Jaume Miravitlles: un gran home del segle XX
Acabo de llegir el dietari d’exili de Jaume Miravitlles, D’Europa a Amèrica, a cura de Ramon Batalla. Després del munt d’accions i actes organitzats el 2006 a propòsit del seu centenari, la presentació d’aquest llibre a Figueres és un nou pretext per retre homenatge a un personatge sovint recordat per la seva activitat al front del Comisariat de Propaganda de la Generalitat durant la Guerra civil però que de fet és polifacètic. Miravitlles forma part d’aquella raça de persones radicalment vitals i optimistes, decididament independents i per tant lliures i lleials només a la pròpia consciència. Militant independentista als anys vint, passat al marxisme del BOC durant els trenta, militant d’ERC durant la República, a partir dels anys quarantes evolucionà cap a posicions catalanistes liberals i moderades. Al final de la seva vida, després d’un llarg exili Mèxic i a Nova York; després d’haver pogut retornar a Catalunya gràcies a les gestions de Manuel Fraga, Miravitlles es relaciona amb Carles Sentís, Josep Pla, Artur Suqué, Duran Farell i escriu cròniques periodístiques d’economia, d’afers internacionals i del Barça. A les eleccions de 1977 demana el vot per Jordi Pujol i es fa militant d’Esquerra Democràtica de Catalunya, el partit de Trias Fargas. Una vida intensa viscuda com a polític, periodista, assagista, memorialista.. a banda i banda de l’Atlàntic però sempre exercint la catalanitat i lleial a la pròpia professionalitat.
Alguns pobres dimonis presumeixen que Miravitlles va ser un home d’ERC; d’altres l’acusen de traidor a l’antifranquisme per haver defensat, ja als anys cinquantes, el deure de la reconciliació i justificar la transacció amb la Dictadura. Què ho fa que fins i tot els qui voldrien honorar personatges il·lustres, tendeixen sempre a empetitir-los, només per mirar de poder-los-els apropiar? Jaume Miravitlles va ser un gran home del segle passat, com el segle XX, carregat de grandeses i misèries, d’accions coherents i de contradiccions. Mirat així, es pot haver exercit millor la humanitat que com la va viure Jaume Miravitlles?
20 Setembre, 2009 a les 1:00
En resposta al caspós de Castro, que sàpiga que a diferència d’ell el meu avi patern i el meu besavi matern si que van estar enpresonats pel franquisme. Mentre avançava la merda falangista els germans Badia eren assassinats per l’altra merda espanyola: la FAI. Assassinats per un xarnego (Justo Bueno) “por separatistas y antiespañoles”. I és que ja sabem que deien els franquistes com els republicans com els comunistes com els anarquistes sobre “la unidad de españa”.
Un espanyol és sempre un espanyol i, per extensió, una rata.
Franco ja ho va dir “lo dejo todo atado y bien atado”. Va emplenar la pobra Catalunya d’espanyols. Tota mena de quinquis i de “vagos y maleantes” que deien. Pero de Castro, de paletes i minyones ja en tenim. I més bons i més treballadors. Segurament debies ser el típic paleta incompetent panxut i sense dents que crida “piropos” borratxo de cervesa i carajillos des de l’obra amb la puta radio RM a tota castanya. Ens heu posat un analfabet que no val ni per collir olives de president de la Generalitat (quan surt a la tele no sé mai quan és l’autèntic i quan en Sergi Mas) i teniu un pallasso del circ de president del govern.
Fota’t les “castañuelas” pel cul i torna-te’n “al pueblo” al teu país, que aquí ets un immigrant. Per nosaltres no hi ha cap diferència entre un moro, un panxito o un espanyol.
DE PONENT: NI VENT, NI GENT
21 Setembre, 2009 a les 23:10
Parlem d’una vida intensa, sacsejada per les circumstàncies de la Guerra Civil i l’exili. La millor intel.lectualitat va haver de marxar, els artistes, els poetes, els mestres, també….”Cuando oigo la palabra cultura, echo mano de la pistola” diuen que va dir Millan Astray. Va ser una gran passa enrera tot plegat.
I de totes maneres, ara que tinc una alumna molt brillant treballant sobre els camps de concentració de les platges de l’altra banda, fa la sensació que va haver dos exilis: el de França per a la majoria amb totes les penalitats i perllongacions i el de Mèxic, amb el suport del Govern mexicà, sense la por de la II Guerra Mundial i amb un cert finançament propi. L’exili ha de ser terrible, però és ben cert que hi ha qui va tenir un de més còmode que d’altres.
Sigui benvinguda, com ha de ser, aquesta peripècia vital, aquest lluitar pels ideals ara que tot és pragmatisme, estratègia electoral i càlcul polític.
22 Setembre, 2009 a les 8:13
Respecte la decisió de modificar l’Ordenança reguladora de l’ocupació de via pública per fer possible la venda de materials informatius i de publicitat de les entitats sense ànim de lucre de la ciutat; ho celebro ja que és coherent (aquesta activitat ens permeten a moltes entitats tenir uns pocs ingressos i tirar endavant) i així havia estat tota la vida fins el darrer any.
Ara desitjo que la gestió dels espais públics sigui cada vegada més eficient i respectuosa amb tots els ciutadans.
Gràcies per atendre les meves queixes.
P.D. “Miquel Badia” tot aquest odi i intolerància que transmets em recorda a l’espanyolisme més ranci, anticatalà i racista. Fés-t’ho mirar.