Un passeig per la senectut…
Feliç qui ha viscut sota un cel estrany i la seva pau no es mudava.. Uns mots de Carles Riba que vaig sentir la necessitat d’anar a buscar dimecres a la nit, a casa, mentre rememorava la visita que havia fet aquella tarda a Dolores López, la sra. Lola, a la Residència Els Arcs de Figueres, a propòsit del seu centenari. Nascuda l’ú d’agost de 1907, en un poblet de Galícia, el periple del riu de la seva vida sembla que es disposa a solcar els seus darrers meandres a Figueres, on viu des de fa anys aparentment d’una forma fràgil però serena, lúcida i amable. Què no han vist i viscut cent anys de vida lúcida en el mar convuls del segle XX? L’atzar va fer que en la meva agenda política setmanal coïncidís aquesta trobada amb la sra. Lola, amb la visita oficial a l’asil Vilallonga. A l’asil, de nou els mots de Riba em vingueren al pensament mentre contemplava un munt de trajectòries d’homes i dones grans, molt grans, que ara culminaven en petites i pulcres habitacions, amb a penes quinze metres quadrats, un armari empotrat pensat per a fer-hi reposar una maleta que tothom sap que ja no farà cap viatge de tornada, un llit endreçat, llençols blancs i vànoves només desendreçades per la muda que hi jau abandonada. Això.. i un munt de fotografies i fetitxes de fills, néts i d’experiències viscudes i dignes de record o de reinvenció, si més no. Avui diumenge, lluny de la voràgine setmanal, retorno a la trobada amb la Lola, a la visita a l’asil i en busco l’entrellat. Acompanyats d’ancians i ancianes residents als Arcs, de veïnes i amigues de les Vivendes del Parc els ulls agraïts de la sra. Lola semblaven haver-me volgut traslladar el secret de tots els secrets: "[Feliç] Qui tampoc endavant el seu desig no mena: / que deixa els rems i, ajagut / dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut, / s’abandona a una aigua serena." Mentre ho escric, recordo que dissabte a la tarda la Guàrdia Urbana em va comunicar que una senyora gran havia mort sola en un petit apartament de la Marca de l’Ham, la seva residència habitual. Aquest serà el mandat de les persones grans que viuen soles, a casa o a la Residència.



6 Agost, 2007 a les 11:25
brutal el post d’avui, santi. a part d’acabar-lo de llegir amb un nus a la gola i mirant-me de reull el paquet de kleenex que corre per aqui al damunt de la taula em quedo amb la sensació d’abandonar-se a les aigues plàcides, i aquesta maleta que dius que no farà viatge de tornada, potser perquè a certes edats les maletes no fan falta i un/a ja porta al damunt tot el que li cal. gràcies per tocar la fibra… una abraçada.
6 Agost, 2007 a les 15:38
¿L’atzar? ¿Hi creu vosté en l’atzar, Senyor Alcalde de Figueres?
Jo hi ha dies què no sé si creure-hi o no.
De vegades sembla que el futur ens crida, ens fa senyals, ens pertorba, i no el volem escoltar.
Però sempre acabem estant allà on teníem que ésser fins i tot contra tot pronòstic.
7 Agost, 2007 a les 12:02
Els homes i les dones som éssers lliures dotats de responsabilitat moral. Podem optar per això o per allò, pel blanc o pel negre. No és menys veritat, però que moltes de les coses que s’esdevenen, ens depassen i que no ens resulta fàcil aclarir-ne la causa. Aquesta incertesa és l’encant i alhora l’ànsia que duem a sobre..
7 Agost, 2007 a les 14:20
Senyor alcalde, fets no paraules.
És molt bonic tenir un alcalde rapsode i de fet aquest es el bloc del candidat vila i no té perquè ser el de l’alcalde vila. Pots dedicar a donar-nos aquests textos per a què en fruïm, però ja que t’aventures a dir que aquest serà el mandat de la gent gran…
Estaria bé que anomenessis quines mesures estan a l’abast de l’ajuntament i et compromets a portar a terme per aquesta gent gran figuerenca.
7 Agost, 2007 a les 17:04
I el vellet de 88 anys que teniem a la ciutat, aquell que va semblar reviure, al final s’ha mort d’una miapuestitis infecciosa. Em pensava que l’equip mèdic habitual havia fet tot el que va poder, però es veu que em vaig equivocar. Com passa sovint amb els vells, feia nosa. Sembla que a molts els ha alleujat el traspàs. Especialment als hereus. Males llengües diuen que són ells qui a còpia de disgustos el van acabar de matar.
Descansi en pau. El vell, vull dir. Els bacils, els metges, els alleujats i els hereus tant me fot si descansen com si no.
Salut, això sí, per tots.
7 Agost, 2007 a les 22:45
Parlem clar : Al Sr.Amadeu Miquel no l’hi va importar cedir la majoria de les accions del club al Sr.Flix, per tal de fer diners a costa del Figueres. El Sr.Flix té tot el dret a fer el que ha fet…el culpable es el Sr.Amadeu Miquel , perquè ningú s’atreveix a dir-ho?
9 Agost, 2007 a les 15:47
Joan, el missatge d’abans era un esquer per veure si el senyor Vila tenia ganes de parlar del tema ara que no hi ha cap tanto per apuntar-se. Com que es veu que no és el cas, no insistiré. De fet el tema que ha proposat és prou interessant, i em feia una mica d’angúnia entrar a sac amb el futbol, i alhora m’empipava no provar d’obrir-lo. Tot i així, veig que no ha calgut ser gaire explícit perqué m’entenguessis. Amb matissos, coincidim.
Pel que fa a la gent gran, el tema és de profunditat. M’avergonyeixo de mi mateix i de l’espècie humana de com ens desfem de la gent gran que no és capaç de valer-se. I tanmateix se’m fa difícil pensar en alguna solució mínimament factible en el món que ens és donat de viure. M’agradaria, i coincideixo amb el que ha signat com a José Montilla, que el senyor Vila aprofondís en el tema. Voldria saber com farem més fàcil la vida al senyor Leoncio, malalt d’alzheimer, que viu sol i no recorda que té hora amb el metge. I a la senyora Maria que d’un temps ençà és incapaç de saber si ja s’ha pres o no la pastilla. I a la senyora Magdalena, que va rebotida de casa de la seva filla gran a casa de la petita.
I…
És bo el propòsit de dedicar el mandat a les persones grans que viuen soles, a casa o a la Residència. M’agradaria saber, però, com ho farem. Si res més no, per explicar-li al senyor Leoncio, la propera vegada que coincidim. Encara que no s’en recordi.
Salut!
PS.- Una idea sí que donaré. El Bernat Jaume fa una feina molt bona. Però insuficient. Si aconseguim eliminar el segon dels adjectius… uf, seria un magnífic començament!