Aquest dissabte Vicenç Pagès va tancar al Casino Sport de Figueres la roda de presentacions del seu darrer llibre, Els jugadors de whist, un llibre excitant i sorprenent que té com a protagonistes, a més de la ciutat de Figueres i el castell de Sant Ferran, la generació dels anys seixantes, en paraules del propi autor una generació que ni va poder-se investir de l’èpica de la lluita antifranquista ni va poder créixer alliberada de les distorsions i atròfies morals pròpies dels contextos mancats de llibertat.

Llegint Pagès sorprèn la capacitat de parlar d’angoixes existencials comprensibles universalment i, alhora, fer-ho sense haver de sortir de Figueres. No deixa de sorprendre també la reiterada constatació que la seva és una generació radicalment moderna, situada, doncs, en el buit més angoixant, en terra de ningú.

Curiosament, el dia anterior havia assistit a Atenea a la lectura comentada de poemes de la Montserrat Vayreda, a propòsit de la commemoració de la seva mort. Enfront de l’angoixa existencial de Pagès, la poesia de les seguretats de Vayreda. M’alegra pensar que l’un i l’altra comparteixen el mateix repte i desig que els arbres. Créixer cap al transcendent i l’universal, sense deixar de tocar de peus a terra.