Catalunya necessita un relat, escriu avui a la Vanguardia Francesc Marc Àlvaro a propòsit del debat reobert la setmana passada sobre el futur del catalanisme per Artur Mas i Pasqual Maragall. Hi estic d’acord. El país i, més greu, els seus ciutadans vivim empapats de desengany, d’escepticisme; embafats de tactismes i mediocritats i descreguts respecte el que ens vulguin venir a dir els uns o els altres. Massa dècades en que els uns es pensaven que més enllà del seu partit no hi havia vida, que Catalunya era inconcebible sense ells. Massa vilesa, però, també, entre els qui els han succeït, perfils baixos, sovint grotescos, del tot incapaços de liderar projectes i relats de vida col·lectiva. Ens cal repensar el catalanisme, certament, però més important encara, ens cal repensar des de l’ètica, com servir l’interès general, amb eficàcia i professionalitat però sense desdir-nos de l’ideal.  A l’hora de justificar el seu pas per la política, alguns diuen que s’estimen l’administració o, anant a les essències, que s’estimen Catalunya. Jo no m’estimo l’administració, ni la nació, m’estimo la gent. El nou catalanisme ha de refundar-se i exhivir, primerament, la pròpia regeneració ètica.