Demà dilluns comença a Copenhague la Conferència de l’Onu sobre el Canvi Climàtic. Encara que els EUA i la Xina s’han afanyat durant els darrers mesos a rebaixar les expecatives sobre els possibles acords a prendre, ningú no deixa de reconèixer la transcendència de la cimera per al futur econòmic i ambiental del planeta.

Més enllà dels debats sobre la reducció de les emissions de Co2 i la possible comercialització dels drets d’emissió que es durà a terme a la cimera; o de la reflexió sobre el futur de les nuclears o les renovables, l’estudi del professor de Harvard Alex Wissner-Gross que constata que els 200 milions d’entrades diàries al Google suposen l’emissió diària de 1000 tones de CO2 ens hauria de traslladar la reflexió al terreny de l’estricta ètica i coherència personal.

Ens fa realment més feliços, per exemple, anar a dinar a Roma amb la família o amb els amics i tornar a dormir a casa, només perquè els preus de les companyies de low cost ens ho posen a l’abast? És necessari romandre tot el dia connectats al msn, al facebok o navegant pel Google només per aconseguir combatre el tedi, per sentir-nos acompanyats, formant part -virtualment, que no realment- d’una xarxa relacional?  No deixa de resultar paradoxal el grau d’exigència ètica que voldríem poder exigir a la política i a les empreses en matèria ambiental per contraposició amb la nostra ben poc conseqüent militància a l’hora de superar el model econòmic propi de nous rics que hem viscut durant les darreres dècades.

Paradoxal o potser simplement conseqüent amb un discurs relativista que, posicionaments estètics a banda, de fet subscriu bona part dels arguments negacionistes i escèptics davant dels efectes de l’escalfament del planeta. Si és així, per coherència, hauríem de sustituir la nostra simpatia per Al Gore i posar-nos a militar, simplement, a les fundacions negacionistes de José Maria Aznar  i Vaclav Klaus, decidides a fer-nos consumir.. mentres el cos i el planeta aguantin!