ERC estan obrint els ulls, i el tandem Montilla-Bolaño han vist perillar la seva cadira.
Solució, farem que el duet Carod-Puigcercos surti a tots els mitjans afins (TV3, T5, SER CAT.RAD, PERIÒDICO, PAÍS……) depenent del cas fent que quedin bé, depenent del mitjà fent que els ataquin, convertint-los en “martirs de la causa”, resultat= han sobreviscut a l’assamble general (pels pèls) i Montilla i Bolaño podràn continuar espanyolitzant Catalunya uns anys mes.
24 Octubre, 2007 a les 9:21
Heu sentit l’acte d’irresponsabilitat de Don Mariano Rajoy? Afirmant que el canvi climàtic no és un problema tant gran com el pinten els científics… Casi m’agafa algun atac quan el sento exposant; que si un científic no sap preveure exactament la temperatura que farà demà, com pot saber quina temperatura farà d’aquí 50 anys? Mare meva! Que s’enpitufa com en Trillo aquest en els sopars amb empresaris, o què? Espero que fos producte de l’alcohol el que va dir, perquè és que sino n’hi hauria perquè alguna responsabilitat política d’aquest país el portés als tribunals. Això si que és greu i atempta contra tots, un acte d’irresponsabilitat així vinguent d’on bé. No cremar una foto!
24 Octubre, 2007 a les 9:23
Ui! ve amb v baixa… jeje, deuen ser les lleganyes…
24 Octubre, 2007 a les 16:26
Tengo un primo que reunio a los mejores fisicos del mundo…
Vaya tela amb en Mariano, está clar que la part més ultra del PP s’està fent amb el control del partit. A veure quan aguanta en Gallardon abans d’abanderar el partit liberal… o potser s’ajuntarà a la opció Rosa Diez - Fernando Savater.
El que està clar és que seria un exercici bastant saludable que es crees un partit liberal, pq hi hagués un tercer gran partit a Espanya; i així hi hagués una mica més de joc.
25 Octubre, 2007 a les 11:10
No creieu que és molt poc intel.ligent i absurd dedicar-se a criticar als partits polítics que no votem? que si ERC això, que si PP allò….no és honest ni noble fer-ho per sistema, cada partit representa sensibilitats diferents i només els seus votants els haurien de poder jutjar des d’un punt de vista intel.lectualment honest. És com si no t’agraden els macarrons i et dediques a anar a tots els restaurants italians de la ciutat per a criticar lo malament que els fan.
Crec que si sou convergents el millor que podrieu fer és criticar al partit que voteu i presentar propostes atractives a la societat perquè us retorni el poder.
En aquest sentit, en Santi Vila, em sembla un gran exemple.
25 Octubre, 2007 a les 12:01
Convergent jo? No gràcies.. Molts catalans ens podríem haver sentit identificats amb el que es defineix com a Pujolisme, però allò ja forma part del passat, un passat on el catalanisme estava monopolitzat per aquesta única bandera… Ara, gràcies a Déu el nacionalisme té més diversitat i per tant més riquesa… El futur? Avia’m què ens depara; de moment la societat catalana està a l’expectativa amb la proposta aquesta de redundar el catalanisme… ja veurem de què es tracta però… si, m’ensumo que a la casa gran de convergència estan farts de menjar-se les engrunes i el que volen més aviat és refundar-se a ells mateixos… Però bueno, si s’aconseguís provocar l’aparició d’un partit de centre amb sectors de Convergència (sense Unió) i sectors moderats d’ERC, jo no ho veuria malament.. almenys llavors el partit majoritari a Catalunya, que ara ningú posa en dubte que és CiU, seria bastant més apropiat per als catalans del segle XXI…
També crec amb la llibertat d’opinar dels diferents aspectes de l’esfera política, complexa com és, no et pots limitar a fer crítiques constructives tansols al partit que et sents més pròxim.. Perquè tal i com avança tot, és la classe política, indistintament al partit al que pertanyi el polític, la que està desacreditada… i per tant la crítica és lògic que es faci extensible a tot. Aviam si no té raó en Miquel al afirmar que el partit popular espanyol no té res a veure amb el popular europeu. Aviam si no estaria be despendre’ns definitivament de la lacra del franquisme i que la dreta espanyola fos una dreta com l’europea, liberal i amb polítiques menys estèrils.. Quin debat hi ha ara? On el centren? És patètic!
Si hi hagués criteri moltes coses no s’haurien deixat que passessin des d’aquí mateix.. Tantes baralles i estratègies entre ells i no es preocupen de fer un front comú perquè el país avanci.. parlo de Catalunya ara eh! Només estan pendents de qui guanya punts en els sondejos i el perquè; i aleshores actuar en conseqüència passant per sobre del que faci falta… Menys egoisme senyors! I anem a treballar pel país! Això és el que li diria jo a qualsevol alt càrrec d’un partit Català.
L’altre és que l’ésser humà és dèbil per naturalesa i un cop tastes el poder suposo que és difícil desprendre-se’n. Per això penso que les cúpules dels partits haurien de canviar per complet cada dos legislatures.
I nose, no m’enrotllo més ja… que m’enrotllo com una persiana.. Apa! Salut!
31 Octubre, 2007 a les 12:15
La qüestió és que l’estat de coses actual no s’aguanta i porta la societat i l’economia catalanes a un camí de decadència que ja s’intueix.
Em temo que més enllà de la facilitat o dificultat d’aconseguir la independència, no ens queda massa més opció que ficar-nos-hi. La dominació que avui l’estat exerceix sobre nosaltres amb conseqüències nefastes com el dèficit fiscal, només acabarà amb una reacció que s’enfronti al poder del dominant. No hi ha somriures que valguin en aquesta qüestió.
Felicitats pel bloc! Un espaí molt ben trabat!
Fins aviat,
Marc Arza
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
15 Novembre, 2007 a les 12:07
Jo vaig assistir al sopar on els López (Tena i Bofill) van presentar el Cercle d’Estudis Sobiranistes. Em van deixar un regust agredolç. D’una banda, ja apunten bé: que l’autonomia escocesa estigui ja hores d’ara més fornida econòmicament que la catalana en termes absoluts i de capitació ens ha de fer repensar els límits de l’autonomisme. D’altra banda, el “nation-building” (o “state-building” és una mica antic: bolivarià, com diu en Santi, i sobretot molt problemàtic). A més, opino que la nació catalana, que és un símbol, és més rendible des de la condició de minoria dins d’Espanya del que ho seria des d’un Estat català (excurs: jo continuo essent nacionalista, encara que ja no estigui de moda; i crec no pixar fora de test). La paradoxa ve d’antic. Abans algú ha esmentat en Pla. El vell ja va dir que els catalans volien ser espanyols com el qui més però que no els havien deixat ser-ho. Clavat. A nivell teòric, estem com estem perquè el mercat s’ha buidat i ningú no tapa les ofertes més cridaneres. Predominen els baladrers, a la fira; però aquí cal puntualitzar: ara que hem vist que el Rei va despullat, no serà pas un canvi de govern el que ens tornarà la pau interior. Haurà de ser un canvi de govern i un canvi, aquesta vegada de veritat, en l’estructura de l’Estat. Ja la ballarem…
p.s. Felicitats pel bloc.