Després del Mou-te per Figueres, la campanya de suport a la meva candidatura a alcalde que van endegar un seguit d’amics personals, llegeixo a la premsa que ahir al vespre també es va presentar una nova plataforma de suport, en aquest cas al candidat d’ERC. Més enllà de la satisfacció de comprovar que malgrat tot el que ha plogut encara hi ha ciutadans generosos que es mostren disposats a significar-se públicament per aquest o aquell candidat, admeto que en el terreny estrictament personal comprovar que algunes cares que em són conegudes i amb les que he treballat intensament es posicionen en favor d’una altra candidatura electoral em dol. Sé que no hauria de ser així, i que molts ciutadans continuen anant a votar a les municipals moguts per conviccions ideològiques, però confesso que em sap greu. Sempre he pensat que un candidat ha d’estar disposat a perdre les eleccions. El que no es pot admetre d’un candidat però és que no aconsegueixi l’adhesió dels qui el coneixen bé, dels qui diuen que li tenen confiança i fins i tot que desitgen que algun dia sigui alcalde. Com a paliatiu al desaire, només se m’acut seguir treballant.  És dur això de la política, no?