Llegeixo que Xavier Vendrell acaba d’oferir la presidència de la Generalitat a l’Artur Mas, si aquest es mostra disposat a convocar un referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. El motiu d’aquest viratge dels republicans, pel que sembla, és la constatació que en temes de nacionalisme les dretes i les esquerres espanyoles s’assemblen més del que a tots ens agradaria. En aquesta mateixa línia, dissabte passat en Lluís Llach va retreure als polítics catalans la seva "actitud molt mediocre" en el tram final del procés estatutari. Resulta evident que gran part del descrèdit que pateix la política a Catalunya troba el seu origen en la dificultat que van tenir tots els partits polítics a l’hora d’estar a l’alçada de les circumstàncies en el moment de revisar l’estatut. Per tot això, més enllà dels posicionaments mediàtics i tàctics, comença a ser hora que el catalanisme polític reflexionem seriosament sobre els errors que uns i altres hem comès d’ençà del darrer Govern Pujol. Salta a la vista que per a les persones que estimem el país des d’una lògica nacional, haver posat el President Montilla al davant de Catalunya suposa una commoció que només resultaria acceptable si el càrrec se l’hagués guanyat a les urnes. També commou, però, constatar la incapacitat de l’espai nacionalista a l’hora de superar d’una vegada la lògica dels retrets entre els uns i els altres. El país mereix que reprenem el fil de la política rigurosa, que retornem al camí de la coherència entre els objectius estratègics i la gestió del quotidià. Per això confio que el guant d’Esquerra sigui franc i fruit de la reflexió serena i que la resposta de Convergència estigui també a l’alçada del que s’espera del primer partit de Catalunya.