Aquest cap de setmana, l’obra El cel massa baix, de La Invenció Teatre ha trastornat la plàcida i avorrida vida figuerenca. L’origen de l’incident sembla ser que ha estat l’escorxament, premeditat, als darreres del Teatre, d’un dels actors, en aquest cas un xai, de quatre potes i dels que belen, certament, però dotat de tots els drets reconeguts internacionalment, com a actor i com a xai. Pel que es veu, la nit del dissabte, alguns veïns que resideixen a prop, en contemplar l’escorxament del pobre animal van formular la deguda denúncia a l’associació protectora d’animals, que al seu torn va traslladar-la ràpidament als Mossos.

 Resultat: la representació del diumenge queda suspesa i el segon xai que havia de ser immolat –segurament parent del que va morir dissabte- és detingut pels cossos i forces de seguretat. Ràpidament, però, la funció que s’anul·la dins del Teatre és substituïda per la que s’improvisa al carrer, per part de les digníssimes autoritats locals. En primer lloc, la senyora Pineda, regidora de Cultura, s’atribueix la suspensió de l’obra, en prova de la sensibilitat del Govern progressista que regeix els destins de la ciutat (prou que ho patim, va i ens ho recorda!). Ràpidament el senyor Canet, que casualment també passava per allà, també es veu en la necessitat de puntualitzar que ha estat el seu zel el qui ha aixecat l’alarma sobre aquell tràgic espectacle. Tot amenitzat per periodistes locals i televisius.

 Valoració: de vegades penso que tots plegats ens hem begut l’enteniment. Personalment mai no assistiria a una representació que per a inquietar-me intel·lectualment o emocional, es cregui en la necessitat d’haver de jugar amb els budells d’un animal. A mi no em calen aquest tipus d’estímuls per comprendre la transcendència i compromís d’un bon text. No és menys cert però que a moltes ciutats aquesta obra s’ha fet i.. no ha passat res. A molts punts del país ha primat el dret a la llibertat creativa per damunt del dret a la vida del xai. Finalment, i això és el que més em corprèn, contrasta la capacitat de mobilitzar mossos, polítics i periodistes que desperta la mort d’un be.. amb la flàccida reacció que tenim quan contemplem persones que dormen en un caixer automàtic, senyores grans que viuen soles, o immigrants que moren intentant creuar el mar. Són els estralls de la Internacional progressista papanata, que ha legislat a tort i a dret qüestions de sentit comú i que continua sense resoldre  els més comuns dels reptes.