Aquest ha estat un cap de setmana llarg, en bona mesura per a la nostàlgia. Superada la celebració del Pilar sense incidents destacables -si la setmana passada la ciutat s’omplia de pintades antimonàrquiques, en aquest cas amb la Hispanitat també han arribat puntuals les pintades espanyolistes antidemocràtiques- , el dissabte al vespre vaig retrobar-me al Palau Sant Jordi, per gentilesa d’Asics, amb la Venècia i els “polvos pica pica” d’Hombres G i, encara millor amb Mikel Erentxun. Agradable però… com acostuma a passar en aquests casos sensació finalment agredolça. I els que els anys no passen debades i quan alguna cosa queda enrere.. difícilment hi ha ningú capaç de fer-la reviure. Avui dumenge, en canvi, amb el pretext de fer una passejada pel coll de la Manrella i commemorar l’afusellament del President Companys he aprofitat per anar a buscar castanyes pel cami de Bassagoda, fins al coll del Lli. Inevitablement he recordat els temps en què la motxilla que duia a l’esquena era més grossa que jo i en què arribar al castell de Cabrera era una gesta de les que feien història. He tingut temps per als records però he revisitat l’indret amb ulls d’adult. Talment com quan era un marrec m’he enjugassat recollint castanyes i mores, m’he entretingut explicant anècdotes i fets viscuts més o menys reinventats..  sabedor però que, a propòsit dels records d’infant, si es vol, cada dia tot recomença! Estic segur que d’aquí a dos o tres octubres, quan hi torni.. recordaré amb ulls complaents la tarda serena i plàcida que he viscut avui, sobreposada sobre les anteriors.