En una cursa que de vegades pren certa connotació adolescent, el catalanisme polític contemporani ha tendit a embardissar-se en una dinàmica de continus retrets sobre el grau de compromís dels qui fem política respecte del fet nacional, en general jo diria que tirant a força estèrils i atemporals (s’assemblen molt als que s’havien de sentir contínuament Prat de la Riba, Cambó, els propis Companys i Macià o fins i tot el President Pujol a la seva darrera legislatura).

Com he intentat explicar en les meves darreres intervencions públiques, penso per exemple que el que ha fet gran el Barça de Guardiola són les seves sis copes i no la bandera al coll que exhibeix la samarreta de l’equip. Lògicament, quan el Barça esdevé el millor equip del món,  Catalunya en surt reforçada, talment com qualsevol altra iniciativa personal, empresarial o social catalana que excel·leix millora l’autoestima col·lectiva i la projecció nacional. Agafant l’exemple del Barça, però, sorgeix ràpidament una pregunta: quina ha de ser l’obsessió d’un bon Govern per a Catalunya? Aconseguir l’excel·lència com a país (guanyar les sis copes) o garantir la inconografia nacional i els discursos contínuament abrandats a tort i a dret?

Afirmar, com afirmo, potser massa sovint, que centrar els discursos polítics en retòriques essencialistes ens distreu dels veritables reptes estratègics que han de fer, aquests sí, grans al país i sobretot a la seva gent (la lluita contra l’atur, el foment de l’excel·lència, la formació, el compromís amb el medi ambient, la superació del dèficit d’infraestructures, la cohesió social) no crec que hagi de ser vist com a senyal de tebiesa patriòtica. Ans al contrari, si se’m permet la immodèstia, crec honestament que és el que el país necessita, especialment després de set anys de mediocritats polítiques i falta de rumb! Com no ho hauria de ser, tampoc, reivindicar que el que ha fet de CiU el partit més important de Catalunya és la seva capacitat de sumar sensibilitats ideològiques diferents, des de la democràcia cristiana i el liberalisme fins a posicions socialdemòcrates; des del catalanisme moderat fins al decidit independentisme. Penso que justament és aquesta capacitat de ser “casa gran”, que sempre he entès com a senyal inequívoc de pluralisme, el que ens fa grans i ens enriqueix, com ens faria petits i ens empobriria que el nostre espai polític quedés identificat amb una única d’aquestes sensibilitats per molt que fos la més majoritària o fins i tot la més desitjable!

És des d’aquest marc referencial que no veig cap incoherència en fer compatible sentir-me honorat encapçalant una candidatura amb declarats independentistes i afirmar, alhora, que personalment continuo creient que un estat plurinacional ha de ser possible! A més, posats a prendre posició en la conjuntura que ens toca viure, com vaig explicar a Europa Press, resulta evident que mai com en els darrers temps els catalanistes centristes  havíem tingut tants pocs arguments per justificar l’Espanya plurinacional, quan indistintament els governs del PP-PSOE i fins i tot els estaments judicials i mediàtics ostentosament semblen alegrar-se de les humiliacions a la diversitat cultural, lingüística i nacional que lamentablement no aconseguim que sentin com a valuosa i encara menys com a pròpia!

Lamento tenir criteri propi i estar decidit a dir les coses com les veig (que no vol dir encertadament). És el mal dels liberals, que abans que lleials a tots els “ismes”  i a les dinàmiques partidistes ho som a la nostra humanitat, que vol dir honestedat intel·lectual i, per tant, política.